Gran film de cinema negre, una de les realitzacions més acreditades d’Orson Welles (1915-1985), que hi intervé com a director, guionista i actor. El guió se basa en la novel·la "Badge of Devil" (1956), de Whit Masterson, pseudònim dels autors Robert Allison Wade i H. Bill Miller. Se roda en exteriors de Venice (L.A.) i en els platós d’Universal Studios (Universal City, CA), amb un pressupost de sèrie B. Produït per Albert Zugsmith per a Universal, s’estrena el 23-IV-1958 (L.A.).
L’acció dramàtica té lloc a Los Robles, petita localitat fronterera situada entre Mèxic i els EUA, el 1957, tot al llarg d’un parell de dies. L’inspector de la policia mexicana Ramon Miguel Vargas (Heston) arriba a la localitat amb la seva esposa Susan (Leigh) en viatge de noces. Poc després se produeix a la zona nord-americana l’explosió d’un automòbil, que costa la vida a dues persones. Es fa càrrec de la investigació l’inspector nord-americà Hank Quinlan (Welles), assistit del seu ajudant Pete Menzies (Calleia). Vargas, mexicà, és jove, honest, rigorós i respectuós amb la llei. Quinlan, d’uns 55 anys, és obès, amargat, vanitós, despòtic i no té escrúpols. Basa la seva feina en l’olfacte de ca de caça que diu que té i amb trampes. Susan, nord-americana, és coqueta, ingènua, inexperta i fràgil.
El film és una obra clàssica de cinema negre amb elements de crim, misteri i thriller. Suposa el retorno de Welles a Hollywood, a instàncies de Charlton Heston, després de poc més de 8 anys d’absència del país. Aquesta és la darrera realització de l’autor als EUA. La Universal modifica el seu treball amb la introducció d’algunes gravacions noves, talls i canvis de muntatge, que provoquen el rebuig de l’autor, raonat i fonamentat en un detallat informe escrit. Amb motiu de la restauració del film el 1998 i gràcies als arxius de la productora, s'introdueixen gairebé totes les modificacions suggerides per Welles en el seu informe (15 en total).
El relat presenta un món inquietant i tenebrós, poblat de personatges sinistres, malvats i cruels, moguts per la vanitat, l’ambició i la crueltat. La narració és marcadament expressionista. La atmosfera que se crea és densa, angoixosa i perversa. Los Robles esdevé símbol d’un món dominat pel caos, la corrupció i el desgovern, en el qual se confonen el bé i el mal, perquè s’hi han perdut els referents. La venjança, l’odi, el xantatge, el segrest de persones, la violació i l’assassinat són els amos i senyors de la ciutat. En aquest escenari s’estableix entre Quinlan i Vargas una lluita ferotge i aferrissada, que exemplifica l’enfrontament entre el bé i el mal. Welles encarna la figura d’un servidor públic deshonest, brutal i diabòlic. A través d’ell i dels seus col·laboradors palpita en l’ambient la presència del mal i del seu poder destructiu. De la seva mà la veritat se transforma en una ficció, la justícia en un caprici, l’ordre en l’imperi del més fort i l’honestedat en l’aspiració dels proscrits.
La força de la narració principal se veu potenciada pel desplegament de les terrorífiques peripècies que viu Susan, víctima de maquinacions terribles. L’obra planteja diverses qüestiones d’interès, com els abusos de poder per part de la policia, la impunitat de les seves actuacions delictives, la falsa percepció per part d’alguns que la llei no basta per garantir la justícia, la creença que la defensa de la justícia pot basar-se en l’ús de pràctiques injustes, il·legals i criminals, el fracàs de l’home poderós, la possibilitat del penediment i la improcedència dels prejudicis ètnics.
La música, d’Henry Mancini, suma composicions llatines, rock, jazz, mixtes (jazz i percussió llatina) i melodies d’una pianola. La partitura conté 19 talls, dels quals sobresurten "Tania's Theme", "Blue Pianola", "The Chase" i "Main Tittle". La fotografia, de Russell Metty (“Espàrtac”, Kubrick, 1960), en B/N, construeix angulacions inversemblants, fa ús de moviments de càmera vertiginosos, mostra perspectives extremes, projecta ombres inquietants i contrasta fortament els clarobscurs. Combina plans torts, oblics, picats i contrapicats. Ofereix travellings llargs, enquadraments de gran complexitat, una inusual profunditat de camp i plans seqüència tan emotius com l’inicial. Les imatges ressalten l’excentricitat dels personatges i la atmosfera opressiva del film. Fan grans interpretacions Welles, els protagonistes i el conjunt de l’elenc. Destaca la intervenció de Dietrich com a pitonissa d’obscur passat i la de Mercedes McCambridge (“Johnny Guitar”, Ray, 1954) com a líder de la banda juvenil manipulada per un mafiós. Film memorable.
Referències
- Ángela ERRIGO, “Sed de mal”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 344-45, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Roger EBERT, “Sed de mal”, ‘Las grandes películas’, V. 2, pàg. 341-344, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- Ulrike BERGFELD, “Sed de mal”, ‘Cine de los 50’, Taschen ed., pàg. 394-399, Colònia/Barcelona 2005.
- Carlos F. HEREDERO, “Sed de mal”, 'Diario 16', setembre 1990.
dimarts, 18 de maig del 2010
dilluns, 17 de maig del 2010
Els set samurais (Seven Samurai) (1954)
És el film més conegut i popular del realitzador japonès Akira Kurosawa (1910-98). El guió, de Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni i A. Kurosawa, explica una història original de samurais ambientada en el Japó del s. XVI, inspirada en referències històriques i llegendes. Se roda amb 3 cameres simultànies (una per als primers plans, una altra per als plans mitjans i una tercera per als plans generals) en escenaris reals de muntanya i en un gran plató muntat a l’aire lliure. És nominat a 2 Oscar (direcció artística i vestuari) i guanya el Lleó de plata (director) dl Festival de Venècia. Produït per Sojiro Motoki (“Viure”, “Trono de sang”...) per a Toho, s’estrena el 26-IV-1954 (Japó).
L’acció dramàtica té lloc a una vall entre muntanyes en el s. XVI (la mateixa època que “Trono de sang”). Una petita aldea de camperols, d’uns 70 habitants, perduda a les muntanyes, rep cada tardor la visita d’un grup de bandejats (uns 40), que roben les collites, violen, rapten i maten. Sumits en la misèria i la desesperació, decideixen contractar els serveis d’uns quants samurais perquè els ajudin a defensar-se. A la població del pla més propera, els quatre enviats de la aldea contacten Kambei Shimada (Shimura), que accepta d’ajudar-los i, a més, recluta cinc companys (Sichiroji, Garobe, Kyuzo, Heihachi, i Katsushiro). A ells s’uneix espontàniament Kikuchiyo (Mifune). El líder del grup és Kambei per les seves dots de comandament i capacitat estratègica. Shichiroji, antic amic de Kambei, és un guerrer experimentat i disciplinat, que fa les funciones de lloctinent. Garobe és enginyós i bondadós. Kyuzo, de poques paraules, és un gran mestre en el maneig de l’espasa. Heihachi és alegre i divertit. Katsushiro, el més jove del grup, és fort, voluntariós i no pertany a la classe dels samurais. Kikuchiyo és impulsiu, presumit, donat al beure, fanfarró i amic de nois i noies.
