Tercer llargmetratge del realitzador britànic John Schlesinger (“Cowboy de mitjanit”, 1969). El guió, de Frederic Raphael, desplega un argument de J. Schlesinger, Joseph Janni i Frederic Raphael. Es roda en escenaris reals d’Anglaterra (Londres, Bristol, Brentford, Berkshire, aeroport de Heathrow...), França (Paris) i Itàlia (Florència i Capri) i en els platós de Shepperton Studios (Shepperton, Anglaterra). Nominat a 5 Oscar, en guanya 3 (actriu, vestuari i guió original) i un Globus d’or (pel·lícula estrangera). Produït per Joseph Janni per a Joseph Janni Productions, Vic Films i Appia Films, es projecta per primera vegada en públic el juliol de 1965 (Festival de Mosca).
L’acció dramàtica té lloc el 1964/1965, a Londres, Paris, Roma, Capri i al camp italià. Diana Scott (Christie) és una jove molt maca, de 20 anys, natural de Sussex, que a Londres fa de model fotogràfica i d’actriu de curts publicitaris. D’aparença freda i d’esperit lliure, desitja arribar al punt més alt en el món de la fama, els diners i el reconeixement social. Casada amb Tony Bridges (Bowen), se relaciona amb Robert Gold (Bogarde), periodista de la televisió; Miles Brand (Harvey), home de negocis amb influències a la indústria de la moda i als cercles de la “jetset”; Malcolm (Curram), fotògraf gay; amb Césare della Romita (Vilallonga), un noble italià, vidu, pare de 7 fills; i amb molts famosos, bohemis i llibertins de l’alta societat londinenca. És maca, intel•ligent, fotogènica, encisadora i ambiciosa. Li gusta l’aventura i cerca la felicitat plena.
El film suma drama, història d’amor i crítica social. Elabora una paràbola sobre el mite de la felicitat. Amb l’estil realista i crític del “Free Cinema”, presenta un retrat de la societat dels famosos en el Londres de els 60. La narració, feta en flashback i a càrrec de la protagonista, es presenta de manera distant, objectiva i freda, pròpia del cinema que s’imposa en aquells moments. Explora les transformacions que en els primers 60 afecten la moral i els usos i costums socials. Davant la moral tradicional, farcida de prohibicions i tabús, les noves concepcions assumeixen com a normals, raonables i lícits temes demonizados fins aleshores. Entre aquest, l’avortament, el divorci, l’abandonament de la llar per la dona, la infidelitat conjugal, l’homosexualitat i la promiscuïtat.
Ofereix escenes esbossades, però suficientment clares i entenedores, de sexe oral, sexe múltiple, sexe interracial, orgies, bisexualitat (el cambrer del bar), sexe gay, etc. Presenta a Malcolm (Curram) com un homosexual que no se sent traumatitzat pel fet de ser-ho i que viu la seva orientació sexual amb naturalitat. Ell i Diana mantenen una amistat positiva i sincera, com correspon a persones normals, malgrat clixés i prejudicis en contra. Fa ús d’una gosadia i d’una desimboltura notables en el tractament de vells tabús mancats de fonament, establint un precedent en el cinema que serà un exemple per a obres posteriors.
Critica amb ironia i en to burlesc la hipocresia, el culte a les aparences i el cinisme de l’alta societat de rics, poderosos i celebritats efímeres. Ho posen bé de manifest la festa social de caritat per recaptar fons contra la fam a Àfrica, l’egoisme i la cobdícia que presideixen les seves vides i la seva arbitrària divisió entre moral privada i pública. Glosa la vanitat, la insensibilitat i l’esnobisme dels rics, poderosos i famosos, així com la superficialitat i el desinterès que demostren pels temes relacionats amb el coneixement, la informació, el saber, la ciència, l’art i la cultura. L’exposició de pintura es, sobre tot, una demostració d’afecció a la violència. L’escriptor famós perquè la televisió l’enalteix, Matthew Southgate, és un autor sense llibres a la venda perquè s’han esgotat totes les edicions i no té interès la seva reedició.
Les antigues concepcions sobre codis socials de conducta se exemplifiquen, sobre tot, en la persona del príncep Césare i el seu entorn familiar i patrimonial, ancorats en el paternalisme i el servilisme, i aferrats als recursos masclistes d’un món d’homes en el qual la dona és cridada a fer funcions d’acompanyament, objecte decoratiu o trofeu de l’èxit masculí. El príncep parla d’una manera artificiosa i antiga, i usa un lèxic en desús. Vesteix al marge de la moda i a la manera del que no és, un lord anglès. El seu palau d’estiu, ubicat al camp, no serveix per als usos moderns, està moblat amb elements del passat i atès per una cort anacrònica i poc útil de servents i criats. El film constitueix un interessant document d’anàlisi sociològica.
És magnífica la interpretació de Julie Christie, que guanya l’Oscar a la millor actriu principal amb solament 25 anys. L’acompanyen uns inspirats Bogarde i Harvey. Està ajustat i correcte el nostre Josep Lluis de Vilallonga.
La banda sonora, de John Dankworth (“El servent”, Losey, 1963), ofereix composicions malenconioses de vent i metall, que subratllen el sentit irònic i trist del relat. Afegeix fragments aliens com una cançó popular napolitana que acompanya Diana i Malcolm des del bar a la casa de camp, la cançó tradicional napolitana “Santa Lucia” (a Capri i Piccadilly), l’arribada a Paris al ritme d’un vals interpretat a l’acordió i un fragment del solo d’un violí d’aires mozartians. La fotografia, de Kenneth Higgins, es basa en una càmera inquieta i diligent, que cerca les incidències de l’acció amb el desig d’aconseguir els enquadraments que millor els expliquen. Fa ús de perspectives generals (arribada a Capri per la mar), nombrosos plans generals, travellings d’aproximació i allunyament i plans a mitja distància. Ressalta tant el rostre com la figura completa de Julie Christie, que apareix pràcticament a totes les preses. Abunden les observacions sorprenents i imaginatives, com les de l’escena final.
dimarts, 20 d’abril del 2010
L'arbre de la vida (1957)
L'arbre de la vida (1957)
Superproducció de la MGM realitzada per Edward Dmytryk (1908-99). El guió, de Millard Kaufman, adapta la novel·la d’èxit “Raintree County” (1948), de Ross Lockridge Jr. (1914-48). Se roda en escenaris naturals de Danville (Kentucky) i altres localitzacions d’Indiana, Tennessee i Mississipí, i en platós de MGM Studios (Culver City, CA), amb un còmode pressupost de 6 M USD. El film obté 4 nominacions als Oscar (actriu principal, banda sonora, direcció artística i vestuari) i guanya un Globus d’or (actor secundari, Nigel Patrick). Produït per David Lewis per a MGM, se projecta per primer cop en públic el 4-X-1957 (Louisville, KY).
