Famós i popular western, realitzat per John Sturges (“Conspiració de silenci”, 1955), més votat a FilmAffinity que “La diligència” i tan votat com “Centaures del desert”, si bé allunyat de les votacions de “Sense perdó” i “Ballant amb llops”. El guió, de William Roberts, Walter Bernstein i Walter Newman, adapta a l’univers del western el guió de “Set samurais” (Kurosawa, 1954), escrit per Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni i Akira Kurosawa. Se roda en escenaris naturals de Morelos (Mèxic) i en els platós de Churubusco Studios (Mèxic DF). És nominat a un Oscar (banda sonora). Produït per John Sturges per a Alfa-Mirisch (UA), s’estrena el 23-X-1960 (EEUU).
L’acció dramàtica té lloc al llarg de poc més de 12 meses d’un any del període 1880-89, per bé que la major part de l’acció se concentra en les 4 darreres setmanes, a una aldea rural mexicana propera a la frontera i en una pròspera població de Texas no n’és molt allunyada. Aquesta té estació de tren i disposa de Casino, diversos hotels, estables per a muntures de forasters, comerços majoristes i minoristes i és seu d’un mercat ramader. L’aldea, una vegada cada any, és assaltada per la banda de Calvera (Wallach), que roba les collites i atropella, viola, rapta i mata. Decidits a defensar-se, els camperols demanen els serveis de 7 pistolers professionals, liderats per Chris Larabee Adams (Brynner). Formen el grup Vin Tanner (McQueen), Bernardo O’Reilly (Bronson), Lee (Vaugh), Harry Luck (Dexter), Britt (Coburn) i el jove Chico (Buchholz). Entre els camperols sobresurten Hilario (Hoyos), l’ancià de l’aldea (Sokoloff), Sotero (Alaniz) i la jove Petra (Monteros). Brynner i McQueen se duen força malament durant el rodatge.
El film suma western, aventura, acció i drama. Són molts els qui consideren que amb aquest film comença el western crepuscular, després de l’etapa del western clàssic (1930-60). L’ambientació situa els fets a la penúltima dècada del XIX, en la qual s’imposa l’estat de dret a l’Oest i emergeixen grans canvis econòmics, socials i d’ordre públic. L’antic heroi de l’Oest dóna pas a la figura decadent d’aventurers desplaçats, angoixats, sense present i sense futur. Els 7 pistolers a sou no tenen treball, viuen amb expectatives dolentes, passen estretors i pateixen síndromes de por i angoixa. Alguns cerquen tasques remunerades tan simples i mal pagades, com tallar llenya, fer de vaquer o treballar com a dependent a una adrogueria. La nostàlgia del passat i la malenconia del pressent els impulsen a acceptar un treball de 4 a 6 setmanes a canvi de la manutenció i 20 dòlars de salari. El preu habitual d’aquests serveis oscil·lava poc abans, amb la manutenció, entre 600 i 800 dòlars. Els personatges conserven, malgrat tot, l’esperit aventurer, el sentit d’ajut als necessitats, el sentit de l’honor, l’afecció al risc i la lluita, etc.
Els malfactors viuen moments dolents. Perseguits per la policia, l’exèrcit i els rurals, han reduït l’activitat i passen fam. Els seus mètodes anacrònics els aboquen a la desaparició. El cap Calvera, cruel i sarcàstic, se sent decebut pels canvis socials que observa i que el perjudiquen.
El guió presenta una galeria de figures diverses, ben definides en alguns casos i només esbossades en altres. Chris, natural de Texas, és intel·ligent i té aptituds de comandament. Vin, d’afinada punteria, se duu bé amb Chris i el substitueix quan és necessari. Harry somnia obsessivament amb un tresor amagat. Lee vesteix amb l’elegància d’un dandy que va de festa, fuig d’algú i pateix insomni i malsons. Bernardo connecta bé amb els nois i les noies, perquè és infanter i s’agrada de parlar i jugar amb ells i elles. Britt és hàbil amb la pistola i amb el ganivet. Chico, el més jove, és inexpert, però s’esforça a ser útil. Se diferencien, a més, per trets visuals. Chris vesteix de negre i camina de manera pausada i arrogant. Britt no abandona el ganivet. Vin té una manera molt particular de disparar. Vin i Britt són de poques paraules. Bernardo i Britt són rudes i reservats.
El ritme de l’acció és pausat i tranquil, si bé aquest fet esdevé dissimulat per una banda sonora intensa i vigorosa. La cinta incorpora un festiu sentit de l’humor, amb trets d’humor negre. Hi afegeix humor basat en exageracions i en ximpleries absurdes, que agraden molt al públic juvenil. S’afegeixen alguns acudits surrealistes. La pel·lícula serveix de font d’inspiració a Sergio Leone en la concepció de la seva “trilogia del dòlar”.
Sturges, bon artesà, enriqueix el film amb nombrosos detalls. Explica el menjar dels pistolers a l’aldea (pollastre amb pasta coent de farina i patates, carn rostida i arròs blanc) i dels camperols (tortes i mongetes). Mostra una festa folklòrica amb el toro, el boc, focs artificials i música indígena. Tracta temes rellevants com ara deure, honor, amistat, companyonia, compromís, idealisme, constància, etc. Es burla del racisme amb una divertida escena de pujat humor negre. Alguns interpreten la cinta com un intent de justificar la intervenció nord-americana a Vietnam (1958-75).
La banda sonora, d’Elmer Bernstein (“Matar un rossinyol”, 1964), trenca amb el tipus tradicional de la música del gènere i hi imposa un estil nou. El tema principal, d’aires èpics, és polit i aferradís. La partitura, de 23 talls, genera emocions que s’adapten a cada escena. Destaca el tall “Main Tittle and Calvera”. La fotografia, de Charles Lang (“Sabrina”, Wilder, 1954), en color (deluxe) i panavisió, prodiga enquadraments inferiors, dóna relleu a les marxes a cavall i construeix entretingudes i divertides escenes de lluita.
Per bé que ben qualificada en general, no és una gran pel·lícula: li manca la profunditat dramàtica que demana l’argument. És una obra divertida, entretinguda i absorbent, interessant com a antecedent de westerns posteriors i com a pòrtic del western crepuscular.
Referències
- Quim CASAS, "Los siete magníficios", 'Películas clave del western', pág. 161-164, Robinbook ed., Barcelona 2007.
- Gabriele LUCCI, "Los siete magníficos", 'Western', Electa ed., pág. 264-265, Barcelona 2005.
- Dennis SCHWARTZ, “The Magnificent Seven”, ‘Rotten Tomatoes’, agost 2005.
- Luis BONET MOJICA, “La Vanguardia”, 1986. Reproduït a “Antología crítica”, pàg. 780-781, TyB ed., Madrid 2002.
dissabte, 22 de maig del 2010
dijous, 20 de maig del 2010
Lluny de la terra cremada (The Burning Plain) (2008)
Primer llargmetratge dirigit per Guillermo Arriaga (Mèxic DF, 1958). El guió, del propi Arriaga, és el cinquè que l’autor duu al cinema (“Amores perros”, “Babel”, “21 grams”...). Se roda en escenaris naturals de Nou Mèxic i Oregon (Depoe Bay, Portland...), a partir del 5-XI-2007, amb un pressupost estimat de 20 M USD. Nominat al Lleó d’or (Venècia), guanya el premi Marcello Mastroianni (Lawrence). Produït per Laurie MacDonald i Walter F. Parkes, se projecta per primera vegada en públic el 29-VIII-2008 (Festival Venècia).