El film suma drama, acció, epopeia, aventura, humor, història d’amor, intriga, crítica social i anàlisi de la condició humana. La narració és senzilla i clara, com la d’un conte. Prescindeix d’artificis i guarniments innecessaris en benefici d’un estil auster, sobri i directe. Presta especial atenció als aspectes humans dels personatges, de les seves relacions i de l’acció. El discurs és fluid, equilibrat i realista. Dotat d’un ritme esplèndid i d’una incomparable força expressiva, absorbeix l’atenció de l’espectador, al qual ofereix seqüències d’acció antològiques. A aquestes incorpora innovacions, com les solucions de rodatge i muntatge de les batalles, l’ús de la tècnica del “stop motion” que és imitada per Peckinpah a “Grup salvatge” i altres i l’emocionant aparició dels bandejats a contrallum en el perfil més alt d’un pujol, idea que és imitada en nombroses ocasions. El relat se divideix en les tres parts clàssiques de plantejament, nus i desenllaç.
Es curiós l’ús que es fa dels números cabalístics, com el 7 (correspon als dies de la setmana, colors de l’arc de Sant Martí, notes musicals, profecies dels mayas, etc.), el 40 (pres del conte “Alí Babà i els 40 lladres”), el 3 (número de menjars diaris dels samurais), el 4 (camperols enviats al poble del pla), el 13 (número del primer grup de bandejats), el 2 (parella de lladres que entren al galop a l’aldea), etc. Cada número anticipa esdeveniments coherents amb el seu significat.
El film tracta temes de gran interès, com la denúncia de l’anacronisme de les tradicions ancestrals, la condemna de la divisió social en castes, l’elogi del sentit del deure i de la dignitat personal, el mèrit de la valentia i el lliurament en el combat i en la lluita per la vida, el valor de l’esforç, l’eficàcia del treball en grup, la preeminència de la intel·ligència sobre la força, etc. La violència se contempla com la primera manifestació de la perversitat dels bandejats, com causa dels mals col·lectius, com expressió de l’explotació dels humils, com font principal de dolor, desolació i mort, com factor de retard, immobilisme i pobresa.
El film ha tingut gran influència sobre el cinema posterior. Ha donat lloc a remakes com “Els set magnífics” (Sturges, 1960) i altres. Són tributaries seves cintes com “Per un grapat de dòlars” (Leone, 1964), “El silenci d’un home (el samurai) (Melville, 1967), “Ghost Dog: el camí del samurai” (Jarmusch, 1999), etc. S’han inspirat en aspectes generals o particulars del film la saga “Star Wars”, “Kill Bill” (Tarantino, 2003 i 2004), “Animalons, una aventura en miniatura” (Lasseter, 1998) i altres. D’altra part, la pel·lícula de Kurosawa inicia un gènere cinematogràfic d’acció que s’ha mantingut i consolidat al llarg del temps.
La banda sonora, de Fumio Hayasaka (“Rashomon”, 1950), combina sons tradicionals, temes clàssics del moment (els 50) i cançons amb cors. Fa ús d’instruments del XVI, que mostra en una seqüència i amb els quals en ocasions imita el jazz. El tema principal, amb melodia de flauta i acompanyament, dedicat al guerrer disposat a lluitar i morir per una causa justa, és d’una bellesa impressionant. La fotografia, d’Asakazu Nakai (“Trono de sang”, 1957), en B/N, crea imatges de gran brillantor i d’una admirable profunditat de camp. Se beneficia d’un muntatge magnífic, sobretot en les escenes de lluita.
Bibliografia
- Ángela ERRIGO, “Los siete samuráis” ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 298-299, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Phillip BÜHLER, “Los siete samuráis”, ‘Cine de els 50’, pàg. 184-187, Taschen ed., Colònia 2005.
L’acció dramàtica té lloc a una vall entre muntanyes en el s. XVI (la mateixa època que “Trono de sang”). Una petita aldea de camperols, d’uns 70 habitants, perduda a les muntanyes, rep cada tardor la visita d’un grup de bandejats (uns 40), que roben les collites, violen, rapten i maten. Sumits en la misèria i la desesperació, decideixen contractar els serveis d’uns quants samurais perquè els ajudin a defensar-se. A la població del pla més propera, els quatre enviats de la aldea contacten Kambei Shimada (Shimura), que accepta d’ajudar-los i, a més, recluta cinc companys (Sichiroji, Garobe, Kyuzo, Heihachi, i Katsushiro). A ells s’uneix espontàniament Kikuchiyo (Mifune). El líder del grup és Kambei per les seves dots de comandament i capacitat estratègica. Shichiroji, antic amic de Kambei, és un guerrer experimentat i disciplinat, que fa les funciones de lloctinent. Garobe és enginyós i bondadós. Kyuzo, de poques paraules, és un gran mestre en el maneig de l’espasa. Heihachi és alegre i divertit. Katsushiro, el més jove del grup, és fort, voluntariós i no pertany a la classe dels samurais. Kikuchiyo és impulsiu, presumit, donat al beure, fanfarró i amic de nois i noies.
El film suma drama, acció, epopeia, aventura, humor, història d’amor, intriga, crítica social i anàlisi de la condició humana. La narració és senzilla i clara, com la d’un conte. Prescindeix d’artificis i guarniments innecessaris en benefici d’un estil auster, sobri i directe. Presta especial atenció als aspectes humans dels personatges, de les seves relacions i de l’acció. El discurs és fluid, equilibrat i realista. Dotat d’un ritme esplèndid i d’una incomparable força expressiva, absorbeix l’atenció de l’espectador, al qual ofereix seqüències d’acció antològiques. A aquestes incorpora innovacions, com les solucions de rodatge i muntatge de les batalles, l’ús de la tècnica del “stop motion” que és imitada per Peckinpah a “Grup salvatge” i altres i l’emocionant aparició dels bandejats a contrallum en el perfil més alt d’un pujol, idea que és imitada en nombroses ocasions. El relat se divideix en les tres parts clàssiques de plantejament, nus i desenllaç.
Es curiós l’ús que es fa dels números cabalístics, com el 7 (correspon als dies de la setmana, colors de l’arc de Sant Martí, notes musicals, profecies dels mayas, etc.), el 40 (pres del conte “Alí Babà i els 40 lladres”), el 3 (número de menjars diaris dels samurais), el 4 (camperols enviats al poble del pla), el 13 (número del primer grup de bandejats), el 2 (parella de lladres que entren al galop a l’aldea), etc. Cada número anticipa esdeveniments coherents amb el seu significat.
El film tracta temes de gran interès, com la denúncia de l’anacronisme de les tradicions ancestrals, la condemna de la divisió social en castes, l’elogi del sentit del deure i de la dignitat personal, el mèrit de la valentia i el lliurament en el combat i en la lluita per la vida, el valor de l’esforç, l’eficàcia del treball en grup, la preeminència de la intel·ligència sobre la força, etc. La violència se contempla com la primera manifestació de la perversitat dels bandejats, com causa dels mals col·lectius, com expressió de l’explotació dels humils, com font principal de dolor, desolació i mort, com factor de retard, immobilisme i pobresa.