L’acció dramàtica té lloc a Freehaven, petita població del comtat imaginari de Raintree (Indiana), i a diverses localitzacions de Nova Orleans, Geòrgia, Tennessee i Missouri, tot al llarg de 6 anys (juny 1859 – maig 1865). Johnny Wickliff Shawnessy (Clift) és un jove batxiller, natural de Freehaven, fill únic de T. D. Shawnessy (Abel), herbolari, i Ellen (Morehead). Manté una estreta relació d’amistat des de la infància amb la seva condeixeble Nell Gaither (Saint). Poc després de la graduació en la High School, coneix una atractiva i elegant jove del sud, Susanna Drake (E. Taylor). Johnny és assenyat, honest, lleial, sincer i idealista. Sent passió per la lectura de prosa i poesia. No té prejudicis ètnics, manté posicions abolicionistes i defensa a mata degolla la justícia i la veritat. És tolerant, comprensiu i pacient. Se dedica vocacionalment a l’ensenyament. Susanna és ben plantada, superficial, manipuladora, fràgil i un tant infantil. Sent afecte per la seva col•lecció de nines, és anti abolicionista i té prejudicis racials. Oculta en el seu interior secrets del passat. Ellen és equilibrada, discreta e intel·ligent. El pare de Johnny és el model que inspira el fill. Defensa amb convicció posicions abolicionistes i anti bèl•liques. És de temperament optimista i confiat. Ellen, la mare de Johnny, és una dona pràctica i pragmàtica. Garwood B. Jones (R. Taylor), amic de tothom i de ningú, encarna la figura del demagog, arribista i oportunista.
El film suma drama, drama psicològic, història d’amor, malaltia mental, guerra (Guerra de Secessió, 1861-65) i cinema d’època. Ofereix la segona col•laboració d’Elizabeth Taylor i Montgomery Clift, que havien interpretat la parella protagonista de la cinta “Un lloc en el sol” (1951). Era la parella estel·lar més apreciada pel públic del moment, que veia amb simpatia l’amistat d’ambdós, sobretot pel biaix de protecció materno filial que mostrava. La seva presència a la pantalla constituïa un reclam d’èxit, que la Metro va voler posar al servei d’una superproducció pensada a la manera de rèplica o contrapunt del film “Allò que el vent s'endugué” (1939) i de “Gegant” (1956). Contempla la guerra des de la perspectiva del nord, tan diferent de la del sud, encara que igualment colpidora i dolorosa.
El rodatge, iniciat els primers dies de l’abril de 1956, s’interromp (13-V-1956) a causa del greu accident de circulació que té Clift després d’una festa a la casa d’E. Taylor. No se reprèn fins dos meses més tard (24-VII-1956), per finalitzar el 16-X-1956. L’actor, afectat psicològicament per l’accident, seqüeles i la reconstrucció quirúrgica de part del rostre, manté aleshores davant les cameres una actitud de fragilitat, rigidesa i inseguretat, que l’objectiu capta, malgrat el maquillatge i l’abundància de preses posteriors i d’escorç que li fan. El rodatge no cronològic de les escenes determina que les seqüències posteriors a l’accident es barregin amb les anteriors a aquest. El conjunt d'aquests fets incrementa l’interès del film, sobretot entre els seguidors de Clift.
L’obra explica un melodrama intens i apassionat, segons els gustos de l’època. Acompanyat d’una visualitat atractiva, una esplèndida banda sonora, uns decorats excel·lents i un magnífic vestuari, se presenta treballat amb interès i elaborat amb atenció al detall. Les interpretacions dels protagonistes i d’un notable grup de secundaris (Nigel Patrick, Lee Marvin, Rod Taylor, Agnes Morehead...), són convincents i seductores. Destaca Elizabeth Taylor en un paper de dona fràgil, debilitada per pors interiors, malsons, gelosies i tendències auto destructives.
El film reivindica els somnis i el propòsit de realitzar-los. Tracta altres qüestions com la relativització de la fama i la glòria, la rellevància de la saviesa, la definició de la grandesa que s’atribueix a una persona. Afegeix la defensa de les tesis abolicionistes, anti esclavistes, anti bèl•liques i pacifistes i el rebuig dels prejudicis racials. Amb relació als somnis particularitza que el més important no és aconseguir-los (arribar a Itaca), sinó fer el camí que porta cap ells. Manté que cap idea, per gran que sigui, no justificar una guerra. Planteja suggerències útils sobre els conceptes de veritat, lleialtat, felicitat, sentit de la vida, saviesa, etc. Elogia la lectura com a font de coneixement i de gaudi estètic.
El DVD incorpora (2010) una versió de 159 minuts. El doblatge a l’espanyol és el de 1958, amb veus tan entranyables com la de Josep Maria Caffarel (Ezra Gray).
Són escenes destacades les de la guerra (infanteria, cavalleria, protecció de flancs...), la celebració de la victòria presidencial de Lincoln, la descripció de l’asil de malalts mentals, l’enquadrament de baix cap amunt d’un Golden Raintree, la carrera del dol de Johnny i Orville “Flash” Perkins (Marvin), el tren funerari amb les despulles de Lincoln, etc.
La banda sonora, de Johnny Green, ofereix una partitura que combina passatges bèl·lics, dramàtics, èpics i lírics (cors de sopranos com àngels en el viatge de Johnny en barca pel pantà), amb reiterats tocs de sons del sud. La cançó “Song of Raintree County” corre a càrrec de Nat “King” Cole i d’un grup coral. Afegeix el cant patiòtic "The Batle Hymn of the Republic" i la interpretació roquestral de "Rally Round the Flag". Abdues composicions són posteriors al moment en el qual s'interpreten en el film. La fotografia, de Robert Surtees (“Ben Hur”, 1959), en color (technicolor), és la primera que se roda amb cameres de 70 mm, com les que dos anys després s’empren en el rodatge de “Ben Hur”.
Bibliografia
- Angel COMAS, “El árbol de la vida”, ‘Antología crítica’, pàg. 40, Madrid 2002.
- Stephen V. RUSSELL, “Raintree County Brief”, raintreecounty.com, maig 1990.
Superproducció de la MGM realitzada per Edward Dmytryk (1908-99). El guió, de Millard Kaufman, adapta la novel·la d’èxit “Raintree County” (1948), de Ross Lockridge Jr. (1914-48). Se roda en escenaris naturals de Danville (Kentucky) i altres localitzacions d’Indiana, Tennessee i Mississipí, i en platós de MGM Studios (Culver City, CA), amb un còmode pressupost de 6 M USD. El film obté 4 nominacions als Oscar (actriu principal, banda sonora, direcció artística i vestuari) i guanya un Globus d’or (actor secundari, Nigel Patrick). Produït per David Lewis per a MGM, se projecta per primer cop en públic el 4-X-1957 (Louisville, KY).
L’acció dramàtica té lloc a Freehaven, petita població del comtat imaginari de Raintree (Indiana), i a diverses localitzacions de Nova Orleans, Geòrgia, Tennessee i Missouri, tot al llarg de 6 anys (juny 1859 – maig 1865). Johnny Wickliff Shawnessy (Clift) és un jove batxiller, natural de Freehaven, fill únic de T. D. Shawnessy (Abel), herbolari, i Ellen (Morehead). Manté una estreta relació d’amistat des de la infància amb la seva condeixeble Nell Gaither (Saint). Poc després de la graduació en la High School, coneix una atractiva i elegant jove del sud, Susanna Drake (E. Taylor). Johnny és assenyat, honest, lleial, sincer i idealista. Sent passió per la lectura de prosa i poesia. No té prejudicis ètnics, manté posicions abolicionistes i defensa a mata degolla la justícia i la veritat. És tolerant, comprensiu i pacient. Se dedica vocacionalment a l’ensenyament. Susanna és ben plantada, superficial, manipuladora, fràgil i un tant infantil. Sent afecte per la seva col•lecció de nines, és anti abolicionista i té prejudicis racials. Oculta en el seu interior secrets del passat. Ellen és equilibrada, discreta e intel·ligent. El pare de Johnny és el model que inspira el fill. Defensa amb convicció posicions abolicionistes i anti bèl•liques. És de temperament optimista i confiat. Ellen, la mare de Johnny, és una dona pràctica i pragmàtica. Garwood B. Jones (R. Taylor), amic de tothom i de ningú, encarna la figura del demagog, arribista i oportunista.