L’acció dramàtica té lloc en un moment indeterminat proper al present (c. 2007) i uns 15 anys abans, a Nou Mèxic (Las Cruces, Moroma i rodalies) i a Oregon (Portland, costa del Pacífic i rodalies). L’acció se perllonga durant uns quants mesos el 1992 i durant unes setmanes el 2007. Sylvia (Theron), d’uns 30 anys, gerent d’un restaurant de luxe, situat devora un penya-segat amb vistes espectaculars al mar (Oregon), oculta darrera d’una aparença de serenitat i equilibri un trebolí de sentiments. Se relaciona solament amb empleats del restaurant, com Laura (Tunney), John (Corbett), el cuiner (McGrath), Sophie (Romero), etc. Una noia de 12 anys, Maria (Ia), veu amb preocupació com el seu pare, fumigador, evoluciona amb l'avioneta. Gina (Basinger), d’uns 40 anys, inicia una relació extra matrimonial amb Nick, un immigrant mexicà. Sylvia fuig d’ella mateixa, Gina cerca alleugerir la seva soledat i el seu avorriment, Maria viu amb angoixa l’evolució del pare. Les vides dels personatges s'entrecreuen amb elles i amb les d’altres, en el temps i l’espai.
El film suma drama, drama psicològic, crim, història d’amor i misteri. La narració se presenta fragmentada, des construïda i descomposta en fragments solts com les peces d’un trencaclosques, destinats a situar l’espectador davant uns quants nusos dramàtics, el desplegament dels quals li ha de permetre profunditzar en ells, en les seves causes, relacions, efectes i seqüeles. El plantejament inicial de vàries situacions dramàtiques pretén generar en l’ànim del públic un impacte emocional intens que desperti el seu interès i capti la seva atenció. Les diferències temporals que se donen entre cada un dels fils argumentals impedeixen de fer previsions fonamentades, cosa per la qual contribueixen a disminuir la previsibilitat del relat. Cap el final del metratge tots els elements del trencaclosques encaixen i donen lloc a una suma intel·ligible, coherent i clara.
Els diàlegs són senzills i breus. Recullen el llenguatge corrent, natural i sense artificis. Els personatges parlen de manera directa, càlida, transparent i sense afectacions. El guionista solament millora la precisió, claredat i propietat del que es diu. La narració és elegant, sòbria, fluïda i eficaç. Els talls, les costures, les juxtaposicions i els canvis de fil, se resolen amb netedat, pulcritud i sense les dureses de cintes anteriors (“Babel”).
S’ofereixen nombrosos plans magnífics, com els del vol de l'avioneta, contemplat des de diferents punts de vista i acompanyat d’un pla emocional: el vol de la manada d’aus. Són excel·lents les envestides de la mar contra les roques: l’estatisme d’aquestes contrasta amb la força desbordant d’unes ones vigoroses, que evoquen la força dels sentiments que pertorben la pau d’un personatge. No són menys emotius i captivadors els enquadraments generals del pla immens que s’estén prop de la frontera. S’insereixen plans breus de fets tan commovedors com el vol en formació de les grues, que a partir d’octubre emigren des de Canadà a Sudamèrica per hivernar. Són esplèndides les imatges de les "chollas" silvestres, que al vespre cremen com a focs artificials. Mira amb amorositat guàtleres i orenetes.
El realitzador demostra la seva habilitat cinematogràfica, en deixar sovint el relat en mans d’elements visuals, com el rellotge de paret, el rosari que penja del retrovisor, les referències al foc, les gallines del corral, el cromatisme blau marí que acompanya la protagonista i la barreja d’ocres, verds, grocs i rojos de la pradera desèrtica. Ret homenatge a Buñuel, Zinneman, Truffaut, Kalatozov, Malick, etc. Es magnífica la tendresa que dedica als infants (Bobby, Monnie...). La pel·lícula celebra la vida, l’esperança, la redempció, el perdó, el penediment, l’amor adolescent, l’amor madur, l’amor de parella, l’amor furtiu, l’amor ocasional, les segones oportunitats, el desig, la lleialtat, l’amistat, la natura, la família, etc. Parla de les cicatrius físiques (pit, braç, front) i de les del cor.
La pel·lícula, molt ben interpretada per Charlize Theron, aporta intensitat dramàtica, una gran densitat emocional, un desvasall de sentiments i una demostració de cinefilia que enamora. Els personatges femenins (Sylvia, Gina i Mariana), sobre els que descansa la major part del pes de l'obra, m'han semblat ben construïts, ben definits i convincents. Penso que el film és bastant més que un complex i reixit exercici d'estil.
La banda sonora, d’Hans Zimmer i Omar Rodríguez, recull composicions senzilles i breus, a mitjan camí entre la tradició afroamericana i el jazz. Combina acordió, tambor, flauta i banjo. Destaca el tema final (“End Credits”). Afegeix cançons hispanes (“Las golondrinas”), populars angloamericanes (“No More”, “Falling Star”) i melodies futuristes (“Transcontinental, 1:30 A.M.”). La fotografia, de Robert Elswit i John Tall, en color (technicolor) i panavisió, se distribueix entre els dos responsables: Elswit roda les imatges del desert i John Tall les dedicades a Sylvia. El treball de Tall s’inspira en la ferma pintura simbolista d’Arnold Böcklin (1827-1901).
Referències
- Carlos LOSILLA, “Lejos de la tierra quemada”, ‘Cahiers du cinéma. España’, núm. 21, pàg. 38-39, març 2009.
- Miguel A. DELGADO, “Lejos de ...”, ‘La Butaca’, labutaca.com, març 2008.
L’acció dramàtica té lloc en un moment indeterminat proper al present (c. 2007) i uns 15 anys abans, a Nou Mèxic (Las Cruces, Moroma i rodalies) i a Oregon (Portland, costa del Pacífic i rodalies). L’acció se perllonga durant uns quants mesos el 1992 i durant unes setmanes el 2007. Sylvia (Theron), d’uns 30 anys, gerent d’un restaurant de luxe, situat devora un penya-segat amb vistes espectaculars al mar (Oregon), oculta darrera d’una aparença de serenitat i equilibri un trebolí de sentiments. Se relaciona solament amb empleats del restaurant, com Laura (Tunney), John (Corbett), el cuiner (McGrath), Sophie (Romero), etc. Una noia de 12 anys, Maria (Ia), veu amb preocupació com el seu pare, fumigador, evoluciona amb l'avioneta. Gina (Basinger), d’uns 40 anys, inicia una relació extra matrimonial amb Nick, un immigrant mexicà. Sylvia fuig d’ella mateixa, Gina cerca alleugerir la seva soledat i el seu avorriment, Maria viu amb angoixa l’evolució del pare. Les vides dels personatges s'entrecreuen amb elles i amb les d’altres, en el temps i l’espai.
El film suma drama, drama psicològic, crim, història d’amor i misteri. La narració se presenta fragmentada, des construïda i descomposta en fragments solts com les peces d’un trencaclosques, destinats a situar l’espectador davant uns quants nusos dramàtics, el desplegament dels quals li ha de permetre profunditzar en ells, en les seves causes, relacions, efectes i seqüeles. El plantejament inicial de vàries situacions dramàtiques pretén generar en l’ànim del públic un impacte emocional intens que desperti el seu interès i capti la seva atenció. Les diferències temporals que se donen entre cada un dels fils argumentals impedeixen de fer previsions fonamentades, cosa per la qual contribueixen a disminuir la previsibilitat del relat. Cap el final del metratge tots els elements del trencaclosques encaixen i donen lloc a una suma intel·ligible, coherent i clara.
Els diàlegs són senzills i breus. Recullen el llenguatge corrent, natural i sense artificis. Els personatges parlen de manera directa, càlida, transparent i sense afectacions. El guionista solament millora la precisió, claredat i propietat del que es diu. La narració és elegant, sòbria, fluïda i eficaç. Els talls, les costures, les juxtaposicions i els canvis de fil, se resolen amb netedat, pulcritud i sense les dureses de cintes anteriors (“Babel”).