El film ha tingut gran influència sobre el cinema posterior. Ha donat lloc a remakes com “Els set magnífics” (Sturges, 1960) i altres. Són tributaries seves cintes com “Per un grapat de dòlars” (Leone, 1964), “El silenci d’un home (el samurai) (Melville, 1967), “Ghost Dog: el camí del samurai” (Jarmusch, 1999), etc. S’han inspirat en aspectes generals o particulars del film la saga “Star Wars”, “Kill Bill” (Tarantino, 2003 i 2004), “Animalons, una aventura en miniatura” (Lasseter, 1998) i altres. D’altra part, la pel·lícula de Kurosawa inicia un gènere cinematogràfic d’acció que s’ha mantingut i consolidat al llarg del temps.
La banda sonora, de Fumio Hayasaka (“Rashomon”, 1950), combina sons tradicionals, temes clàssics del moment (els 50) i cançons amb cors. Fa ús d’instruments del XVI, que mostra en una seqüència i amb els quals en ocasions imita el jazz. El tema principal, amb melodia de flauta i acompanyament, dedicat al guerrer disposat a lluitar i morir per una causa justa, és d’una bellesa impressionant. La fotografia, d’Asakazu Nakai (“Trono de sang”, 1957), en B/N, crea imatges de gran brillantor i d’una admirable profunditat de camp. Se beneficia d’un muntatge magnífic, sobretot en les escenes de lluita.
Bibliografia
- Ángela ERRIGO, “Los siete samuráis” ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 298-299, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Phillip BÜHLER, “Los siete samuráis”, ‘Cine de els 50’, pàg. 184-187, Taschen ed., Colònia 2005.
dissabte, 15 de maig del 2010
Contractat per matar (This Gun for Hire) (1942)
És el llargmetratge més acreditat del realitzador nord-americà Frank Tuttle (1892-1963). El guió, d’Albert Maltz i W.R. Burnett (“La jungla d’asfalt”, 1950), adapta el relat breu “A Gun for Sale” (1936), del novel·lista britànic Graham Green (1904-91). Se roda en escenaris reals de L.A. (CA) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood, CA), amb un pressupost ajustat, propi de les produccions realitzades a Hollywood durant la IIGM. Produït per Richard Blumenthal per a Paramount, s’estrena el 13-V-1942 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a San Francisco i L.A. (CA) tot al llarg d’uns dies de març/abril de 1942. Philip Raven (Ladd), assassí de lloguer, és contractat per Willard “Will” Gates (Cregar), tenebrós empresari de la sala de festes “Neptú Club” de L.A., per assassinar Alfred Baker (Ferguson), xantatgista de San Francisco. En el viatge de tornada a L.A. coneix la jove Ellen Green (Lake). Philip, de nervis d’acer i sang freda, no té amics i no se’n refia de ningú. Presta serveis d’assassí de lloguer. Darrera del seu hieratisme i la seva seriositat, oculta antics traumes i anys de reformatori. De tracte distant i cautelós, és amorós solament amb els gats. Will és autoritari, egoista, corrupte i glotó. Col·labora amb la direcció de la companyia “Nitroquímica” en negocis tèrbols. Ellen és maca i atractiva. Treballa com a cantant i il·lusionista de cabaret.
El film suma cinema negre, crim, acció, suspens i thriller. És una obra imprescindible de cinema negre americà clàssic. Alguns posen objeccions al fet d’atribuir-li aquest gènere, tot al·legant la inexistència de la dona fatal i d’algun policia corrupte. Tot amb tot reuneix les característiques pròpies del gènere: el personatge protagonista és un criminal turmentat, obscur i amoral. Els personatges que mouen l’acció són traïdors, deslleials i corruptes. Les seves motivacions són sòrdides. Abunden els ambients nocturns, plujosos i humits, així com les localitzacions subterrànies i fantasmagòriques, claustrofòbiques i opressives. La fotografia se presenta estilitzada, amb predomini d’ombres i escenaris inquietants. La música ofereix composicions jazzístiques.
Destaca la singular personalitat del protagonista, un home hermètic, esquerp, de poques paraules i solitari, que no riu mai i a través del rostre no reflecteix cap emoció. En ell s’inspiren personatges posteriors tan recordats com Jeff Costelo ("El silenci d’un home (El samurai)”, Melville, 1967), Corey (“Cercle roig”, Melville, 1970), Leon (“El professional”, Besson, 1994), Ghost Dog (“Ghost Dog: el camí del samurai”, Jarmush, 1999) i, en clau còmica, Ralph Milan (“L’embrollador”, Molinaro, 1973) i altres. L’estranya afecció de Philip Raven als gats té continuïtat a través de personatges com el cors Mattei de “Cercle roig” i altres.
La compenetració i bona química de la parella formada per Alan Ladd i Verònica Lake propicia el seu èxit i fama. A l’empara d’aquestes circumstàncies, la parella protagonitza altres tres pel·lícules de la Paramount: “La clau de vidre” (1942), “La Dàlia Blava” (1946) i “Saigon” (1948). Atès el seu èxit, la Warner li oposa la parella formada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall, que protagonitza “Tenir i no tenir” (1944), “El somni etern” (1946), “La senda tenebrosa” (1947) i “Cayo Largo” (1948). Les dues parelles tenen un recorregut temporal breu. A la contraposició de parelles segueix la contraposició de galans, Ladd i Bogart, beneficiosa per a ambdós, per bé que també poc duradora.
L’obra presenta uns diàlegs superb s per la precisió i concisió que els caracteritzen. La narració, estructurada amb rigor i desplegada amb vigor i gran sentir de l’economia de mitjans, és brillant i absorbent. Les interpretacions del quadre d’actors se beneficien de la presència de secundaris sòlids, com Laird Cregar (“Sa Excel·lència” a “El diable va dir no”), Marc Lawrence, Tully Marshall i altres. A la sala de festes se veu fugaçment Yvonne De Carlo. El metratge és salpicat d’un humor burlesc i bulliciós, amb tocs negres. El discurs s’enriqueix amb la inclusió d’una llarga varietat d’elements. Cal destacar la simpàtica referència al conte infantil de Polset, una escena de vertigen, l’aparició primerenca de “gadgets” (a la manera dels de James Bond), la crítica del maltractament de gènere i del maltractament infantil, la presència d’un mico de companyia, l’extravagant paisatge interior de l’edifici d’administració i gestió de la companyia Hidronitro, una acotació de la fira del Carnaval, l’entendridora noia poliomielítica, etc. Per raons del moment (el país s’incorpora a la IIGM el 7-XII-1941), s’inclou un episodi patriòtic, difícil d’entendre des de la perspectiva actual. Les referències psicoanalítiques responen a factors de moda.
La banda sonora, de David Buttolph (“Colorado Territory”, Walsh, 1949), ofereix una partitura jazzística amb un vibrant primer tall de piano; fragments orquestrals que s’adapten, pla a pla, a l’evolució de l’acció; música de ball a la sala de festes i seqüències de música obscura, reiterativa i angoixosa. Afegeix dues cançons festives creades per al film (I’ve Got You” i “Now You See It, Now You Don’t”), amb música de Jacques Press i lletra de Frank Loesser, interpretades per Verònica Lake (doblada per Martha Mears). La fotografia, de John F. Seitz (“El crepuscle dels déus”, Wilder, 1950), en B/N, crea ambients inquietants i llòbrecs, d’acord amb el gènere, en un marc sempre sobri i elegant.
Bibliografia
- César SANTOS FONTENLA, “El cuervo”, ‘Antología crítica’, pàg. 177, TyB ed., Madrid 2002.
- Fernando F. CROCE, “This Gun for Hire”, ‘Rotten Tomatoes’, rottentomatoes.com, 2009.