El film suma drama, drama psicològic, història d’amor, malaltia mental, guerra (Guerra de Secessió, 1861-65) i cinema d’època. Ofereix la segona col•laboració d’Elizabeth Taylor i Montgomery Clift, que havien interpretat la parella protagonista de la cinta “Un lloc en el sol” (1951). Era la parella estel·lar més apreciada pel públic del moment, que veia amb simpatia l’amistat d’ambdós, sobretot pel biaix de protecció materno filial que mostrava. La seva presència a la pantalla constituïa un reclam d’èxit, que la Metro va voler posar al servei d’una superproducció pensada a la manera de rèplica o contrapunt del film “Allò que el vent s'endugué” (1939) i de “Gegant” (1956). Contempla la guerra des de la perspectiva del nord, tan diferent de la del sud, encara que igualment colpidora i dolorosa.
El rodatge, iniciat els primers dies de l’abril de 1956, s’interromp (13-V-1956) a causa del greu accident de circulació que té Clift després d’una festa a la casa d’E. Taylor. No se reprèn fins dos meses més tard (24-VII-1956), per finalitzar el 16-X-1956. L’actor, afectat psicològicament per l’accident, seqüeles i la reconstrucció quirúrgica de part del rostre, manté aleshores davant les cameres una actitud de fragilitat, rigidesa i inseguretat, que l’objectiu capta, malgrat el maquillatge i l’abundància de preses posteriors i d’escorç que li fan. El rodatge no cronològic de les escenes determina que les seqüències posteriors a l’accident es barregin amb les anteriors a aquest. El conjunt d'aquests fets incrementa l’interès del film, sobretot entre els seguidors de Clift.
L’obra explica un melodrama intens i apassionat, segons els gustos de l’època. Acompanyat d’una visualitat atractiva, una esplèndida banda sonora, uns decorats excel·lents i un magnífic vestuari, se presenta treballat amb interès i elaborat amb atenció al detall. Les interpretacions dels protagonistes i d’un notable grup de secundaris (Nigel Patrick, Lee Marvin, Rod Taylor, Agnes Morehead...), són convincents i seductores. Destaca Elizabeth Taylor en un paper de dona fràgil, debilitada per pors interiors, malsons, gelosies i tendències auto destructives.
El film reivindica els somnis i el propòsit de realitzar-los. Tracta altres qüestions com la relativització de la fama i la glòria, la rellevància de la saviesa, la definició de la grandesa que s’atribueix a una persona. Afegeix la defensa de les tesis abolicionistes, anti esclavistes, anti bèl•liques i pacifistes i el rebuig dels prejudicis racials. Amb relació als somnis particularitza que el més important no és aconseguir-los (arribar a Itaca), sinó fer el camí que porta cap ells. Manté que cap idea, per gran que sigui, no justificar una guerra. Planteja suggerències útils sobre els conceptes de veritat, lleialtat, felicitat, sentit de la vida, saviesa, etc. Elogia la lectura com a font de coneixement i de gaudi estètic.
El DVD incorpora (2010) una versió de 159 minuts. El doblatge a l’espanyol és el de 1958, amb veus tan entranyables com la de Josep Maria Caffarel (Ezra Gray).
Són escenes destacades les de la guerra (infanteria, cavalleria, protecció de flancs...), la celebració de la victòria presidencial de Lincoln, la descripció de l’asil de malalts mentals, l’enquadrament de baix cap amunt d’un Golden Raintree, la carrera del dol de Johnny i Orville “Flash” Perkins (Marvin), el tren funerari amb les despulles de Lincoln, etc.
La banda sonora, de Johnny Green, ofereix una partitura que combina passatges bèl·lics, dramàtics, èpics i lírics (cors de sopranos com àngels en el viatge de Johnny en barca pel pantà), amb reiterats tocs de sons del sud. La cançó “Song of Raintree County” corre a càrrec de Nat “King” Cole i d’un grup coral. Afegeix el cant patiòtic "The Batle Hymn of the Republic" i la interpretació roquestral de "Rally Round the Flag". Abdues composicions són posteriors al moment en el qual s'interpreten en el film. La fotografia, de Robert Surtees (“Ben Hur”, 1959), en color (technicolor), és la primera que se roda amb cameres de 70 mm, com les que dos anys després s’empren en el rodatge de “Ben Hur”.
Bibliografia
- Angel COMAS, “El árbol de la vida”, ‘Antología crítica’, pàg. 40, Madrid 2002.
- Stephen V. RUSSELL, “Raintree County Brief”, raintreecounty.com, maig 1990.
La batalla d'Alger (1966)
Film de culte de Gillo Pontecorvo (1919-2006), és la seva obra més coneguda i acreditada. El guió, de Franco Solinas i G. Pontecorvo, s’inspira en “Souvenirs de la bataille d’Alger” (1962), de Yacef Saadi (Alger, 1928), comandant militar del FLN en la zona autònoma d’Alger durant la guerra. Es roda íntegrament en escenaris reals d’Alger, amb actors no professionals, llevat de Jean Martin en el paper de coronel Mathieu. Nominat a 3 Oscar (director, guió i pel•lícula estrangera), guanya 3 Silver Ribbon (director, fotografia i productor) i dos premis de Venècia (Lleó d’or i Fipresci). Produït per Yacef Saadi i Antonio Musu per a Igor Film (Roma) i Casbah Film (Argèlia), s’estrena el 8-IX-1966 (Itàlia).
L’acció dramàtica té lloc a Alger entre novembre de 1954 i desembre de 1960. Alí La Pointe (Haggiag) és un xicot argelí, analfabet i rude, que coneix els reformatoris i la presó per furts, petites estafes i escàndol públic (bregues escandaloses). Després d’haver vist des de la finestra de la cel•la de la presó l’execució en la guillotina d’un patriota argelí, se fuga de la presó i s’allista en el FLN, organització armada clandestina d’alliberament del país. Gradualment escala posicions dins de l’organització. Se relaciona amb el comandant El-hadi Jafar (Saadi), el petit Omar (Kassen) i altres activistes com Halima (Kader) i el seu marit Mamouth.
El film suma drama, guerra, història, colonialisme i fals documental. Narrat en flashback, fa ús d’un estil realista, proper al neorealisme de Rossellini, que en gran mesura pren de la pel•lícula “Paisà” (Rossellini, 1946). Elabora descripcions minucioses i detallades dels fets. Abunden les preses de càmera a l’espatlla, les filmacions amb teleobjectiu, les anàlisis visuals a càmera aturada, el ritme intens, les aproximacions als llocs en els quals s'han produït atemptats, la descripció del silenci que es fa immediatament després, la desorientació dels supervivents, l’abundància de badocs que volen veure les imatges de la tragèdia, etc. Relata els fets a la manera d’un telediari o d'un documental televisiu.
La narració exemplifica els fets mitjançant escenes construïdes amb imaginació i sentit dramàtic. Destaca la seqüència de les tres dones joves argelines (Djamila, Zohra i Hassiba), vestides a l’europea, que se proposen burlar separadament els controls de l’exèrcit, els nins que fan caure un captaire a les escales, l’ancià esglaiat que és detingut pels crits que contra ell es fan des d’uns balcons, la voladura nocturna d’una casa habitada, la fúria del públic amb un petit venedor de llepolies i altres.