S’ofereixen nombrosos plans magnífics, com els del vol de l'avioneta, contemplat des de diferents punts de vista i acompanyat d’un pla emocional: el vol de la manada d’aus. Són excel·lents les envestides de la mar contra les roques: l’estatisme d’aquestes contrasta amb la força desbordant d’unes ones vigoroses, que evoquen la força dels sentiments que pertorben la pau d’un personatge. No són menys emotius i captivadors els enquadraments generals del pla immens que s’estén prop de la frontera. S’insereixen plans breus de fets tan commovedors com el vol en formació de les grues, que a partir d’octubre emigren des de Canadà a Sudamèrica per hivernar. Són esplèndides les imatges de les "chollas" silvestres, que al vespre cremen com a focs artificials. Mira amb amorositat guàtleres i orenetes.
El realitzador demostra la seva habilitat cinematogràfica, en deixar sovint el relat en mans d’elements visuals, com el rellotge de paret, el rosari que penja del retrovisor, les referències al foc, les gallines del corral, el cromatisme blau marí que acompanya la protagonista i la barreja d’ocres, verds, grocs i rojos de la pradera desèrtica. Ret homenatge a Buñuel, Zinneman, Truffaut, Kalatozov, Malick, etc. Es magnífica la tendresa que dedica als infants (Bobby, Monnie...). La pel·lícula celebra la vida, l’esperança, la redempció, el perdó, el penediment, l’amor adolescent, l’amor madur, l’amor de parella, l’amor furtiu, l’amor ocasional, les segones oportunitats, el desig, la lleialtat, l’amistat, la natura, la família, etc. Parla de les cicatrius físiques (pit, braç, front) i de les del cor.
La pel·lícula, molt ben interpretada per Charlize Theron, aporta intensitat dramàtica, una gran densitat emocional, un desvasall de sentiments i una demostració de cinefilia que enamora. Els personatges femenins (Sylvia, Gina i Mariana), sobre els que descansa la major part del pes de l'obra, m'han semblat ben construïts, ben definits i convincents. Penso que el film és bastant més que un complex i reixit exercici d'estil.
La banda sonora, d’Hans Zimmer i Omar Rodríguez, recull composicions senzilles i breus, a mitjan camí entre la tradició afroamericana i el jazz. Combina acordió, tambor, flauta i banjo. Destaca el tema final (“End Credits”). Afegeix cançons hispanes (“Las golondrinas”), populars angloamericanes (“No More”, “Falling Star”) i melodies futuristes (“Transcontinental, 1:30 A.M.”). La fotografia, de Robert Elswit i John Tall, en color (technicolor) i panavisió, se distribueix entre els dos responsables: Elswit roda les imatges del desert i John Tall les dedicades a Sylvia. El treball de Tall s’inspira en la ferma pintura simbolista d’Arnold Böcklin (1827-1901).
Referències
- Carlos LOSILLA, “Lejos de la tierra quemada”, ‘Cahiers du cinéma. España’, núm. 21, pàg. 38-39, març 2009.
- Miguel A. DELGADO, “Lejos de ...”, ‘La Butaca’, labutaca.com, març 2008.
dimarts, 18 de maig del 2010
Set de mal (Touch of Evil) (1958)
Gran film de cinema negre, una de les realitzacions més acreditades d’Orson Welles (1915-1985), que hi intervé com a director, guionista i actor. El guió se basa en la novel·la "Badge of Devil" (1956), de Whit Masterson, pseudònim dels autors Robert Allison Wade i H. Bill Miller. Se roda en exteriors de Venice (L.A.) i en els platós d’Universal Studios (Universal City, CA), amb un pressupost de sèrie B. Produït per Albert Zugsmith per a Universal, s’estrena el 23-IV-1958 (L.A.).
L’acció dramàtica té lloc a Los Robles, petita localitat fronterera situada entre Mèxic i els EUA, el 1957, tot al llarg d’un parell de dies. L’inspector de la policia mexicana Ramon Miguel Vargas (Heston) arriba a la localitat amb la seva esposa Susan (Leigh) en viatge de noces. Poc després se produeix a la zona nord-americana l’explosió d’un automòbil, que costa la vida a dues persones. Es fa càrrec de la investigació l’inspector nord-americà Hank Quinlan (Welles), assistit del seu ajudant Pete Menzies (Calleia). Vargas, mexicà, és jove, honest, rigorós i respectuós amb la llei. Quinlan, d’uns 55 anys, és obès, amargat, vanitós, despòtic i no té escrúpols. Basa la seva feina en l’olfacte de ca de caça que diu que té i amb trampes. Susan, nord-americana, és coqueta, ingènua, inexperta i fràgil.
El film és una obra clàssica de cinema negre amb elements de crim, misteri i thriller. Suposa el retorno de Welles a Hollywood, a instàncies de Charlton Heston, després de poc més de 8 anys d’absència del país. Aquesta és la darrera realització de l’autor als EUA. La Universal modifica el seu treball amb la introducció d’algunes gravacions noves, talls i canvis de muntatge, que provoquen el rebuig de l’autor, raonat i fonamentat en un detallat informe escrit. Amb motiu de la restauració del film el 1998 i gràcies als arxius de la productora, s'introdueixen gairebé totes les modificacions suggerides per Welles en el seu informe (15 en total).
El relat presenta un món inquietant i tenebrós, poblat de personatges sinistres, malvats i cruels, moguts per la vanitat, l’ambició i la crueltat. La narració és marcadament expressionista. La atmosfera que se crea és densa, angoixosa i perversa. Los Robles esdevé símbol d’un món dominat pel caos, la corrupció i el desgovern, en el qual se confonen el bé i el mal, perquè s’hi han perdut els referents. La venjança, l’odi, el xantatge, el segrest de persones, la violació i l’assassinat són els amos i senyors de la ciutat. En aquest escenari s’estableix entre Quinlan i Vargas una lluita ferotge i aferrissada, que exemplifica l’enfrontament entre el bé i el mal. Welles encarna la figura d’un servidor públic deshonest, brutal i diabòlic. A través d’ell i dels seus col·laboradors palpita en l’ambient la presència del mal i del seu poder destructiu. De la seva mà la veritat se transforma en una ficció, la justícia en un caprici, l’ordre en l’imperi del més fort i l’honestedat en l’aspiració dels proscrits.
La força de la narració principal se veu potenciada pel desplegament de les terrorífiques peripècies que viu Susan, víctima de maquinacions terribles. L’obra planteja diverses qüestiones d’interès, com els abusos de poder per part de la policia, la impunitat de les seves actuacions delictives, la falsa percepció per part d’alguns que la llei no basta per garantir la justícia, la creença que la defensa de la justícia pot basar-se en l’ús de pràctiques injustes, il·legals i criminals, el fracàs de l’home poderós, la possibilitat del penediment i la improcedència dels prejudicis ètnics.
La música, d’Henry Mancini, suma composicions llatines, rock, jazz, mixtes (jazz i percussió llatina) i melodies d’una pianola. La partitura conté 19 talls, dels quals sobresurten "Tania's Theme", "Blue Pianola", "The Chase" i "Main Tittle". La fotografia, de Russell Metty (“Espàrtac”, Kubrick, 1960), en B/N, construeix angulacions inversemblants, fa ús de moviments de càmera vertiginosos, mostra perspectives extremes, projecta ombres inquietants i contrasta fortament els clarobscurs. Combina plans torts, oblics, picats i contrapicats. Ofereix travellings llargs, enquadraments de gran complexitat, una inusual profunditat de camp i plans seqüència tan emotius com l’inicial. Les imatges ressalten l’excentricitat dels personatges i la atmosfera opressiva del film. Fan grans interpretacions Welles, els protagonistes i el conjunt de l’elenc. Destaca la intervenció de Dietrich com a pitonissa d’obscur passat i la de Mercedes McCambridge (“Johnny Guitar”, Ray, 1954) com a líder de la banda juvenil manipulada per un mafiós. Film memorable.