L’acció dramàtica té lloc a San Francisco i L.A. (CA) tot al llarg d’uns dies de març/abril de 1942. Philip Raven (Ladd), assassí de lloguer, és contractat per Willard “Will” Gates (Cregar), tenebrós empresari de la sala de festes “Neptú Club” de L.A., per assassinar Alfred Baker (Ferguson), xantatgista de San Francisco. En el viatge de tornada a L.A. coneix la jove Ellen Green (Lake). Philip, de nervis d’acer i sang freda, no té amics i no se’n refia de ningú. Presta serveis d’assassí de lloguer. Darrera del seu hieratisme i la seva seriositat, oculta antics traumes i anys de reformatori. De tracte distant i cautelós, és amorós solament amb els gats. Will és autoritari, egoista, corrupte i glotó. Col·labora amb la direcció de la companyia “Nitroquímica” en negocis tèrbols. Ellen és maca i atractiva. Treballa com a cantant i il·lusionista de cabaret.
El film suma cinema negre, crim, acció, suspens i thriller. És una obra imprescindible de cinema negre americà clàssic. Alguns posen objeccions al fet d’atribuir-li aquest gènere, tot al·legant la inexistència de la dona fatal i d’algun policia corrupte. Tot amb tot reuneix les característiques pròpies del gènere: el personatge protagonista és un criminal turmentat, obscur i amoral. Els personatges que mouen l’acció són traïdors, deslleials i corruptes. Les seves motivacions són sòrdides. Abunden els ambients nocturns, plujosos i humits, així com les localitzacions subterrànies i fantasmagòriques, claustrofòbiques i opressives. La fotografia se presenta estilitzada, amb predomini d’ombres i escenaris inquietants. La música ofereix composicions jazzístiques.
Destaca la singular personalitat del protagonista, un home hermètic, esquerp, de poques paraules i solitari, que no riu mai i a través del rostre no reflecteix cap emoció. En ell s’inspiren personatges posteriors tan recordats com Jeff Costelo ("El silenci d’un home (El samurai)”, Melville, 1967), Corey (“Cercle roig”, Melville, 1970), Leon (“El professional”, Besson, 1994), Ghost Dog (“Ghost Dog: el camí del samurai”, Jarmush, 1999) i, en clau còmica, Ralph Milan (“L’embrollador”, Molinaro, 1973) i altres. L’estranya afecció de Philip Raven als gats té continuïtat a través de personatges com el cors Mattei de “Cercle roig” i altres.
La compenetració i bona química de la parella formada per Alan Ladd i Verònica Lake propicia el seu èxit i fama. A l’empara d’aquestes circumstàncies, la parella protagonitza altres tres pel·lícules de la Paramount: “La clau de vidre” (1942), “La Dàlia Blava” (1946) i “Saigon” (1948). Atès el seu èxit, la Warner li oposa la parella formada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall, que protagonitza “Tenir i no tenir” (1944), “El somni etern” (1946), “La senda tenebrosa” (1947) i “Cayo Largo” (1948). Les dues parelles tenen un recorregut temporal breu. A la contraposició de parelles segueix la contraposició de galans, Ladd i Bogart, beneficiosa per a ambdós, per bé que també poc duradora.
L’obra presenta uns diàlegs superb s per la precisió i concisió que els caracteritzen. La narració, estructurada amb rigor i desplegada amb vigor i gran sentir de l’economia de mitjans, és brillant i absorbent. Les interpretacions del quadre d’actors se beneficien de la presència de secundaris sòlids, com Laird Cregar (“Sa Excel·lència” a “El diable va dir no”), Marc Lawrence, Tully Marshall i altres. A la sala de festes se veu fugaçment Yvonne De Carlo. El metratge és salpicat d’un humor burlesc i bulliciós, amb tocs negres. El discurs s’enriqueix amb la inclusió d’una llarga varietat d’elements. Cal destacar la simpàtica referència al conte infantil de Polset, una escena de vertigen, l’aparició primerenca de “gadgets” (a la manera dels de James Bond), la crítica del maltractament de gènere i del maltractament infantil, la presència d’un mico de companyia, l’extravagant paisatge interior de l’edifici d’administració i gestió de la companyia Hidronitro, una acotació de la fira del Carnaval, l’entendridora noia poliomielítica, etc. Per raons del moment (el país s’incorpora a la IIGM el 7-XII-1941), s’inclou un episodi patriòtic, difícil d’entendre des de la perspectiva actual. Les referències psicoanalítiques responen a factors de moda.
La banda sonora, de David Buttolph (“Colorado Territory”, Walsh, 1949), ofereix una partitura jazzística amb un vibrant primer tall de piano; fragments orquestrals que s’adapten, pla a pla, a l’evolució de l’acció; música de ball a la sala de festes i seqüències de música obscura, reiterativa i angoixosa. Afegeix dues cançons festives creades per al film (I’ve Got You” i “Now You See It, Now You Don’t”), amb música de Jacques Press i lletra de Frank Loesser, interpretades per Verònica Lake (doblada per Martha Mears). La fotografia, de John F. Seitz (“El crepuscle dels déus”, Wilder, 1950), en B/N, crea ambients inquietants i llòbrecs, d’acord amb el gènere, en un marc sempre sobri i elegant.
Bibliografia
- César SANTOS FONTENLA, “El cuervo”, ‘Antología crítica’, pàg. 177, TyB ed., Madrid 2002.
- Fernando F. CROCE, “This Gun for Hire”, ‘Rotten Tomatoes’, rottentomatoes.com, 2009.
dijous, 13 de maig del 2010
La bona fada (The Good Fairy) (1935)
Notable comèdia de William Weyler (“Vacances a Roma”, 1953). El guió, de Preston Sturges, adapta lliurement l’obra de teatre “The Good Fairy” (1930), de l’hongarès Ferenc Molnar (1878-1952), que s’havia estrenat (1931) a Broadway. El film se roda entre el 13/IX i el 17/XII de 1934 a Universal Studios. Produït per Carl Laemmle Jr. per a Universal, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 31-I-1935 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc a Budapest (Hongria), tot al llarg d’uns pocs dies de 1928/29. Lluïsa “Lu” Ginglebusher (Sullavan), òrfena acollida a l’Orfenat Municipal de Budapest des de poc després de l’inici de la IGM (1914-18), és seleccionada per l’empresari Maurice Schlopkhol (Hale) per treballar com a acomodadora de la seva sala de cinema “El Somni Palace”, la més gran de la ciutat, de la qual és client habitual Bela Detlaff (Owen). Coneix el milionari Konrad (Morgan) i l’advocat Max Sporum (Marshall). Bela, d’uns 50 anys, cambrer d’un hotel de luxe, decideix protegir-la dels perills del món. Konrad, de mitja edat, se dedica al negoci d’importació i exportació de carn. Max és un advocat jove i gris. Lluïsa, d’uns 16 anys, és ingènua, inexperta, senzilla, encisadora i desimbolta. Afeccionada als contes de prínceps, princeses i fades, el seu gran somni és fer de fada bona repartint sort entre els que la necessiten. Bela és paternal. Konrad és autoritari, vanitós i interessat. Max és honest i honrat.