La suma d’aquestes escenes fa un retrat esgarrifós i pertorbador de la violència que engendra violència contra nins, captaires, marginats, desemparats e innocents. No se mostren les tortures directament, llevat d’unes imatges breus i ràpides: solament se mostren les conseqüències i seqüeles de la tortura. L’espectador substitueix allò que no ha vist en imatges amb la imaginació.
Adopta una posició prou equilibrada: evita els biaixos extrems, reconeix els mèrits de l’enemic i atorga a ambdós bàndols un tracte crític i dur. El coronel Mathieu és presentat com una persona intel•ligent i culta, com un militar experimentat i com un líder carismàtic. La seva figura s’inspira en la del general Jacques Massu (1908-2002), cap en la realitat de la 10ena Divisió de paracaigudistes, que va a Argèlia per afrontar la onada d’atemptats contra militars i civils, i derrotar el terrorisme. El film, bàsicament, descriu i explica els fets, però no els justifica.
L’atenció als detalls enriqueix la narració amb referències tan singulars com l’allisament dels cabells (per evitar ser identificada com argelina) amb un cotó mullat amb aigua, la referència a Dien Bien Phu (darrera i definitiva derrota de França la primera Guerra d’ Indo-xina), la boda laica de Halima i Mamouth, la cita de Jean Paul Sartre, la pipa d’opi, el Martini, el cucurutxo de gelat del nin, els fugitius disfressats de dona, etc.
Filmada 4 anys després de la guerra, conserva la seva força i la seva capacitat de retenir l’atenció de l’espectador. És una de les primeres produccions d’un gènere nou en el cinema, suma de drama i documental. Condemna la violència, la tortura, la guerra i el terrorisme. Denuncia l’imperialisme, l’ocupació militar i el colonialisme. Mostra la força de la insurrecció popular pacífica. Aposta per la independència dels pobles que un día trist perderen la llibertat i la sobirania. La batalla d’Alger es perllongà durant gairebé dos anys (1957-1959), la guerra d’Argèlia (1954-1962) començà molt abans i acabà després.
La banda sonora, de G. Pontecorvo i Ennio Morricone, ofereix una partitura que combina melodies reiteratives, cants exòtics, cors d’udols, talls rítmics i passatges descriptius. En el seu conjunt és una banda que dóna suport i es fon amb la narració visual. La fotografia, de Marcello Gatti (“Anònim venecià”, Salerno, 1970), en un realista i cru B/N, fa jocs de primers plans psicològics i emotius, que eleven els nivells de tensió i commoció de l’espectador. Juxtaposa primers plans de persones fràgils i la preparació simultània d’atemptats.
Bibliografia
- Edmond ROCH, “La batalla de Alger”, ‘Películas clave del cine bélico’, pàgs. 149-150, Robinbook ed., Barcelona 2008.
- Ángela ERRIGO, “La batalla de Alger”, ‘1.001 películas que hay que ver...”, pàg. 446, Grijalbo ed., Barcelona 2006 (5ena edició).
L’acció dramàtica té lloc a Alger entre novembre de 1954 i desembre de 1960. Alí La Pointe (Haggiag) és un xicot argelí, analfabet i rude, que coneix els reformatoris i la presó per furts, petites estafes i escàndol públic (bregues escandaloses). Després d’haver vist des de la finestra de la cel•la de la presó l’execució en la guillotina d’un patriota argelí, se fuga de la presó i s’allista en el FLN, organització armada clandestina d’alliberament del país. Gradualment escala posicions dins de l’organització. Se relaciona amb el comandant El-hadi Jafar (Saadi), el petit Omar (Kassen) i altres activistes com Halima (Kader) i el seu marit Mamouth.
El film suma drama, guerra, història, colonialisme i fals documental. Narrat en flashback, fa ús d’un estil realista, proper al neorealisme de Rossellini, que en gran mesura pren de la pel•lícula “Paisà” (Rossellini, 1946). Elabora descripcions minucioses i detallades dels fets. Abunden les preses de càmera a l’espatlla, les filmacions amb teleobjectiu, les anàlisis visuals a càmera aturada, el ritme intens, les aproximacions als llocs en els quals s'han produït atemptats, la descripció del silenci que es fa immediatament després, la desorientació dels supervivents, l’abundància de badocs que volen veure les imatges de la tragèdia, etc. Relata els fets a la manera d’un telediari o d'un documental televisiu.
La narració exemplifica els fets mitjançant escenes construïdes amb imaginació i sentit dramàtic. Destaca la seqüència de les tres dones joves argelines (Djamila, Zohra i Hassiba), vestides a l’europea, que se proposen burlar separadament els controls de l’exèrcit, els nins que fan caure un captaire a les escales, l’ancià esglaiat que és detingut pels crits que contra ell es fan des d’uns balcons, la voladura nocturna d’una casa habitada, la fúria del públic amb un petit venedor de llepolies i altres.
La suma d’aquestes escenes fa un retrat esgarrifós i pertorbador de la violència que engendra violència contra nins, captaires, marginats, desemparats e innocents. No se mostren les tortures directament, llevat d’unes imatges breus i ràpides: solament se mostren les conseqüències i seqüeles de la tortura. L’espectador substitueix allò que no ha vist en imatges amb la imaginació.
Adopta una posició prou equilibrada: evita els biaixos extrems, reconeix els mèrits de l’enemic i atorga a ambdós bàndols un tracte crític i dur. El coronel Mathieu és presentat com una persona intel•ligent i culta, com un militar experimentat i com un líder carismàtic. La seva figura s’inspira en la del general Jacques Massu (1908-2002), cap en la realitat de la 10ena Divisió de paracaigudistes, que va a Argèlia per afrontar la onada d’atemptats contra militars i civils, i derrotar el terrorisme. El film, bàsicament, descriu i explica els fets, però no els justifica.
L’atenció als detalls enriqueix la narració amb referències tan singulars com l’allisament dels cabells (per evitar ser identificada com argelina) amb un cotó mullat amb aigua, la referència a Dien Bien Phu (darrera i definitiva derrota de França la primera Guerra d’ Indo-xina), la boda laica de Halima i Mamouth, la cita de Jean Paul Sartre, la pipa d’opi, el Martini, el cucurutxo de gelat del nin, els fugitius disfressats de dona, etc.
Filmada 4 anys després de la guerra, conserva la seva força i la seva capacitat de retenir l’atenció de l’espectador. És una de les primeres produccions d’un gènere nou en el cinema, suma de drama i documental. Condemna la violència, la tortura, la guerra i el terrorisme. Denuncia l’imperialisme, l’ocupació militar i el colonialisme. Mostra la força de la insurrecció popular pacífica. Aposta per la independència dels pobles que un día trist perderen la llibertat i la sobirania. La batalla d’Alger es perllongà durant gairebé dos anys (1957-1959), la guerra d’Argèlia (1954-1962) començà molt abans i acabà després.
La banda sonora, de G. Pontecorvo i Ennio Morricone, ofereix una partitura que combina melodies reiteratives, cants exòtics, cors d’udols, talls rítmics i passatges descriptius. En el seu conjunt és una banda que dóna suport i es fon amb la narració visual. La fotografia, de Marcello Gatti (“Anònim venecià”, Salerno, 1970), en un realista i cru B/N, fa jocs de primers plans psicològics i emotius, que eleven els nivells de tensió i commoció de l’espectador. Juxtaposa primers plans de persones fràgils i la preparació simultània d’atemptats.
Bibliografia
- Edmond ROCH, “La batalla de Alger”, ‘Películas clave del cine bélico’, pàgs. 149-150, Robinbook ed., Barcelona 2008.