Referències
- Ángela ERRIGO, “Sed de mal”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 344-45, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Roger EBERT, “Sed de mal”, ‘Las grandes películas’, V. 2, pàg. 341-344, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- Ulrike BERGFELD, “Sed de mal”, ‘Cine de los 50’, Taschen ed., pàg. 394-399, Colònia/Barcelona 2005.
- Carlos F. HEREDERO, “Sed de mal”, 'Diario 16', setembre 1990.
L’acció dramàtica té lloc a Los Robles, petita localitat fronterera situada entre Mèxic i els EUA, el 1957, tot al llarg d’un parell de dies. L’inspector de la policia mexicana Ramon Miguel Vargas (Heston) arriba a la localitat amb la seva esposa Susan (Leigh) en viatge de noces. Poc després se produeix a la zona nord-americana l’explosió d’un automòbil, que costa la vida a dues persones. Es fa càrrec de la investigació l’inspector nord-americà Hank Quinlan (Welles), assistit del seu ajudant Pete Menzies (Calleia). Vargas, mexicà, és jove, honest, rigorós i respectuós amb la llei. Quinlan, d’uns 55 anys, és obès, amargat, vanitós, despòtic i no té escrúpols. Basa la seva feina en l’olfacte de ca de caça que diu que té i amb trampes. Susan, nord-americana, és coqueta, ingènua, inexperta i fràgil.
El film és una obra clàssica de cinema negre amb elements de crim, misteri i thriller. Suposa el retorno de Welles a Hollywood, a instàncies de Charlton Heston, després de poc més de 8 anys d’absència del país. Aquesta és la darrera realització de l’autor als EUA. La Universal modifica el seu treball amb la introducció d’algunes gravacions noves, talls i canvis de muntatge, que provoquen el rebuig de l’autor, raonat i fonamentat en un detallat informe escrit. Amb motiu de la restauració del film el 1998 i gràcies als arxius de la productora, s'introdueixen gairebé totes les modificacions suggerides per Welles en el seu informe (15 en total).
El relat presenta un món inquietant i tenebrós, poblat de personatges sinistres, malvats i cruels, moguts per la vanitat, l’ambició i la crueltat. La narració és marcadament expressionista. La atmosfera que se crea és densa, angoixosa i perversa. Los Robles esdevé símbol d’un món dominat pel caos, la corrupció i el desgovern, en el qual se confonen el bé i el mal, perquè s’hi han perdut els referents. La venjança, l’odi, el xantatge, el segrest de persones, la violació i l’assassinat són els amos i senyors de la ciutat. En aquest escenari s’estableix entre Quinlan i Vargas una lluita ferotge i aferrissada, que exemplifica l’enfrontament entre el bé i el mal. Welles encarna la figura d’un servidor públic deshonest, brutal i diabòlic. A través d’ell i dels seus col·laboradors palpita en l’ambient la presència del mal i del seu poder destructiu. De la seva mà la veritat se transforma en una ficció, la justícia en un caprici, l’ordre en l’imperi del més fort i l’honestedat en l’aspiració dels proscrits.
La força de la narració principal se veu potenciada pel desplegament de les terrorífiques peripècies que viu Susan, víctima de maquinacions terribles. L’obra planteja diverses qüestiones d’interès, com els abusos de poder per part de la policia, la impunitat de les seves actuacions delictives, la falsa percepció per part d’alguns que la llei no basta per garantir la justícia, la creença que la defensa de la justícia pot basar-se en l’ús de pràctiques injustes, il·legals i criminals, el fracàs de l’home poderós, la possibilitat del penediment i la improcedència dels prejudicis ètnics.
La música, d’Henry Mancini, suma composicions llatines, rock, jazz, mixtes (jazz i percussió llatina) i melodies d’una pianola. La partitura conté 19 talls, dels quals sobresurten "Tania's Theme", "Blue Pianola", "The Chase" i "Main Tittle". La fotografia, de Russell Metty (“Espàrtac”, Kubrick, 1960), en B/N, construeix angulacions inversemblants, fa ús de moviments de càmera vertiginosos, mostra perspectives extremes, projecta ombres inquietants i contrasta fortament els clarobscurs. Combina plans torts, oblics, picats i contrapicats. Ofereix travellings llargs, enquadraments de gran complexitat, una inusual profunditat de camp i plans seqüència tan emotius com l’inicial. Les imatges ressalten l’excentricitat dels personatges i la atmosfera opressiva del film. Fan grans interpretacions Welles, els protagonistes i el conjunt de l’elenc. Destaca la intervenció de Dietrich com a pitonissa d’obscur passat i la de Mercedes McCambridge (“Johnny Guitar”, Ray, 1954) com a líder de la banda juvenil manipulada per un mafiós. Film memorable.
Referències
- Ángela ERRIGO, “Sed de mal”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 344-45, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Roger EBERT, “Sed de mal”, ‘Las grandes películas’, V. 2, pàg. 341-344, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- Ulrike BERGFELD, “Sed de mal”, ‘Cine de los 50’, Taschen ed., pàg. 394-399, Colònia/Barcelona 2005.
- Carlos F. HEREDERO, “Sed de mal”, 'Diario 16', setembre 1990.
dilluns, 17 de maig del 2010
Els set samurais (Seven Samurai) (1954)
És el film més conegut i popular del realitzador japonès Akira Kurosawa (1910-98). El guió, de Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni i A. Kurosawa, explica una història original de samurais ambientada en el Japó del s. XVI, inspirada en referències històriques i llegendes. Se roda amb 3 cameres simultànies (una per als primers plans, una altra per als plans mitjans i una tercera per als plans generals) en escenaris reals de muntanya i en un gran plató muntat a l’aire lliure. És nominat a 2 Oscar (direcció artística i vestuari) i guanya el Lleó de plata (director) dl Festival de Venècia. Produït per Sojiro Motoki (“Viure”, “Trono de sang”...) per a Toho, s’estrena el 26-IV-1954 (Japó).
L’acció dramàtica té lloc a una vall entre muntanyes en el s. XVI (la mateixa època que “Trono de sang”). Una petita aldea de camperols, d’uns 70 habitants, perduda a les muntanyes, rep cada tardor la visita d’un grup de bandejats (uns 40), que roben les collites, violen, rapten i maten. Sumits en la misèria i la desesperació, decideixen contractar els serveis d’uns quants samurais perquè els ajudin a defensar-se. A la població del pla més propera, els quatre enviats de la aldea contacten Kambei Shimada (Shimura), que accepta d’ajudar-los i, a més, recluta cinc companys (Sichiroji, Garobe, Kyuzo, Heihachi, i Katsushiro). A ells s’uneix espontàniament Kikuchiyo (Mifune). El líder del grup és Kambei per les seves dots de comandament i capacitat estratègica. Shichiroji, antic amic de Kambei, és un guerrer experimentat i disciplinat, que fa les funciones de lloctinent. Garobe és enginyós i bondadós. Kyuzo, de poques paraules, és un gran mestre en el maneig de l’espasa. Heihachi és alegre i divertit. Katsushiro, el més jove del grup, és fort, voluntariós i no pertany a la classe dels samurais. Kikuchiyo és impulsiu, presumit, donat al beure, fanfarró i amic de nois i noies.
El film suma drama, acció, epopeia, aventura, humor, història d’amor, intriga, crítica social i anàlisi de la condició humana. La narració és senzilla i clara, com la d’un conte. Prescindeix d’artificis i guarniments innecessaris en benefici d’un estil auster, sobri i directe. Presta especial atenció als aspectes humans dels personatges, de les seves relacions i de l’acció. El discurs és fluid, equilibrat i realista. Dotat d’un ritme esplèndid i d’una incomparable força expressiva, absorbeix l’atenció de l’espectador, al qual ofereix seqüències d’acció antològiques. A aquestes incorpora innovacions, com les solucions de rodatge i muntatge de les batalles, l’ús de la tècnica del “stop motion” que és imitada per Peckinpah a “Grup salvatge” i altres i l’emocionant aparició dels bandejats a contrallum en el perfil més alt d’un pujol, idea que és imitada en nombroses ocasions. El relat se divideix en les tres parts clàssiques de plantejament, nus i desenllaç.