El film suma comèdia i història d’amor. És una obra d’humor embogit i absurd, d’embulls, malentesos, confusions, falsos supòsits, oblits i excentricitats. Se basa en l’expressió corporal, la visualitat, els diàlegs, la manera de vestir, el que succeeix a l’entorn de l’enquadrament, la tipologia dels personatges, les seves manies i obsessions, etc. Abunden les paraules i expressions equívoques, els dobles sentits, les referències al desig i al sexe. Extreu humor dels conflictes d’interessos dels protagonistes i dels seus comportaments compulsius i incontrolables. Se burla dels homes i de la seva impaciència, cinisme, gelosies i costums absurds: apinyar-se davant la porta de sortida al carrer de les xicotes, parlar tots a l’hora, barallar-se per minúcies, entretenir-se amb fantasies i jocs eròtics, etc. És font abundant d’humor la ignorància, la ingenuïtat, la inexperiència i el desconeixement del món i les normes socials. No hi manca la burla de governants, polítics, rics, alta societat, festes de gala, salons reservats... Se mofa de la vanitat, la hipocresia, el culte a les aparences, les gelosies, la presumpció, l’autoritarisme. També ridiculitza els guionistes de cinema, els diàlegs sense contingut de les pel·licules, els melodrames desbordats, les escenes lacrimògenes.
No oblida les figures còmiques tradicionals, com el gat, el dormilega, el desmemoriat... Juga amb els contrastos hilarants de contraris: idealisme/pragmatisme, altruisme/egoisme, tendresa/intransigència. Juxtaposa accions contradictòries. Incorpora alguns apunts d’inversió de rols: uniformes de les acomodadores amb barret d’hússar (soldat de la cavalleria hongaresa), botonades militars i pantalons a ratlles, desfilada de les noies. Afegeix desbarats, com el cotxe d’un cilindre. Novetats i invencions que semblen desbarats: la nevera a gas.
L’obra se presenta farcida de situacions d’humor, amb recursos hilarants simultanis i una successió torrencial d’aquests. Combina mitja rialla, rialla i rialles fresques. Ho fa a un ritme vertiginós i amb una rapidesa que sorprèn i desborda la capacitat de seguiment. Pocs films ofereixen una densitat, varietat i riquesa humorística i còmica tan gran. El resultat és un film entretingut, divertit, gratificant i memorable, que porta l’empremta inconfusible de Preston Sturges.
Conté algunes escenes per al record, com la del gat que baixa una escala i travessa el saló de ball sense mirar al terra per no perdre l’equilibri. Les suggerències sobre el menú del cambrer al milionari en el menjador reservat, el conte de fades que Lluïsa explica a les noies més petites, l’entrevista de Konrad i Max en el despatx, etc. Malgrat els anys que han passat des de l’estrena, la pel·lícula conserva una sòlida vis còmica i una gran frescor. Segons la nostra opinió, mereix ser reivindicada, extreta de l’oblit i situada en el lloc que correspon. Durant el rodatge es varen casar Margaret Sullavan i William Wyler.
La banda sonora, de Heinz Roemheld (“Sense novetat en el front”, Milestone, 1930), ofereix una partitura d’acompanyament, en gran part diegètica, amb talls festius, lleugers i burlescos. Com a música adaptada, afegeix un llarg tall d’una versió instrumental del tango “A mitja llum”, de moda a Europa en temps de l’estrena i un fragment de la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Norbert Brodine (“La núvia era ell”, Hawks,1949), en B/N, aporta gran quantitat d’humor gestual i visual. Crea plans singulars de gran emotivitat, com el reflex del rostre de la xicota en el vidre de la taula de despatx. Resol interrogants i talla debats amb imatges com les de la seqüència final.
Referències
- José M. LATORRE, “Una chica angelical”, ‘Dirigido por, núm. 400, maig 2010.
- Guillermo BALMORI, “Una chica angelical”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ed., Madrid 2009.
L’acció dramàtica té lloc a Budapest (Hongria), tot al llarg d’uns pocs dies de 1928/29. Lluïsa “Lu” Ginglebusher (Sullavan), òrfena acollida a l’Orfenat Municipal de Budapest des de poc després de l’inici de la IGM (1914-18), és seleccionada per l’empresari Maurice Schlopkhol (Hale) per treballar com a acomodadora de la seva sala de cinema “El Somni Palace”, la més gran de la ciutat, de la qual és client habitual Bela Detlaff (Owen). Coneix el milionari Konrad (Morgan) i l’advocat Max Sporum (Marshall). Bela, d’uns 50 anys, cambrer d’un hotel de luxe, decideix protegir-la dels perills del món. Konrad, de mitja edat, se dedica al negoci d’importació i exportació de carn. Max és un advocat jove i gris. Lluïsa, d’uns 16 anys, és ingènua, inexperta, senzilla, encisadora i desimbolta. Afeccionada als contes de prínceps, princeses i fades, el seu gran somni és fer de fada bona repartint sort entre els que la necessiten. Bela és paternal. Konrad és autoritari, vanitós i interessat. Max és honest i honrat.
El film suma comèdia i història d’amor. És una obra d’humor embogit i absurd, d’embulls, malentesos, confusions, falsos supòsits, oblits i excentricitats. Se basa en l’expressió corporal, la visualitat, els diàlegs, la manera de vestir, el que succeeix a l’entorn de l’enquadrament, la tipologia dels personatges, les seves manies i obsessions, etc. Abunden les paraules i expressions equívoques, els dobles sentits, les referències al desig i al sexe. Extreu humor dels conflictes d’interessos dels protagonistes i dels seus comportaments compulsius i incontrolables. Se burla dels homes i de la seva impaciència, cinisme, gelosies i costums absurds: apinyar-se davant la porta de sortida al carrer de les xicotes, parlar tots a l’hora, barallar-se per minúcies, entretenir-se amb fantasies i jocs eròtics, etc. És font abundant d’humor la ignorància, la ingenuïtat, la inexperiència i el desconeixement del món i les normes socials. No hi manca la burla de governants, polítics, rics, alta societat, festes de gala, salons reservats... Se mofa de la vanitat, la hipocresia, el culte a les aparences, les gelosies, la presumpció, l’autoritarisme. També ridiculitza els guionistes de cinema, els diàlegs sense contingut de les pel·licules, els melodrames desbordats, les escenes lacrimògenes.
No oblida les figures còmiques tradicionals, com el gat, el dormilega, el desmemoriat... Juga amb els contrastos hilarants de contraris: idealisme/pragmatisme, altruisme/egoisme, tendresa/intransigència. Juxtaposa accions contradictòries. Incorpora alguns apunts d’inversió de rols: uniformes de les acomodadores amb barret d’hússar (soldat de la cavalleria hongaresa), botonades militars i pantalons a ratlles, desfilada de les noies. Afegeix desbarats, com el cotxe d’un cilindre. Novetats i invencions que semblen desbarats: la nevera a gas.
L’obra se presenta farcida de situacions d’humor, amb recursos hilarants simultanis i una successió torrencial d’aquests. Combina mitja rialla, rialla i rialles fresques. Ho fa a un ritme vertiginós i amb una rapidesa que sorprèn i desborda la capacitat de seguiment. Pocs films ofereixen una densitat, varietat i riquesa humorística i còmica tan gran. El resultat és un film entretingut, divertit, gratificant i memorable, que porta l’empremta inconfusible de Preston Sturges.
Conté algunes escenes per al record, com la del gat que baixa una escala i travessa el saló de ball sense mirar al terra per no perdre l’equilibri. Les suggerències sobre el menú del cambrer al milionari en el menjador reservat, el conte de fades que Lluïsa explica a les noies més petites, l’entrevista de Konrad i Max en el despatx, etc. Malgrat els anys que han passat des de l’estrena, la pel·lícula conserva una sòlida vis còmica i una gran frescor. Segons la nostra opinió, mereix ser reivindicada, extreta de l’oblit i situada en el lloc que correspon. Durant el rodatge es varen casar Margaret Sullavan i William Wyler.