- Ángela ERRIGO, “La batalla de Alger”, ‘1.001 películas que hay que ver...”, pàg. 446, Grijalbo ed., Barcelona 2006 (5ena edició).
dilluns, 19 d’abril del 2010
El curiós cas de Benjamin Button (2008)
Singular film del realitzador nord-americà David Fincher (Colorado, 1962) (“Seven”, 1995). El guió, d’Eric Roth (“Forrest Gump”, 1994), desplega una història del propi Eric Roth i de Robin Swicord, inspirada en el relat breu “The Curious Case of Benjamin Button” (1921), de Francis Scott Fitzgerald. Se roda en escenaris reals de Louisiana (Nova Orleans), L.A., Cambodia, Índia i Illes Verges i en els platós de la Cité du Cinéma (Montreal, Canadà). Nominat a 13 Oscar, en guanya 3 (direcció artística, maquillatge i efectes visuals). Produït per Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin per a Warner i Paramount, se projecta per primera vegada en públic el 10-XII-2008 (Sidney).
L’acció dramàtica té lloc entre l’11-XI-1921 (final IGM) i agost de 2005 (arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans), en Nova Orleans, NY, costa oriental dels EUA, Rússia, Cambodia i Índia. Benjamin Button (Pitt), fill de Thomas Button (Flemyng) i de la seva esposa, és abandonat en les escales d’accés a un asil d’ancians poc després de la mort de la mare a causa del part. Neix amb l’aspecte d’un ancià de 85 anys i amb els símptomes de senectut propis d’aquesta edat. El pas del temps posa de manifest que Benjamin rejoveneix poc a poc. Als 10 anys coneix Daisy (Blanchett), de 5 anys. Tot al llarg de la vida escriu un diari que llega (2003 c.) a Daisy. Carolina (Ormond), filla de Daisy, llegeix (2005) el diari a sa mare, postrada al llit en un hospital de Nova Orleans.
El film suma drama, fantasia, misteri i història d’amor. La narració es planteja com un llarg flashback, amb algunes seqüències intercalades de la lectura a l’hospital. El relat, contat des del punt de vista de l’autor i protagonista del diari, se presenta construït amb senzillesa, naturalitat i gairebé sense guarniments superflus. El ritme és pausat, com correspon a la lectura d’un text escrit. A la manera d’un conte, se divideix en episodis juxtaposats, units solament per la presència de Benjamin. L’explicació dels fets destil·la lirisme, tendresa i encís. La cinta, tècnicament impecable, és captivadora i absorbent. Contribueixen a això la pulcritud del relat, l’atenció que presta als sentiments sincers dels actors i la força imaginativa que desplega. Visualment atractiva i emocionalment densa, no conté efectes destinats a enlluernar o atordir l’espectador. El realitzador imprimeix a la narració una admirable fluïdesa i una gran potència expressiva, que se manté, amb escasses oscil·lacions, al llarg del metratge.
Els fets estan construïts amb habilitat, contenen nombrosos detalls significatius i aporten, llevades excepcions, informació rellevant per a l’espectador. El relat incorpora les concepcions tràgiques del realitzador sobre el món, la vida i les persones. D’aquí que la història estigui impregnada de malenconia, tristesa i un hàlit de desesperança gens complaent i incompatible amb consells morals anacrònics.
El film se serveix de símbols i d’elements simbòlics, com el rellotge (pas del temps), el colibrí (esperit animós i emprenedor del capità Mike Clark), els botons (persones limitades i egoistes), les figures de papallona del ball de Daisy a Central Park (inconstància i frivolitat), etc.
Els temes que s’aborden són nombrosos. Es parla de la vida i de les oportunitats que dóna. Es parla de la mort, el caràcter efímer de la vida, l’envelliment, la progressiva disminució de les facultats a partir de la maduresa, la pèrdua de persones estimades, l’enyor. Es parla del temps que passa inexorablement i sense pausa, del temps que tot ho devora i consumeix. Es parla de les persones diferents; de l’aprenentatge i la soledat. Es parla de l’atzar, el destí i la casualitat.
La pel·lícula elogia la fantasia i proclama la necessitat d’integrar-la a la vida. Parla de l’amor, l’amor vertader, la plenitud afectiva i emocional; de la fragilitat de les esperances futures i de la vida com a experiència reconfortant, única i imprevisible. Parla de la necessitat de l’amor de parella, la seva força i la seva eficàcia com a font de plenitud personal i d’enriquiment compartit. Proposa analitzar com és el món en realitat i com convé administrar la pròpia vida. Anima a aprofitar les satisfaccions que s’obtenen del treball, el sexe, l’amistat i les relacions humanes.
Són escenes per a el record la inauguració del rellotge de l’Estació Central de NY, la topada de la barca remolc amb el submarí alemany a alta mar, la construcció del rellotge del Sr. Gateau (Koteas), l’amor furtiu d’Elizabeth Abbot (Swinton), l’estada a Nova Orleans de Ben i Daisy (anys 60), la substitució del rellotge mecànic pel digital, l’entrevista de Ben i Daisy a l’hospital, etc.
La banda sonora, d’Alexander Desplat (“Julie i Júlia”, Ephron, 2009), ofereix una partitura de 25 talls que dóna lloc a nombroses entrades, algunes molt breus. La música combina passatges lírics, moments íntims i talls dramàtics. Com a música afegida adapta fragments de composicions tradicionals (“When the Saints Go Marching In”...), clàssiques (Chopin, Schubert, Schumann...), populars de diverses èpoques (The Platters, The Beatles...), operístiques (Wagner) i romàntiques (“I Love You”, de Lee Bernstein). La fotografia, de Claudio Miranda (“Tron Legacy”, Kisinski, 2010), construeix imatges que reforcen el realisme màgic del film. Crea encadenats de gran força emotiva (Nova Orleans) o d’obscurs presagis (Rússia). Se serveix de travellings d’allunyament de gran lirisme (classe de piano), moviments suaus de camera i aproximacions superbes (traster).
Bibliografia
- Arturo José NAVARRO, “El lado oscuro del americana”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 34-37, febrer 2009.
- Karen KRIZANOVICH, “El curioso caso ...”, “1.001 películas que hay que ver ...’, pàg. 940-941, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada)
L’acció dramàtica té lloc entre l’11-XI-1921 (final IGM) i agost de 2005 (arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans), en Nova Orleans, NY, costa oriental dels EUA, Rússia, Cambodia i Índia. Benjamin Button (Pitt), fill de Thomas Button (Flemyng) i de la seva esposa, és abandonat en les escales d’accés a un asil d’ancians poc després de la mort de la mare a causa del part. Neix amb l’aspecte d’un ancià de 85 anys i amb els símptomes de senectut propis d’aquesta edat. El pas del temps posa de manifest que Benjamin rejoveneix poc a poc. Als 10 anys coneix Daisy (Blanchett), de 5 anys. Tot al llarg de la vida escriu un diari que llega (2003 c.) a Daisy. Carolina (Ormond), filla de Daisy, llegeix (2005) el diari a sa mare, postrada al llit en un hospital de Nova Orleans.
El film suma drama, fantasia, misteri i història d’amor. La narració es planteja com un llarg flashback, amb algunes seqüències intercalades de la lectura a l’hospital. El relat, contat des del punt de vista de l’autor i protagonista del diari, se presenta construït amb senzillesa, naturalitat i gairebé sense guarniments superflus. El ritme és pausat, com correspon a la lectura d’un text escrit. A la manera d’un conte, se divideix en episodis juxtaposats, units solament per la presència de Benjamin. L’explicació dels fets destil·la lirisme, tendresa i encís. La cinta, tècnicament impecable, és captivadora i absorbent. Contribueixen a això la pulcritud del relat, l’atenció que presta als sentiments sincers dels actors i la força imaginativa que desplega. Visualment atractiva i emocionalment densa, no conté efectes destinats a enlluernar o atordir l’espectador. El realitzador imprimeix a la narració una admirable fluïdesa i una gran potència expressiva, que se manté, amb escasses oscil·lacions, al llarg del metratge.