Es curiós l’ús que es fa dels números cabalístics, com el 7 (correspon als dies de la setmana, colors de l’arc de Sant Martí, notes musicals, profecies dels mayas, etc.), el 40 (pres del conte “Alí Babà i els 40 lladres”), el 3 (número de menjars diaris dels samurais), el 4 (camperols enviats al poble del pla), el 13 (número del primer grup de bandejats), el 2 (parella de lladres que entren al galop a l’aldea), etc. Cada número anticipa esdeveniments coherents amb el seu significat.
El film tracta temes de gran interès, com la denúncia de l’anacronisme de les tradicions ancestrals, la condemna de la divisió social en castes, l’elogi del sentit del deure i de la dignitat personal, el mèrit de la valentia i el lliurament en el combat i en la lluita per la vida, el valor de l’esforç, l’eficàcia del treball en grup, la preeminència de la intel·ligència sobre la força, etc. La violència se contempla com la primera manifestació de la perversitat dels bandejats, com causa dels mals col·lectius, com expressió de l’explotació dels humils, com font principal de dolor, desolació i mort, com factor de retard, immobilisme i pobresa.
El film ha tingut gran influència sobre el cinema posterior. Ha donat lloc a remakes com “Els set magnífics” (Sturges, 1960) i altres. Són tributaries seves cintes com “Per un grapat de dòlars” (Leone, 1964), “El silenci d’un home (el samurai) (Melville, 1967), “Ghost Dog: el camí del samurai” (Jarmusch, 1999), etc. S’han inspirat en aspectes generals o particulars del film la saga “Star Wars”, “Kill Bill” (Tarantino, 2003 i 2004), “Animalons, una aventura en miniatura” (Lasseter, 1998) i altres. D’altra part, la pel·lícula de Kurosawa inicia un gènere cinematogràfic d’acció que s’ha mantingut i consolidat al llarg del temps.
La banda sonora, de Fumio Hayasaka (“Rashomon”, 1950), combina sons tradicionals, temes clàssics del moment (els 50) i cançons amb cors. Fa ús d’instruments del XVI, que mostra en una seqüència i amb els quals en ocasions imita el jazz. El tema principal, amb melodia de flauta i acompanyament, dedicat al guerrer disposat a lluitar i morir per una causa justa, és d’una bellesa impressionant. La fotografia, d’Asakazu Nakai (“Trono de sang”, 1957), en B/N, crea imatges de gran brillantor i d’una admirable profunditat de camp. Se beneficia d’un muntatge magnífic, sobretot en les escenes de lluita.
Bibliografia
- Ángela ERRIGO, “Los siete samuráis” ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 298-299, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Phillip BÜHLER, “Los siete samuráis”, ‘Cine de els 50’, pàg. 184-187, Taschen ed., Colònia 2005.
L’acció dramàtica té lloc a una vall entre muntanyes en el s. XVI (la mateixa època que “Trono de sang”). Una petita aldea de camperols, d’uns 70 habitants, perduda a les muntanyes, rep cada tardor la visita d’un grup de bandejats (uns 40), que roben les collites, violen, rapten i maten. Sumits en la misèria i la desesperació, decideixen contractar els serveis d’uns quants samurais perquè els ajudin a defensar-se. A la població del pla més propera, els quatre enviats de la aldea contacten Kambei Shimada (Shimura), que accepta d’ajudar-los i, a més, recluta cinc companys (Sichiroji, Garobe, Kyuzo, Heihachi, i Katsushiro). A ells s’uneix espontàniament Kikuchiyo (Mifune). El líder del grup és Kambei per les seves dots de comandament i capacitat estratègica. Shichiroji, antic amic de Kambei, és un guerrer experimentat i disciplinat, que fa les funciones de lloctinent. Garobe és enginyós i bondadós. Kyuzo, de poques paraules, és un gran mestre en el maneig de l’espasa. Heihachi és alegre i divertit. Katsushiro, el més jove del grup, és fort, voluntariós i no pertany a la classe dels samurais. Kikuchiyo és impulsiu, presumit, donat al beure, fanfarró i amic de nois i noies.
El film suma drama, acció, epopeia, aventura, humor, història d’amor, intriga, crítica social i anàlisi de la condició humana. La narració és senzilla i clara, com la d’un conte. Prescindeix d’artificis i guarniments innecessaris en benefici d’un estil auster, sobri i directe. Presta especial atenció als aspectes humans dels personatges, de les seves relacions i de l’acció. El discurs és fluid, equilibrat i realista. Dotat d’un ritme esplèndid i d’una incomparable força expressiva, absorbeix l’atenció de l’espectador, al qual ofereix seqüències d’acció antològiques. A aquestes incorpora innovacions, com les solucions de rodatge i muntatge de les batalles, l’ús de la tècnica del “stop motion” que és imitada per Peckinpah a “Grup salvatge” i altres i l’emocionant aparició dels bandejats a contrallum en el perfil més alt d’un pujol, idea que és imitada en nombroses ocasions. El relat se divideix en les tres parts clàssiques de plantejament, nus i desenllaç.
Es curiós l’ús que es fa dels números cabalístics, com el 7 (correspon als dies de la setmana, colors de l’arc de Sant Martí, notes musicals, profecies dels mayas, etc.), el 40 (pres del conte “Alí Babà i els 40 lladres”), el 3 (número de menjars diaris dels samurais), el 4 (camperols enviats al poble del pla), el 13 (número del primer grup de bandejats), el 2 (parella de lladres que entren al galop a l’aldea), etc. Cada número anticipa esdeveniments coherents amb el seu significat.
El film tracta temes de gran interès, com la denúncia de l’anacronisme de les tradicions ancestrals, la condemna de la divisió social en castes, l’elogi del sentit del deure i de la dignitat personal, el mèrit de la valentia i el lliurament en el combat i en la lluita per la vida, el valor de l’esforç, l’eficàcia del treball en grup, la preeminència de la intel·ligència sobre la força, etc. La violència se contempla com la primera manifestació de la perversitat dels bandejats, com causa dels mals col·lectius, com expressió de l’explotació dels humils, com font principal de dolor, desolació i mort, com factor de retard, immobilisme i pobresa.
El film ha tingut gran influència sobre el cinema posterior. Ha donat lloc a remakes com “Els set magnífics” (Sturges, 1960) i altres. Són tributaries seves cintes com “Per un grapat de dòlars” (Leone, 1964), “El silenci d’un home (el samurai) (Melville, 1967), “Ghost Dog: el camí del samurai” (Jarmusch, 1999), etc. S’han inspirat en aspectes generals o particulars del film la saga “Star Wars”, “Kill Bill” (Tarantino, 2003 i 2004), “Animalons, una aventura en miniatura” (Lasseter, 1998) i altres. D’altra part, la pel·lícula de Kurosawa inicia un gènere cinematogràfic d’acció que s’ha mantingut i consolidat al llarg del temps.
La banda sonora, de Fumio Hayasaka (“Rashomon”, 1950), combina sons tradicionals, temes clàssics del moment (els 50) i cançons amb cors. Fa ús d’instruments del XVI, que mostra en una seqüència i amb els quals en ocasions imita el jazz. El tema principal, amb melodia de flauta i acompanyament, dedicat al guerrer disposat a lluitar i morir per una causa justa, és d’una bellesa impressionant. La fotografia, d’Asakazu Nakai (“Trono de sang”, 1957), en B/N, crea imatges de gran brillantor i d’una admirable profunditat de camp. Se beneficia d’un muntatge magnífic, sobretot en les escenes de lluita.