La banda sonora, de Heinz Roemheld (“Sense novetat en el front”, Milestone, 1930), ofereix una partitura d’acompanyament, en gran part diegètica, amb talls festius, lleugers i burlescos. Com a música adaptada, afegeix un llarg tall d’una versió instrumental del tango “A mitja llum”, de moda a Europa en temps de l’estrena i un fragment de la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Norbert Brodine (“La núvia era ell”, Hawks,1949), en B/N, aporta gran quantitat d’humor gestual i visual. Crea plans singulars de gran emotivitat, com el reflex del rostre de la xicota en el vidre de la taula de despatx. Resol interrogants i talla debats amb imatges com les de la seqüència final.
Referències
- José M. LATORRE, “Una chica angelical”, ‘Dirigido por, núm. 400, maig 2010.
- Guillermo BALMORI, “Una chica angelical”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ed., Madrid 2009.
dimarts, 11 de maig del 2010
El tren de les tres i deu (3:10 to Yuma) (2007)
Llargmetratge del realitzador nord-americà James Mangold (NYC, 1963). El guió, de Michael Brandt i Derek Haas, adapta amb retocs el d’Hallsted Welles (“El tren de les 3:10”, Daves, 1957), basat en el relat breu “Three-ten to Yuma” (1953), d’Elmore Leonard, publicat en el “Dime Western Magazine". Se roda en 54 dies, entre el 23-X-2006 i el 26-I-2007, en escenaris reals de Nou Mèxic (Bonanza Creek Ranch, Canó del diable, Ghost Ranch...), amb un pressupost de 54 M USD. Es nominat a dos Oscar (banda sonora i so). Produït per Cathy Konrad (esposa de Mangold) per a Three Line Films, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-VIII-2007 (Westwood, CA).
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.
diumenge, 9 de maig del 2010
El món de George Apley (The Late George Apley) (1947)
Tercer llargmetratge dirigit per Joseph L. Mankiewicz (1909-93). El guió, de Philip Dunne (“Que verda era la meva vall”, Ford, 1941), adapta l’obra de teatre “The Late George Apley”, de George S. Kaufman i John P. Marquand, basada en la novel·la del mateix títol (1937) de John Philip Marquand (1893-1960), guanyadora del Pulitzer de 1938. Se roda en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.) entre juny i setembre de 1946. Les escenes addicionals rodades entre finals d’agost i principis de setembre de 1946 amb la debutant Peggy Cummins, se filmen en els Warner Studios (Burbank, L.A.) sota la direcció d’Ernst Lubitsch. Produït per Fred Kohlmar per a la Fox, s’estrena el 20-III-1947 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a Boston (MA) entre finals de novembre de 1912 i finals de juny de 1913. George Apley (Colman) és el patriarca d’una família d'avior de Boston, on resideix. Casat amb Catherine (Best), són pares d’un fill, John (Ney) i d’una filla, Eleanor (Cummins). John, de 20 anys, estudia a Harvard com ho feren el seu pare i el seu avi. Se relaciona amb Myrtle Dole, filla d’un comerciant de ferros resident a Gloucester (MA). Ellis, de 18 anys, se relaciona amb Howard Boulder (Russell), de NY, doctor en filosofia per Yale, que s’ha pagat els estudis fent feina com a cambrer. George viu aferrat a les tradicions familiars i als costums localistes de la classe alta de Boston. Submergit en un món irreal, mediocre i egoista, participa en obres de caritat, en el control de les adquisicions de la biblioteca municipal i en tertúlies intranscendents i nímies.
El film suma comèdia, cinema d’època (principis del s XX) i crítica de costums. Construeix una exquisida i divertida sàtira de la classe alta de Boston, extensiva a totes les classes altes de principis del s XX i del moment (1947). Satiritza els principis classistes i les barreres artificials de classe. La sàtira arriba a un punt culminant quan se refereix a la por als canvis i a la resistència davant els nous valors d’una societat en procés de modernització i actualització. Els tres nivells de sàtira s’estableixen sense agressivitat i sense acidesa. Se basen en un humor sarcàstic, burlesc i irònic, exempt de crueltat. Com a conseqüència d’això, l’obra resulta amable, entretinguda i agradable. D’altra part, afegeix crítiques directes al costum de substituir l’amor de parella per la companyonia, reprimir l’expressió dels sentiments a favor de la bona educació, retre culte a les formes en el vestir (“La calor no justifica anar en mànegues de camisa”) i a les aparences en el comportament social, la preocupació per les xafarderies, etc. Elogia l’amor jove, les reaccions impulsives de la joventut, el seu inconformisme i la lluita contra els vells prejudicis.
Els recursos humorístics, més enllà de la presentació i ridiculització de pors, resistències, contraofensives i aparences, inclouen un extens repertori d’elements convencionals, com confusions, malentesos, visions enfrontades, valoracions contradictòries dels mateixos fets, sobre valoració de coses insignificants, reaccions desproporcionades, personatges estranys (la tia Amàlia), sobrevaloració de les coses pròpies i despreci de les coses dels altres, apunts d’inversió de rols i alguna xarlotada continguda (personatges d’esquena que se cerquen i no se troben). Afegeix trets d’un hilarant i divertit humor negre i un personatge, Roger Newcombe (Waram), que amb la seva sensatesa, seriositat i ironia, eleva en vàries ocasions el somrís a rialla fresca.
El film compta amb una molt bona ambientació d’època, una posta en escena precisa, uns diàlegs brillants i una esplèndida direcció d’actors, que posen de manifest la competència i el bon fer de Mankiewicz. L’obra, molt acurada, és rica en referències cultes, tan del gust del realitzador. Parla de pintura, pintors i retratistes, en especial de Gilbert Stuart (1755-1828), que va fer el retrat més conegut de George Washington, i de John Copley (1738-1818), nat a Boston. Parla de temes històrics, com la guerra amb Espanya (1899), per a nosaltres intervenció nord-americana en la Guerra de Cuba. Parla de problemes socials, com els menors orfes de Boston, el treball infantil, etc. Parla d’amor a la natura i als éssers vius (noguer, ocell carpinter de pitrera groga...). Parla de literatura nord-americana, en especial del grup Conrad. Dedica una menció específica a la novel·la “La lletra escarlata” (1850), de Nathaniel Hawthorne (1804-64), natural de Salem (MA), ambientada a Nova Anglaterra en el XVII. Parla de referències singulars de NYC, com el restaurant Delmonico’s (inaugurat el 1830), i de la forta afecció que a principis del XX hi ha a la gran ciutat per les coses franceses. Parla de Boston, els seus carrers més coneguts, el parc Goodrich i els edificis emblemàtics del Farneuil Hall, Old State House, etc.
La banda sonora suma música original de Cyril J. Mockridge (“Incident a Ox-Bow”, Wellman, 1943) i direcció d’Alfred Newman. Ofereix una vibrant partitura orquestral, amb melodies de violí i clarinet. Com a música adaptada afegeix fragments de la cançó “Every Little Movement” (Karl Hochna i Otto Harbach), de la cançó “Sweet Little Marigold” (Bodewalt Lampe i Howard Carlton) i la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Joseph La Shelle (“Laura”, Preminger, 1944), en B/N, presenta magnífics plans seqüència, un moviment de càmera precís i una grata composició general d’inspiració realista i classicista.