Els fets estan construïts amb habilitat, contenen nombrosos detalls significatius i aporten, llevades excepcions, informació rellevant per a l’espectador. El relat incorpora les concepcions tràgiques del realitzador sobre el món, la vida i les persones. D’aquí que la història estigui impregnada de malenconia, tristesa i un hàlit de desesperança gens complaent i incompatible amb consells morals anacrònics.
El film se serveix de símbols i d’elements simbòlics, com el rellotge (pas del temps), el colibrí (esperit animós i emprenedor del capità Mike Clark), els botons (persones limitades i egoistes), les figures de papallona del ball de Daisy a Central Park (inconstància i frivolitat), etc.
Els temes que s’aborden són nombrosos. Es parla de la vida i de les oportunitats que dóna. Es parla de la mort, el caràcter efímer de la vida, l’envelliment, la progressiva disminució de les facultats a partir de la maduresa, la pèrdua de persones estimades, l’enyor. Es parla del temps que passa inexorablement i sense pausa, del temps que tot ho devora i consumeix. Es parla de les persones diferents; de l’aprenentatge i la soledat. Es parla de l’atzar, el destí i la casualitat.
La pel·lícula elogia la fantasia i proclama la necessitat d’integrar-la a la vida. Parla de l’amor, l’amor vertader, la plenitud afectiva i emocional; de la fragilitat de les esperances futures i de la vida com a experiència reconfortant, única i imprevisible. Parla de la necessitat de l’amor de parella, la seva força i la seva eficàcia com a font de plenitud personal i d’enriquiment compartit. Proposa analitzar com és el món en realitat i com convé administrar la pròpia vida. Anima a aprofitar les satisfaccions que s’obtenen del treball, el sexe, l’amistat i les relacions humanes.
Són escenes per a el record la inauguració del rellotge de l’Estació Central de NY, la topada de la barca remolc amb el submarí alemany a alta mar, la construcció del rellotge del Sr. Gateau (Koteas), l’amor furtiu d’Elizabeth Abbot (Swinton), l’estada a Nova Orleans de Ben i Daisy (anys 60), la substitució del rellotge mecànic pel digital, l’entrevista de Ben i Daisy a l’hospital, etc.
La banda sonora, d’Alexander Desplat (“Julie i Júlia”, Ephron, 2009), ofereix una partitura de 25 talls que dóna lloc a nombroses entrades, algunes molt breus. La música combina passatges lírics, moments íntims i talls dramàtics. Com a música afegida adapta fragments de composicions tradicionals (“When the Saints Go Marching In”...), clàssiques (Chopin, Schubert, Schumann...), populars de diverses èpoques (The Platters, The Beatles...), operístiques (Wagner) i romàntiques (“I Love You”, de Lee Bernstein). La fotografia, de Claudio Miranda (“Tron Legacy”, Kisinski, 2010), construeix imatges que reforcen el realisme màgic del film. Crea encadenats de gran força emotiva (Nova Orleans) o d’obscurs presagis (Rússia). Se serveix de travellings d’allunyament de gran lirisme (classe de piano), moviments suaus de camera i aproximacions superbes (traster).
Bibliografia
- Arturo José NAVARRO, “El lado oscuro del americana”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 34-37, febrer 2009.
- Karen KRIZANOVICH, “El curioso caso ...”, “1.001 películas que hay que ver ...’, pàg. 940-941, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada)
Slumdog Millionaire (2008)
Film del realitzador britànic Danny Boyle (“Tainspotting”, 1996) (Radcliffe, Anglaterra, 1956) i de la realitzadora índia Loveleen Tandan. El guió, de Simon Beaufoy (“Full Monty”, 1997), adapta lliurement la novel·la “Q and A” (2006), de Vikas Swarup. Es roda en escenaris naturals de Bombai (barriades de Juhu, Dharavi i altres), Agra i altres ciutats i en els platós de ND Studios Kerjat Maharashtra (Índia), amb un pressupost estimat de 15 M USD. Guanya 8 Oscar (pel·lícula, director, fotografia, muntatge, banda sonora, cançó original, so i guió adaptat). Produït per Christian Colson per a Celador Films, Film4 i Pathé Pictures, es projecta per primera vegada en públic el 30-VIII-2008 (Festival de Telluride, Colorado, EEUU).
L’acció dramàtica té lloc entre 2000 i 2008 a Bombai i altres localitats de l’Índia. Jamal Malik (Khedekar) i el seu germà Salim (Ismael, Mattel), de 8 i 10 anys en 2000, viuen en el suburbi de Juhu, de Bombai, ocupat per barraques míseres, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram i altres serveis bàsics. Resten orfes en morir sa mare (Choudhary) a causa dels cops que rep d’un grup de provocadors violents hindús que entren a la zona musulmana del poblat amb pals i garrots. Entaulen amistat amb una noia òrfena, Latika, que viu en el carrer (Ali). En 2008 Jamal (Patel), de 18 anys, es fa famós en participar a un ”Quiz Show” de TV, de gran audiència. Jamal és bondadós, pacífic i generós. Per sobreviure comet furts, enganya i estafa. Salim és egoista i violent. Li apassionen les armes de foc i li interessen més del compte els diners. Roba, enganya, estafa i és deslleial amb el germà. Latika (Pinto) se converteix en una dona atractiva i ben plantada.
El film suma drama, història d’amor, aventures, acció, pobresa, anàlisi social i música. La narració se desplega a un ritme intens; la visualitat és colorista i atractiva; el relat destil·la sinceritat i frescor; la historia és senzilla i commovedora; abunden els tocs d’humor; el suspens i la tensió segueixen una corba ascendent administrada amb habilitat. En el seu conjunt, la cinta respira aires de festa i optimisme. Es distribueix en tres temps narratius: el del plató de TV, el dels flashbacks i el d’un interrogatori policíac a càrrec d’agents de Bombay. Les diferències visuals dels tres escenaris ajuden a l’espectador a situar-se alternativament en cada un d’ells i a participar dels ambients diferenciats que els caracteritzen. En el plató se respira tensió, mentre Jamal s’enfronta a preguntes cada vegada més difícils i a un joc endimoniat de doblar el premi o perdre-ho tot. Les dependències policíaques es veuen saturades d’incertesa i del rebuig que provoquen els abusos i la brutalitat del sergent Srinivas (Shukla). En els escenaris exteriors es respiren aires enrarits per les manifestacions de pobresa extrema, misèria, assassinats, estafes i explotació de menors.
L’edat dels nois avança en l’àmbit dels flashbacks, que defineixen tres moments de les seves vides: la infància, l’adolescència i la joventut. Les tres etapes s’identifiquen amb facilitat. A la manera d’una faula o conte, el film parla d’amor vertader, somnis de felicitat, segones oportunitats, perseverància i esforç, confiança en un mateix, atzar, destí, sort, astúcia, alegria de viure i èxit basat en la veritat i la honestedat. Explica, també, els efectes de la misèria, la realitat abominable de la violència gratuïta, la presència ominosa del crim organitzat, l’existència de nois i noies sense família i sense sostre, etc.