Bibliografia
- Ángela ERRIGO, “Los siete samuráis” ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 298-299, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Phillip BÜHLER, “Los siete samuráis”, ‘Cine de els 50’, pàg. 184-187, Taschen ed., Colònia 2005.
dissabte, 15 de maig del 2010
Contractat per matar (This Gun for Hire) (1942)
És el llargmetratge més acreditat del realitzador nord-americà Frank Tuttle (1892-1963). El guió, d’Albert Maltz i W.R. Burnett (“La jungla d’asfalt”, 1950), adapta el relat breu “A Gun for Sale” (1936), del novel·lista britànic Graham Green (1904-91). Se roda en escenaris reals de L.A. (CA) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood, CA), amb un pressupost ajustat, propi de les produccions realitzades a Hollywood durant la IIGM. Produït per Richard Blumenthal per a Paramount, s’estrena el 13-V-1942 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a San Francisco i L.A. (CA) tot al llarg d’uns dies de març/abril de 1942. Philip Raven (Ladd), assassí de lloguer, és contractat per Willard “Will” Gates (Cregar), tenebrós empresari de la sala de festes “Neptú Club” de L.A., per assassinar Alfred Baker (Ferguson), xantatgista de San Francisco. En el viatge de tornada a L.A. coneix la jove Ellen Green (Lake). Philip, de nervis d’acer i sang freda, no té amics i no se’n refia de ningú. Presta serveis d’assassí de lloguer. Darrera del seu hieratisme i la seva seriositat, oculta antics traumes i anys de reformatori. De tracte distant i cautelós, és amorós solament amb els gats. Will és autoritari, egoista, corrupte i glotó. Col·labora amb la direcció de la companyia “Nitroquímica” en negocis tèrbols. Ellen és maca i atractiva. Treballa com a cantant i il·lusionista de cabaret.
El film suma cinema negre, crim, acció, suspens i thriller. És una obra imprescindible de cinema negre americà clàssic. Alguns posen objeccions al fet d’atribuir-li aquest gènere, tot al·legant la inexistència de la dona fatal i d’algun policia corrupte. Tot amb tot reuneix les característiques pròpies del gènere: el personatge protagonista és un criminal turmentat, obscur i amoral. Els personatges que mouen l’acció són traïdors, deslleials i corruptes. Les seves motivacions són sòrdides. Abunden els ambients nocturns, plujosos i humits, així com les localitzacions subterrànies i fantasmagòriques, claustrofòbiques i opressives. La fotografia se presenta estilitzada, amb predomini d’ombres i escenaris inquietants. La música ofereix composicions jazzístiques.
Destaca la singular personalitat del protagonista, un home hermètic, esquerp, de poques paraules i solitari, que no riu mai i a través del rostre no reflecteix cap emoció. En ell s’inspiren personatges posteriors tan recordats com Jeff Costelo ("El silenci d’un home (El samurai)”, Melville, 1967), Corey (“Cercle roig”, Melville, 1970), Leon (“El professional”, Besson, 1994), Ghost Dog (“Ghost Dog: el camí del samurai”, Jarmush, 1999) i, en clau còmica, Ralph Milan (“L’embrollador”, Molinaro, 1973) i altres. L’estranya afecció de Philip Raven als gats té continuïtat a través de personatges com el cors Mattei de “Cercle roig” i altres.
La compenetració i bona química de la parella formada per Alan Ladd i Verònica Lake propicia el seu èxit i fama. A l’empara d’aquestes circumstàncies, la parella protagonitza altres tres pel·lícules de la Paramount: “La clau de vidre” (1942), “La Dàlia Blava” (1946) i “Saigon” (1948). Atès el seu èxit, la Warner li oposa la parella formada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall, que protagonitza “Tenir i no tenir” (1944), “El somni etern” (1946), “La senda tenebrosa” (1947) i “Cayo Largo” (1948). Les dues parelles tenen un recorregut temporal breu. A la contraposició de parelles segueix la contraposició de galans, Ladd i Bogart, beneficiosa per a ambdós, per bé que també poc duradora.
L’obra presenta uns diàlegs superb s per la precisió i concisió que els caracteritzen. La narració, estructurada amb rigor i desplegada amb vigor i gran sentir de l’economia de mitjans, és brillant i absorbent. Les interpretacions del quadre d’actors se beneficien de la presència de secundaris sòlids, com Laird Cregar (“Sa Excel·lència” a “El diable va dir no”), Marc Lawrence, Tully Marshall i altres. A la sala de festes se veu fugaçment Yvonne De Carlo. El metratge és salpicat d’un humor burlesc i bulliciós, amb tocs negres. El discurs s’enriqueix amb la inclusió d’una llarga varietat d’elements. Cal destacar la simpàtica referència al conte infantil de Polset, una escena de vertigen, l’aparició primerenca de “gadgets” (a la manera dels de James Bond), la crítica del maltractament de gènere i del maltractament infantil, la presència d’un mico de companyia, l’extravagant paisatge interior de l’edifici d’administració i gestió de la companyia Hidronitro, una acotació de la fira del Carnaval, l’entendridora noia poliomielítica, etc. Per raons del moment (el país s’incorpora a la IIGM el 7-XII-1941), s’inclou un episodi patriòtic, difícil d’entendre des de la perspectiva actual. Les referències psicoanalítiques responen a factors de moda.
La banda sonora, de David Buttolph (“Colorado Territory”, Walsh, 1949), ofereix una partitura jazzística amb un vibrant primer tall de piano; fragments orquestrals que s’adapten, pla a pla, a l’evolució de l’acció; música de ball a la sala de festes i seqüències de música obscura, reiterativa i angoixosa. Afegeix dues cançons festives creades per al film (I’ve Got You” i “Now You See It, Now You Don’t”), amb música de Jacques Press i lletra de Frank Loesser, interpretades per Verònica Lake (doblada per Martha Mears). La fotografia, de John F. Seitz (“El crepuscle dels déus”, Wilder, 1950), en B/N, crea ambients inquietants i llòbrecs, d’acord amb el gènere, en un marc sempre sobri i elegant.
Bibliografia
- César SANTOS FONTENLA, “El cuervo”, ‘Antología crítica’, pàg. 177, TyB ed., Madrid 2002.
- Fernando F. CROCE, “This Gun for Hire”, ‘Rotten Tomatoes’, rottentomatoes.com, 2009.
L’acció dramàtica té lloc a San Francisco i L.A. (CA) tot al llarg d’uns dies de març/abril de 1942. Philip Raven (Ladd), assassí de lloguer, és contractat per Willard “Will” Gates (Cregar), tenebrós empresari de la sala de festes “Neptú Club” de L.A., per assassinar Alfred Baker (Ferguson), xantatgista de San Francisco. En el viatge de tornada a L.A. coneix la jove Ellen Green (Lake). Philip, de nervis d’acer i sang freda, no té amics i no se’n refia de ningú. Presta serveis d’assassí de lloguer. Darrera del seu hieratisme i la seva seriositat, oculta antics traumes i anys de reformatori. De tracte distant i cautelós, és amorós solament amb els gats. Will és autoritari, egoista, corrupte i glotó. Col·labora amb la direcció de la companyia “Nitroquímica” en negocis tèrbols. Ellen és maca i atractiva. Treballa com a cantant i il·lusionista de cabaret.