Referències
- David Felipe ARRANZ, “El mundo de George Apley”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorius Ediciones, Madrid 2010.
- TCM, “The Late George Apley”, tcm.com.
L’acció dramàtica té lloc a Boston (MA) entre finals de novembre de 1912 i finals de juny de 1913. George Apley (Colman) és el patriarca d’una família d'avior de Boston, on resideix. Casat amb Catherine (Best), són pares d’un fill, John (Ney) i d’una filla, Eleanor (Cummins). John, de 20 anys, estudia a Harvard com ho feren el seu pare i el seu avi. Se relaciona amb Myrtle Dole, filla d’un comerciant de ferros resident a Gloucester (MA). Ellis, de 18 anys, se relaciona amb Howard Boulder (Russell), de NY, doctor en filosofia per Yale, que s’ha pagat els estudis fent feina com a cambrer. George viu aferrat a les tradicions familiars i als costums localistes de la classe alta de Boston. Submergit en un món irreal, mediocre i egoista, participa en obres de caritat, en el control de les adquisicions de la biblioteca municipal i en tertúlies intranscendents i nímies.
El film suma comèdia, cinema d’època (principis del s XX) i crítica de costums. Construeix una exquisida i divertida sàtira de la classe alta de Boston, extensiva a totes les classes altes de principis del s XX i del moment (1947). Satiritza els principis classistes i les barreres artificials de classe. La sàtira arriba a un punt culminant quan se refereix a la por als canvis i a la resistència davant els nous valors d’una societat en procés de modernització i actualització. Els tres nivells de sàtira s’estableixen sense agressivitat i sense acidesa. Se basen en un humor sarcàstic, burlesc i irònic, exempt de crueltat. Com a conseqüència d’això, l’obra resulta amable, entretinguda i agradable. D’altra part, afegeix crítiques directes al costum de substituir l’amor de parella per la companyonia, reprimir l’expressió dels sentiments a favor de la bona educació, retre culte a les formes en el vestir (“La calor no justifica anar en mànegues de camisa”) i a les aparences en el comportament social, la preocupació per les xafarderies, etc. Elogia l’amor jove, les reaccions impulsives de la joventut, el seu inconformisme i la lluita contra els vells prejudicis.
Els recursos humorístics, més enllà de la presentació i ridiculització de pors, resistències, contraofensives i aparences, inclouen un extens repertori d’elements convencionals, com confusions, malentesos, visions enfrontades, valoracions contradictòries dels mateixos fets, sobre valoració de coses insignificants, reaccions desproporcionades, personatges estranys (la tia Amàlia), sobrevaloració de les coses pròpies i despreci de les coses dels altres, apunts d’inversió de rols i alguna xarlotada continguda (personatges d’esquena que se cerquen i no se troben). Afegeix trets d’un hilarant i divertit humor negre i un personatge, Roger Newcombe (Waram), que amb la seva sensatesa, seriositat i ironia, eleva en vàries ocasions el somrís a rialla fresca.
El film compta amb una molt bona ambientació d’època, una posta en escena precisa, uns diàlegs brillants i una esplèndida direcció d’actors, que posen de manifest la competència i el bon fer de Mankiewicz. L’obra, molt acurada, és rica en referències cultes, tan del gust del realitzador. Parla de pintura, pintors i retratistes, en especial de Gilbert Stuart (1755-1828), que va fer el retrat més conegut de George Washington, i de John Copley (1738-1818), nat a Boston. Parla de temes històrics, com la guerra amb Espanya (1899), per a nosaltres intervenció nord-americana en la Guerra de Cuba. Parla de problemes socials, com els menors orfes de Boston, el treball infantil, etc. Parla d’amor a la natura i als éssers vius (noguer, ocell carpinter de pitrera groga...). Parla de literatura nord-americana, en especial del grup Conrad. Dedica una menció específica a la novel·la “La lletra escarlata” (1850), de Nathaniel Hawthorne (1804-64), natural de Salem (MA), ambientada a Nova Anglaterra en el XVII. Parla de referències singulars de NYC, com el restaurant Delmonico’s (inaugurat el 1830), i de la forta afecció que a principis del XX hi ha a la gran ciutat per les coses franceses. Parla de Boston, els seus carrers més coneguts, el parc Goodrich i els edificis emblemàtics del Farneuil Hall, Old State House, etc.
La banda sonora suma música original de Cyril J. Mockridge (“Incident a Ox-Bow”, Wellman, 1943) i direcció d’Alfred Newman. Ofereix una vibrant partitura orquestral, amb melodies de violí i clarinet. Com a música adaptada afegeix fragments de la cançó “Every Little Movement” (Karl Hochna i Otto Harbach), de la cançó “Sweet Little Marigold” (Bodewalt Lampe i Howard Carlton) i la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Joseph La Shelle (“Laura”, Preminger, 1944), en B/N, presenta magnífics plans seqüència, un moviment de càmera precís i una grata composició general d’inspiració realista i classicista.
Referències
- David Felipe ARRANZ, “El mundo de George Apley”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorius Ediciones, Madrid 2010.
- TCM, “The Late George Apley”, tcm.com.
dissabte, 8 de maig del 2010
Daisy Kenyon (1947)
Singular i atípic melodrama del realitzador Otto Preminger (1906-86). El guió, de David Hertz, adapta la novel·la “Daisy Kenyon” (1945), de la novaiorquesa Elizabeth Janeway (1913-2005). Se roda en escenaris reals de Cape Cop (Provincetown, MA) i en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.). Produït per Otto Preminger per a la Fox, s’estrena el 25-XII-1947 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a NY, Washington i Cape Cop (MA), tot al llarg d’uns quants mesos de 1945-46. Daisy Kenyon (Crawford) és una atractiva dissenyadora que treballa a NYC per a una revista de modes. Des de fa temps manté una relació amorosa amb Dan O’Mara (Andrews), advocat de renom, casat i pare de dues xicotes. Poc després de la finalització de la IIGM coneix el sargent Peter Lapham (Fonda), que lluità a Normandia (França). Daisy, d’uns 35 anys, és independent i honesta. Viu sola i és fadrina. Dan, de gairebé 40 anys, gaudeix de bona posició i de prestigio professional. És competent i dominant. Peter, d’uns 40 anys, viudo des de fa 5 anys, és tolerant, comprensiu, honest, sincer i senzill.
El film suma drama i història d’amor. La versatilitat de Preminger, acreditada pel seu hàbil maneig del cinema negre, el western, la comèdia, el musical i el drama, li permet resoldre amb solvència i eficàcia una obra melodramàtica, a la qual imprimeix el segell de la seva forta personalitat, la seva potent capacitat narrativa i la seva originalitat. Davant les soluciones habituals del gènere, Preminger opta per un discurs exempt de sobresalts, excessos i exageracions. Adopta un estilo contingut i equilibrat, per bé que no per això està mancat de profunditat i expressivitat. El to madur i serè del relato se basa en la contemplació distant dels fets i l’absència de judicis morals. El film aporta tota la informació necessària perquè l’espectador pugui definir la seva posició lliurement i, a l’empara d’aquesta, se deixi dur en la mesura que vulgui pel corrent de sentiments i emociones.