Són escenes destacades la del noi cegat perquè augmenti la seva recaptació diària com a captaire, la tancada de Jamal en la latrina, la persecució de 12 minuts pel suburbi de Dharavi (la preferida del director), els nois i noies a les ordres d’un patró que els explota, la visita guiada al Taj Mahal de dos turistes americans, el ball final, etc.
La pel·lícula s’ha de mirar com si fos una paràbola de dos germans amb interessos comuns, enfrontats per les seves diferents actituds davant la vida. Té punts d’inversemblança, com tota narració de proverbis, contes, faules, mites o llegendes. No cau en el sentimentalisme ni en l’ensopiment. Mostra els fets des de la distància, sense implicar-s’hi i sense fer moralismes anacrònics. No proposa canvis en les causes que generen pobresa, misèria, injustícia social i violència. Planteja l’essència del relat com un episodi de la lluita inveterada entre el bé i el mal, encarnats en les figures dels dos germans. Proposa que les causes d’alegria i felicitat són més grans, més poderoses i més duradores que les de dolor i aflicció. Hi ha qui la té en poca estima perquè considera que és dolça. És cert: no negaré que hi ha una certa dosi de sucre, però també hi ha sal, mostassa, canyella, pebre coent i llimona. La suma de tot això fa un conjunt complex en el qual la barreja de sabors és el que s'ha de valorar.
La banda sonora, de A. R. Rahman (“Elizabeth: l’edat d’or”, Kapur, 2007), aporta unes 17 entrades que ofereixen ritmes de música disc dels anys 70, guarnits amb tocs hindús. Inclou temes dramàtics (“Riot”) i lírics (“Latika’s Theme”). Afegeix vàries cançons, de les que destaquen “Jai Ho” (guanyadora de l'Óscar) i “O Saya” (nominada a l’Óscar). La fotografia, d’Anthony Dod Mantle (“Manderlay”, Trier, 2005), en color, desplega una gran força visual i ofereix una admirable riquesa de colors i combinacions de formes. Alguns diuen que és poc cinematrogràfica. Tal vegada, però a mi em sembla el contrari: és efectista, vistosa, lluminosa, realista i colpidora. Encadena plans breus que creen un ritme intens. Mostra amb sentit documentalista els barris de barraques, els nous barris d’habitatges barats en construcció i meravelles com el Taj Mahal (1631-54). No evita imatges irritants com les manifestacions de violència gratuïta, assassinats amb trets a boca de canó, l'acumulació de brutícia als afores de Bombai, etc. Contagia sentiments d'alegria i de festa. També, de vertígen, esverament, rebuig, irritació, dolor, misteri i suspens.
Bibliografia
- Karen Krizanovich, “Slumdog Millionaire”, ‘1.001 películas que hay que ver ...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició 10ena, actualitzada).
- Miguel A. DELGADO, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- José ARCE, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Jugando amb el destino”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
L’acció dramàtica té lloc entre 2000 i 2008 a Bombai i altres localitats de l’Índia. Jamal Malik (Khedekar) i el seu germà Salim (Ismael, Mattel), de 8 i 10 anys en 2000, viuen en el suburbi de Juhu, de Bombai, ocupat per barraques míseres, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram i altres serveis bàsics. Resten orfes en morir sa mare (Choudhary) a causa dels cops que rep d’un grup de provocadors violents hindús que entren a la zona musulmana del poblat amb pals i garrots. Entaulen amistat amb una noia òrfena, Latika, que viu en el carrer (Ali). En 2008 Jamal (Patel), de 18 anys, es fa famós en participar a un ”Quiz Show” de TV, de gran audiència. Jamal és bondadós, pacífic i generós. Per sobreviure comet furts, enganya i estafa. Salim és egoista i violent. Li apassionen les armes de foc i li interessen més del compte els diners. Roba, enganya, estafa i és deslleial amb el germà. Latika (Pinto) se converteix en una dona atractiva i ben plantada.
El film suma drama, història d’amor, aventures, acció, pobresa, anàlisi social i música. La narració se desplega a un ritme intens; la visualitat és colorista i atractiva; el relat destil·la sinceritat i frescor; la historia és senzilla i commovedora; abunden els tocs d’humor; el suspens i la tensió segueixen una corba ascendent administrada amb habilitat. En el seu conjunt, la cinta respira aires de festa i optimisme. Es distribueix en tres temps narratius: el del plató de TV, el dels flashbacks i el d’un interrogatori policíac a càrrec d’agents de Bombay. Les diferències visuals dels tres escenaris ajuden a l’espectador a situar-se alternativament en cada un d’ells i a participar dels ambients diferenciats que els caracteritzen. En el plató se respira tensió, mentre Jamal s’enfronta a preguntes cada vegada més difícils i a un joc endimoniat de doblar el premi o perdre-ho tot. Les dependències policíaques es veuen saturades d’incertesa i del rebuig que provoquen els abusos i la brutalitat del sergent Srinivas (Shukla). En els escenaris exteriors es respiren aires enrarits per les manifestacions de pobresa extrema, misèria, assassinats, estafes i explotació de menors.
L’edat dels nois avança en l’àmbit dels flashbacks, que defineixen tres moments de les seves vides: la infància, l’adolescència i la joventut. Les tres etapes s’identifiquen amb facilitat. A la manera d’una faula o conte, el film parla d’amor vertader, somnis de felicitat, segones oportunitats, perseverància i esforç, confiança en un mateix, atzar, destí, sort, astúcia, alegria de viure i èxit basat en la veritat i la honestedat. Explica, també, els efectes de la misèria, la realitat abominable de la violència gratuïta, la presència ominosa del crim organitzat, l’existència de nois i noies sense família i sense sostre, etc.
Són escenes destacades la del noi cegat perquè augmenti la seva recaptació diària com a captaire, la tancada de Jamal en la latrina, la persecució de 12 minuts pel suburbi de Dharavi (la preferida del director), els nois i noies a les ordres d’un patró que els explota, la visita guiada al Taj Mahal de dos turistes americans, el ball final, etc.
La pel·lícula s’ha de mirar com si fos una paràbola de dos germans amb interessos comuns, enfrontats per les seves diferents actituds davant la vida. Té punts d’inversemblança, com tota narració de proverbis, contes, faules, mites o llegendes. No cau en el sentimentalisme ni en l’ensopiment. Mostra els fets des de la distància, sense implicar-s’hi i sense fer moralismes anacrònics. No proposa canvis en les causes que generen pobresa, misèria, injustícia social i violència. Planteja l’essència del relat com un episodi de la lluita inveterada entre el bé i el mal, encarnats en les figures dels dos germans. Proposa que les causes d’alegria i felicitat són més grans, més poderoses i més duradores que les de dolor i aflicció. Hi ha qui la té en poca estima perquè considera que és dolça. És cert: no negaré que hi ha una certa dosi de sucre, però també hi ha sal, mostassa, canyella, pebre coent i llimona. La suma de tot això fa un conjunt complex en el qual la barreja de sabors és el que s'ha de valorar.