El film suma cinema negre, crim, acció, suspens i thriller. És una obra imprescindible de cinema negre americà clàssic. Alguns posen objeccions al fet d’atribuir-li aquest gènere, tot al·legant la inexistència de la dona fatal i d’algun policia corrupte. Tot amb tot reuneix les característiques pròpies del gènere: el personatge protagonista és un criminal turmentat, obscur i amoral. Els personatges que mouen l’acció són traïdors, deslleials i corruptes. Les seves motivacions són sòrdides. Abunden els ambients nocturns, plujosos i humits, així com les localitzacions subterrànies i fantasmagòriques, claustrofòbiques i opressives. La fotografia se presenta estilitzada, amb predomini d’ombres i escenaris inquietants. La música ofereix composicions jazzístiques.
Destaca la singular personalitat del protagonista, un home hermètic, esquerp, de poques paraules i solitari, que no riu mai i a través del rostre no reflecteix cap emoció. En ell s’inspiren personatges posteriors tan recordats com Jeff Costelo ("El silenci d’un home (El samurai)”, Melville, 1967), Corey (“Cercle roig”, Melville, 1970), Leon (“El professional”, Besson, 1994), Ghost Dog (“Ghost Dog: el camí del samurai”, Jarmush, 1999) i, en clau còmica, Ralph Milan (“L’embrollador”, Molinaro, 1973) i altres. L’estranya afecció de Philip Raven als gats té continuïtat a través de personatges com el cors Mattei de “Cercle roig” i altres.
La compenetració i bona química de la parella formada per Alan Ladd i Verònica Lake propicia el seu èxit i fama. A l’empara d’aquestes circumstàncies, la parella protagonitza altres tres pel·lícules de la Paramount: “La clau de vidre” (1942), “La Dàlia Blava” (1946) i “Saigon” (1948). Atès el seu èxit, la Warner li oposa la parella formada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall, que protagonitza “Tenir i no tenir” (1944), “El somni etern” (1946), “La senda tenebrosa” (1947) i “Cayo Largo” (1948). Les dues parelles tenen un recorregut temporal breu. A la contraposició de parelles segueix la contraposició de galans, Ladd i Bogart, beneficiosa per a ambdós, per bé que també poc duradora.
L’obra presenta uns diàlegs superb s per la precisió i concisió que els caracteritzen. La narració, estructurada amb rigor i desplegada amb vigor i gran sentir de l’economia de mitjans, és brillant i absorbent. Les interpretacions del quadre d’actors se beneficien de la presència de secundaris sòlids, com Laird Cregar (“Sa Excel·lència” a “El diable va dir no”), Marc Lawrence, Tully Marshall i altres. A la sala de festes se veu fugaçment Yvonne De Carlo. El metratge és salpicat d’un humor burlesc i bulliciós, amb tocs negres. El discurs s’enriqueix amb la inclusió d’una llarga varietat d’elements. Cal destacar la simpàtica referència al conte infantil de Polset, una escena de vertigen, l’aparició primerenca de “gadgets” (a la manera dels de James Bond), la crítica del maltractament de gènere i del maltractament infantil, la presència d’un mico de companyia, l’extravagant paisatge interior de l’edifici d’administració i gestió de la companyia Hidronitro, una acotació de la fira del Carnaval, l’entendridora noia poliomielítica, etc. Per raons del moment (el país s’incorpora a la IIGM el 7-XII-1941), s’inclou un episodi patriòtic, difícil d’entendre des de la perspectiva actual. Les referències psicoanalítiques responen a factors de moda.
La banda sonora, de David Buttolph (“Colorado Territory”, Walsh, 1949), ofereix una partitura jazzística amb un vibrant primer tall de piano; fragments orquestrals que s’adapten, pla a pla, a l’evolució de l’acció; música de ball a la sala de festes i seqüències de música obscura, reiterativa i angoixosa. Afegeix dues cançons festives creades per al film (I’ve Got You” i “Now You See It, Now You Don’t”), amb música de Jacques Press i lletra de Frank Loesser, interpretades per Verònica Lake (doblada per Martha Mears). La fotografia, de John F. Seitz (“El crepuscle dels déus”, Wilder, 1950), en B/N, crea ambients inquietants i llòbrecs, d’acord amb el gènere, en un marc sempre sobri i elegant.
Bibliografia
- César SANTOS FONTENLA, “El cuervo”, ‘Antología crítica’, pàg. 177, TyB ed., Madrid 2002.
- Fernando F. CROCE, “This Gun for Hire”, ‘Rotten Tomatoes’, rottentomatoes.com, 2009.
dijous, 13 de maig del 2010
La bona fada (The Good Fairy) (1935)
Notable comèdia de William Weyler (“Vacances a Roma”, 1953). El guió, de Preston Sturges, adapta lliurement l’obra de teatre “The Good Fairy” (1930), de l’hongarès Ferenc Molnar (1878-1952), que s’havia estrenat (1931) a Broadway. El film se roda entre el 13/IX i el 17/XII de 1934 a Universal Studios. Produït per Carl Laemmle Jr. per a Universal, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 31-I-1935 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc a Budapest (Hongria), tot al llarg d’uns pocs dies de 1928/29. Lluïsa “Lu” Ginglebusher (Sullavan), òrfena acollida a l’Orfenat Municipal de Budapest des de poc després de l’inici de la IGM (1914-18), és seleccionada per l’empresari Maurice Schlopkhol (Hale) per treballar com a acomodadora de la seva sala de cinema “El Somni Palace”, la més gran de la ciutat, de la qual és client habitual Bela Detlaff (Owen). Coneix el milionari Konrad (Morgan) i l’advocat Max Sporum (Marshall). Bela, d’uns 50 anys, cambrer d’un hotel de luxe, decideix protegir-la dels perills del món. Konrad, de mitja edat, se dedica al negoci d’importació i exportació de carn. Max és un advocat jove i gris. Lluïsa, d’uns 16 anys, és ingènua, inexperta, senzilla, encisadora i desimbolta. Afeccionada als contes de prínceps, princeses i fades, el seu gran somni és fer de fada bona repartint sort entre els que la necessiten. Bela és paternal. Konrad és autoritari, vanitós i interessat. Max és honest i honrat.
El film suma comèdia i història d’amor. És una obra d’humor embogit i absurd, d’embulls, malentesos, confusions, falsos supòsits, oblits i excentricitats. Se basa en l’expressió corporal, la visualitat, els diàlegs, la manera de vestir, el que succeeix a l’entorn de l’enquadrament, la tipologia dels personatges, les seves manies i obsessions, etc. Abunden les paraules i expressions equívoques, els dobles sentits, les referències al desig i al sexe. Extreu humor dels conflictes d’interessos dels protagonistes i dels seus comportaments compulsius i incontrolables. Se burla dels homes i de la seva impaciència, cinisme, gelosies i costums absurds: apinyar-se davant la porta de sortida al carrer de les xicotes, parlar tots a l’hora, barallar-se per minúcies, entretenir-se amb fantasies i jocs eròtics, etc. És font abundant d’humor la ignorància, la ingenuïtat, la inexperiència i el desconeixement del món i les normes socials. No hi manca la burla de governants, polítics, rics, alta societat, festes de gala, salons reservats... Se mofa de la vanitat, la hipocresia, el culte a les aparences, les gelosies, la presumpció, l’autoritarisme. També ridiculitza els guionistes de cinema, els diàlegs sense contingut de les pel·licules, els melodrames desbordats, les escenes lacrimògenes.
No oblida les figures còmiques tradicionals, com el gat, el dormilega, el desmemoriat... Juga amb els contrastos hilarants de contraris: idealisme/pragmatisme, altruisme/egoisme, tendresa/intransigència. Juxtaposa accions contradictòries. Incorpora alguns apunts d’inversió de rols: uniformes de les acomodadores amb barret d’hússar (soldat de la cavalleria hongaresa), botonades militars i pantalons a ratlles, desfilada de les noies. Afegeix desbarats, com el cotxe d’un cilindre. Novetats i invencions que semblen desbarats: la nevera a gas.