Com és habitual en el realitzador, el seu treball delata l’interès que sent pels temes complexos i durs, i per les posicions transgressores. L’anàlisi que desplega de les relacions afectives d’home i dona en els temps de maduresa, vist amb ulls actuals, resulta correcte i pertinent. En el moment de l’estrena, aquest era vist per molts com una incursió en una qüestió que entrava en conflicte amb grans prejudicis i amb actituds generalitzades d’intolerància, intransigència i ruptura. Preminger se situa en posicions avançades i arriscades, però com en altres ocasions ho fa amb elegància i sobrietat. Rossa els límits d’allò que està permès i en l’àmbit dels sobreentesos els supera, però aquesta vegada no té problemes amb la censura. No els té, malgrat algunes escenes de besades i aferrades apassionades i a pesar, també, del fet que una de les noies durant un temps conviu amb dos homes. Les interpretacions del tern protagonista, Crawford, Andrews i Fonda, són convincents.
Per primera vegada el realitzador presenta en pantalla una escena judicial, a les que dedica gran atenció en el futur. El film ofereix un dels seus primers plans de detall del realitzador, amb el qual construeix una seqüència en la que alterna plans d’aproximació creixent amb l’objecte observat amb primers plans del rostre humà. És un dels pocs films en els qual Joan Crawford no supera i oculta les interpretacions dels seus companys de repartiment. No hi manquen apunts crítics de la societat nord-americana del moment, de la qual mostra els seus prejudicis racistes, casos de maltractament infantil, bregues de parella que arriben a les mans, desmesurada afecció a l’oci i al luxe per part de persones benestants, etc.
Dedica un gest de simpatia a la comèdia romàntica “Mr. Lucky” (Potter, 1943), protagonitzada per Cary Grant i Loraine Day. No hi manquen manifestacions de les seves actituds crítiques amb el nazisme. En aquest sentit s’han d’interpretar els cameos que John Garfield i Walter Winchel protagonitzen en les escenes de l’Stork Club. John Garfield havia mantingut posicions explícites i clares de rebuig de l’autoritarisme nazi. Poc després és una de les principals i més desgraciades víctimes de la caça de bruixes. Winchel era el periodista més llegit del país i havia estat el més crític amb Hitler i la seva ideologia.
La banda sonora, de David Raksin (“Laura”, 1944), ofereix una partitura jazzística, amb predomini de saxofon i acompanyaments de piano i cordes. amb els seus ritmes pausats, ambienta adequadament l’acció. La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en B/N, a pesar de la manifesta preferència de la Fox pel color en els primers anys de la postguerra. El B/N serveix per crear atmosferes d’introspecció, reflexió, frustració i tensió interior. La llum és abundant en les escenes d’estiu a Cabe Cop, en les quals la parella viu la felicitat dels casats de fa poc.
Referències
- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Daisy Kenyon”. Llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Antonio GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ, “Otto Preminger”, Cátedra ed., Madrid 2009.
L’acció dramàtica té lloc a NY, Washington i Cape Cop (MA), tot al llarg d’uns quants mesos de 1945-46. Daisy Kenyon (Crawford) és una atractiva dissenyadora que treballa a NYC per a una revista de modes. Des de fa temps manté una relació amorosa amb Dan O’Mara (Andrews), advocat de renom, casat i pare de dues xicotes. Poc després de la finalització de la IIGM coneix el sargent Peter Lapham (Fonda), que lluità a Normandia (França). Daisy, d’uns 35 anys, és independent i honesta. Viu sola i és fadrina. Dan, de gairebé 40 anys, gaudeix de bona posició i de prestigio professional. És competent i dominant. Peter, d’uns 40 anys, viudo des de fa 5 anys, és tolerant, comprensiu, honest, sincer i senzill.
El film suma drama i història d’amor. La versatilitat de Preminger, acreditada pel seu hàbil maneig del cinema negre, el western, la comèdia, el musical i el drama, li permet resoldre amb solvència i eficàcia una obra melodramàtica, a la qual imprimeix el segell de la seva forta personalitat, la seva potent capacitat narrativa i la seva originalitat. Davant les soluciones habituals del gènere, Preminger opta per un discurs exempt de sobresalts, excessos i exageracions. Adopta un estilo contingut i equilibrat, per bé que no per això està mancat de profunditat i expressivitat. El to madur i serè del relato se basa en la contemplació distant dels fets i l’absència de judicis morals. El film aporta tota la informació necessària perquè l’espectador pugui definir la seva posició lliurement i, a l’empara d’aquesta, se deixi dur en la mesura que vulgui pel corrent de sentiments i emociones.
Com és habitual en el realitzador, el seu treball delata l’interès que sent pels temes complexos i durs, i per les posicions transgressores. L’anàlisi que desplega de les relacions afectives d’home i dona en els temps de maduresa, vist amb ulls actuals, resulta correcte i pertinent. En el moment de l’estrena, aquest era vist per molts com una incursió en una qüestió que entrava en conflicte amb grans prejudicis i amb actituds generalitzades d’intolerància, intransigència i ruptura. Preminger se situa en posicions avançades i arriscades, però com en altres ocasions ho fa amb elegància i sobrietat. Rossa els límits d’allò que està permès i en l’àmbit dels sobreentesos els supera, però aquesta vegada no té problemes amb la censura. No els té, malgrat algunes escenes de besades i aferrades apassionades i a pesar, també, del fet que una de les noies durant un temps conviu amb dos homes. Les interpretacions del tern protagonista, Crawford, Andrews i Fonda, són convincents.
Per primera vegada el realitzador presenta en pantalla una escena judicial, a les que dedica gran atenció en el futur. El film ofereix un dels seus primers plans de detall del realitzador, amb el qual construeix una seqüència en la que alterna plans d’aproximació creixent amb l’objecte observat amb primers plans del rostre humà. És un dels pocs films en els qual Joan Crawford no supera i oculta les interpretacions dels seus companys de repartiment. No hi manquen apunts crítics de la societat nord-americana del moment, de la qual mostra els seus prejudicis racistes, casos de maltractament infantil, bregues de parella que arriben a les mans, desmesurada afecció a l’oci i al luxe per part de persones benestants, etc.
Dedica un gest de simpatia a la comèdia romàntica “Mr. Lucky” (Potter, 1943), protagonitzada per Cary Grant i Loraine Day. No hi manquen manifestacions de les seves actituds crítiques amb el nazisme. En aquest sentit s’han d’interpretar els cameos que John Garfield i Walter Winchel protagonitzen en les escenes de l’Stork Club. John Garfield havia mantingut posicions explícites i clares de rebuig de l’autoritarisme nazi. Poc després és una de les principals i més desgraciades víctimes de la caça de bruixes. Winchel era el periodista més llegit del país i havia estat el més crític amb Hitler i la seva ideologia.
La banda sonora, de David Raksin (“Laura”, 1944), ofereix una partitura jazzística, amb predomini de saxofon i acompanyaments de piano i cordes. amb els seus ritmes pausats, ambienta adequadament l’acció. La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en B/N, a pesar de la manifesta preferència de la Fox pel color en els primers anys de la postguerra. El B/N serveix per crear atmosferes d’introspecció, reflexió, frustració i tensió interior. La llum és abundant en les escenes d’estiu a Cabe Cop, en les quals la parella viu la felicitat dels casats de fa poc.
Referències
- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Daisy Kenyon”. Llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Antonio GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ, “Otto Preminger”, Cátedra ed., Madrid 2009.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)