L’obra se presenta farcida de situacions d’humor, amb recursos hilarants simultanis i una successió torrencial d’aquests. Combina mitja rialla, rialla i rialles fresques. Ho fa a un ritme vertiginós i amb una rapidesa que sorprèn i desborda la capacitat de seguiment. Pocs films ofereixen una densitat, varietat i riquesa humorística i còmica tan gran. El resultat és un film entretingut, divertit, gratificant i memorable, que porta l’empremta inconfusible de Preston Sturges.
Conté algunes escenes per al record, com la del gat que baixa una escala i travessa el saló de ball sense mirar al terra per no perdre l’equilibri. Les suggerències sobre el menú del cambrer al milionari en el menjador reservat, el conte de fades que Lluïsa explica a les noies més petites, l’entrevista de Konrad i Max en el despatx, etc. Malgrat els anys que han passat des de l’estrena, la pel·lícula conserva una sòlida vis còmica i una gran frescor. Segons la nostra opinió, mereix ser reivindicada, extreta de l’oblit i situada en el lloc que correspon. Durant el rodatge es varen casar Margaret Sullavan i William Wyler.
La banda sonora, de Heinz Roemheld (“Sense novetat en el front”, Milestone, 1930), ofereix una partitura d’acompanyament, en gran part diegètica, amb talls festius, lleugers i burlescos. Com a música adaptada, afegeix un llarg tall d’una versió instrumental del tango “A mitja llum”, de moda a Europa en temps de l’estrena i un fragment de la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Norbert Brodine (“La núvia era ell”, Hawks,1949), en B/N, aporta gran quantitat d’humor gestual i visual. Crea plans singulars de gran emotivitat, com el reflex del rostre de la xicota en el vidre de la taula de despatx. Resol interrogants i talla debats amb imatges com les de la seqüència final.
Referències
- José M. LATORRE, “Una chica angelical”, ‘Dirigido por, núm. 400, maig 2010.
- Guillermo BALMORI, “Una chica angelical”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ed., Madrid 2009.
L’acció dramàtica té lloc a Budapest (Hongria), tot al llarg d’uns pocs dies de 1928/29. Lluïsa “Lu” Ginglebusher (Sullavan), òrfena acollida a l’Orfenat Municipal de Budapest des de poc després de l’inici de la IGM (1914-18), és seleccionada per l’empresari Maurice Schlopkhol (Hale) per treballar com a acomodadora de la seva sala de cinema “El Somni Palace”, la més gran de la ciutat, de la qual és client habitual Bela Detlaff (Owen). Coneix el milionari Konrad (Morgan) i l’advocat Max Sporum (Marshall). Bela, d’uns 50 anys, cambrer d’un hotel de luxe, decideix protegir-la dels perills del món. Konrad, de mitja edat, se dedica al negoci d’importació i exportació de carn. Max és un advocat jove i gris. Lluïsa, d’uns 16 anys, és ingènua, inexperta, senzilla, encisadora i desimbolta. Afeccionada als contes de prínceps, princeses i fades, el seu gran somni és fer de fada bona repartint sort entre els que la necessiten. Bela és paternal. Konrad és autoritari, vanitós i interessat. Max és honest i honrat.
El film suma comèdia i història d’amor. És una obra d’humor embogit i absurd, d’embulls, malentesos, confusions, falsos supòsits, oblits i excentricitats. Se basa en l’expressió corporal, la visualitat, els diàlegs, la manera de vestir, el que succeeix a l’entorn de l’enquadrament, la tipologia dels personatges, les seves manies i obsessions, etc. Abunden les paraules i expressions equívoques, els dobles sentits, les referències al desig i al sexe. Extreu humor dels conflictes d’interessos dels protagonistes i dels seus comportaments compulsius i incontrolables. Se burla dels homes i de la seva impaciència, cinisme, gelosies i costums absurds: apinyar-se davant la porta de sortida al carrer de les xicotes, parlar tots a l’hora, barallar-se per minúcies, entretenir-se amb fantasies i jocs eròtics, etc. És font abundant d’humor la ignorància, la ingenuïtat, la inexperiència i el desconeixement del món i les normes socials. No hi manca la burla de governants, polítics, rics, alta societat, festes de gala, salons reservats... Se mofa de la vanitat, la hipocresia, el culte a les aparences, les gelosies, la presumpció, l’autoritarisme. També ridiculitza els guionistes de cinema, els diàlegs sense contingut de les pel·licules, els melodrames desbordats, les escenes lacrimògenes.
No oblida les figures còmiques tradicionals, com el gat, el dormilega, el desmemoriat... Juga amb els contrastos hilarants de contraris: idealisme/pragmatisme, altruisme/egoisme, tendresa/intransigència. Juxtaposa accions contradictòries. Incorpora alguns apunts d’inversió de rols: uniformes de les acomodadores amb barret d’hússar (soldat de la cavalleria hongaresa), botonades militars i pantalons a ratlles, desfilada de les noies. Afegeix desbarats, com el cotxe d’un cilindre. Novetats i invencions que semblen desbarats: la nevera a gas.
L’obra se presenta farcida de situacions d’humor, amb recursos hilarants simultanis i una successió torrencial d’aquests. Combina mitja rialla, rialla i rialles fresques. Ho fa a un ritme vertiginós i amb una rapidesa que sorprèn i desborda la capacitat de seguiment. Pocs films ofereixen una densitat, varietat i riquesa humorística i còmica tan gran. El resultat és un film entretingut, divertit, gratificant i memorable, que porta l’empremta inconfusible de Preston Sturges.
Conté algunes escenes per al record, com la del gat que baixa una escala i travessa el saló de ball sense mirar al terra per no perdre l’equilibri. Les suggerències sobre el menú del cambrer al milionari en el menjador reservat, el conte de fades que Lluïsa explica a les noies més petites, l’entrevista de Konrad i Max en el despatx, etc. Malgrat els anys que han passat des de l’estrena, la pel·lícula conserva una sòlida vis còmica i una gran frescor. Segons la nostra opinió, mereix ser reivindicada, extreta de l’oblit i situada en el lloc que correspon. Durant el rodatge es varen casar Margaret Sullavan i William Wyler.
La banda sonora, de Heinz Roemheld (“Sense novetat en el front”, Milestone, 1930), ofereix una partitura d’acompanyament, en gran part diegètica, amb talls festius, lleugers i burlescos. Com a música adaptada, afegeix un llarg tall d’una versió instrumental del tango “A mitja llum”, de moda a Europa en temps de l’estrena i un fragment de la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Norbert Brodine (“La núvia era ell”, Hawks,1949), en B/N, aporta gran quantitat d’humor gestual i visual. Crea plans singulars de gran emotivitat, com el reflex del rostre de la xicota en el vidre de la taula de despatx. Resol interrogants i talla debats amb imatges com les de la seqüència final.
Referències
- José M. LATORRE, “Una chica angelical”, ‘Dirigido por, núm. 400, maig 2010.
- Guillermo BALMORI, “Una chica angelical”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ed., Madrid 2009.
dimarts, 11 de maig del 2010
El tren de les tres i deu (3:10 to Yuma) (2007)
Llargmetratge del realitzador nord-americà James Mangold (NYC, 1963). El guió, de Michael Brandt i Derek Haas, adapta amb retocs el d’Hallsted Welles (“El tren de les 3:10”, Daves, 1957), basat en el relat breu “Three-ten to Yuma” (1953), d’Elmore Leonard, publicat en el “Dime Western Magazine". Se roda en 54 dies, entre el 23-X-2006 i el 26-I-2007, en escenaris reals de Nou Mèxic (Bonanza Creek Ranch, Canó del diable, Ghost Ranch...), amb un pressupost de 54 M USD. Es nominat a dos Oscar (banda sonora i so). Produït per Cathy Konrad (esposa de Mangold) per a Three Line Films, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-VIII-2007 (Westwood, CA).
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)