La banda sonora, de A. R. Rahman (“Elizabeth: l’edat d’or”, Kapur, 2007), aporta unes 17 entrades que ofereixen ritmes de música disc dels anys 70, guarnits amb tocs hindús. Inclou temes dramàtics (“Riot”) i lírics (“Latika’s Theme”). Afegeix vàries cançons, de les que destaquen “Jai Ho” (guanyadora de l'Óscar) i “O Saya” (nominada a l’Óscar). La fotografia, d’Anthony Dod Mantle (“Manderlay”, Trier, 2005), en color, desplega una gran força visual i ofereix una admirable riquesa de colors i combinacions de formes. Alguns diuen que és poc cinematrogràfica. Tal vegada, però a mi em sembla el contrari: és efectista, vistosa, lluminosa, realista i colpidora. Encadena plans breus que creen un ritme intens. Mostra amb sentit documentalista els barris de barraques, els nous barris d’habitatges barats en construcció i meravelles com el Taj Mahal (1631-54). No evita imatges irritants com les manifestacions de violència gratuïta, assassinats amb trets a boca de canó, l'acumulació de brutícia als afores de Bombai, etc. Contagia sentiments d'alegria i de festa. També, de vertígen, esverament, rebuig, irritació, dolor, misteri i suspens.
Bibliografia
- Karen Krizanovich, “Slumdog Millionaire”, ‘1.001 películas que hay que ver ...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició 10ena, actualitzada).
- Miguel A. DELGADO, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- José ARCE, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Jugando amb el destino”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
L'home de Londres (2007)
Vuitè llargmetratge del realitzador Béla Tarr (Pecs, Hongria, 1955). El guió, del propi Tarr i de Lászlo Krasznahorkai, el seu guionista habitual, adapta lliurement la novel·la “L’homme de Londres” (1933), del novel•lista belga Georges Simenon (1903-1989). Se roda en escenaris reals de Bastia (Còrsega), altres localitzacions de Còrsega i Pilisborosjeno (Hongria). És nominat a la Palma d’or (Cannes). Produït per Humbert Balsan, Christoph Hahnheiser, Paul Saadoun, Gáber Téni i Joachim von Vietingoff, es projecta per primera vegada en públic el 23-V-2007 (Cannes).
L’acció té lloc a Dieppe (Normandia, França). Maloin (Krobot), de més de 50 anys, treballador portuari, és l’encarregat del torn de nit del guardaagulles de la terminal ferroviària del Port. Fa feina des d’una cabina amb vidrieres, elevada, de gran visibilitat i dotada de controls remots. Poc després de l’atracament d’un transbordador de Londres, és testimoni d’una brega entre dos passatgers tot just arribats, Brown (Derzsi) i el seu company Teddy, i de la caiguda mortal d’aquest amb un maletí a l’aigua. Quan Brown fuig esporuguit, Maloin recull el maletí i el guarda curosament a la cabina, després de comprovar que conté unes 60.000 lliures esterlines en bitllets. Maloin està casat amb Camèlia (Swinton). Són pares d’una filla, Henriette (Bók), que treballa a una sòrdida carnisseria. Distribueix els seu temps entre la cabina del Port, la casa familiar i el bar de la cantonada, on cada dia juga una partida d’escacs. És solitari i callat. Duu una vida monòtona, rutinària, buida i avorrida.
El film suma crim, drama, cinema negre i misteri. El protagonista, Maloin, és un home simple i ingenu, amb una vida de rutines on mai no passa res. S’ha acostumat a no pensar, no sentir, no emocionar-se, no dubtar i no saber. Els fets esdevinguts durant el vespre en el Port el trastornen i el mouen a actuar. Per primera vegada en molt de temps sent la necessitat de fer alguna cosa fora del comú, però no sap que fer: no ho sap definir, ni concretar autònomament. No distingeix entre allò que és correcte i el que és incorrecte, el que es apropiat i el que no ho és, el que és oportú i el que és inoportú. Com a “voyeur” i com a home colonitzat (1), confon el que vol fer amb allò que ha vist fer: només se li acut imitar el que ha vist. La bronca de Brown y Teddy, la reprodueix a casa seva amb sa muller; l’intent de Brown de llevar el maletí a Teddy, el reprodueix llevant a sa muller els diners que guarda a una capsa, etc.
Tarr demostra la seva preocupació per la alienació humana, el deteriorament de la capacitat d’anàlisi crítica i l’aniquilació de la iniciativa i de les ànsies de saber i entendre a mans d’un materialisme tan subreptici com salvatge. Per a ell, la societat contemporània compon un quadre esfereïdor en el qual s’ha passat de la passivitat acomodatícia a la pèrdua de la consciència del que és l’essència de l’ésser humà. La misèria espiritual se visualitza a través de la situació econòmica en la qual viu Maloin i la seva família. Las penúries econòmiques, el mal estat de la casa familiar, la ofensiva frugalitat del menjar i el seu aspecte repugnant, mostren la cruesa de la ruïna espiritual de la comunitat i dels protagonistes.
Les llums expressionistes, la obscuritat de la nit, la persistència d’aquesta i la companyia de sons monòtons, repetitius i inquietants (ones, rellotge, acordió...) creen escenaris depriments i angoixosos, malenconiosos i tristos, que delaten la atmosfera que rodeja els éssers humans, condemnats a la aflicció i al dolor moral pel fet d’haver nat i viure. Per a Tarr, que professa una visió pessimista i angoixada (2), el món no solament és un espai devastat, sinó que a més és un lloc ofegat per la angoixa i la nàusea.
El maletí, l’origen del qual el revela l’inspector Morrison (Lénárt), brinda la oportunitat d’establir una anàlisi de la cobdícia humana, la de l’anglès Brown i la del francès Maloin, que dubta, titubeja i vacil•la, perquè se sap fràgil i indefens. A causa de la seva vulnerabilitat es comporta de manera cobdiciosa, egoista, individualista, insolidària, voraç i cruel. Es capaç fins i tot de matar, com Brown. El món (el de la societat i també el de la família) és un territori desolat i nauseabund. La realitat que fan els éssers humans, com a causa o com a conseqüència d’això, es bastida d’odi, venjança, arbitrarietat, corrupció, hipocresia, crim i guerres.
El rodatge es va iniciar el 2005, però va haver de ser suspès a causa de la mort sobtada, després de cinc dies de feina, del productor Humbert Balsan (3). No es va poder reprendre fins el 2007 (12 febrer a 10 març). La narració és pausada, lenta, morosa. Les imatges són estilitzades i intenses, els plànols són llargs i parsimoniosos (el d’obertura dura 13 minuts). La càmera es mou suaument, però amb diligència i sensualitat. La il•luminació és escassa i contrastada, amb espais de penombra i de cega obscuritat. Els diàlegs són breus, concisos. Els primers plans dels rostres impressionen (el de Camèlia, el de la Sra. Brown...). S’ expliquen des del silenci i l’estatisme. La banda sonora i el soundtrack són repetitius, quasi irritants. Amb aquests recursos, sàviament administrats, el realitzador convida a la contemplació assossegada i a la meditació (4). Fa atractiva la invitació oferint a l’espectador un discurs visual, sonor i conceptual, capaç d’elevar l’ esperit al món superior, immaterial i transcendent de l’emoció estètica.
Notes
(1) Ricardo ADALIA MARTÍN, “El hombre de Londres (Béla Tarr, 2007)”, juventudenmarcha.wordpress.com, juny 2009.
(2) Antonio José NAVARRO, “Redescubriendo a Béla Tarr”, Dirigido por, nº 365, págs. 68-69, octubre 2007.
(3) José María ARESTÉ, “Béla Tarr, el hombre de Hungría”, decine21.com, abril 2009.
(4) Antonio José NAVARRO, “El ‘film noir’ según Béla Tarr”, Dirigido por, nº 389, págs. 84-85, maig 2009.
L’acció té lloc a Dieppe (Normandia, França). Maloin (Krobot), de més de 50 anys, treballador portuari, és l’encarregat del torn de nit del guardaagulles de la terminal ferroviària del Port. Fa feina des d’una cabina amb vidrieres, elevada, de gran visibilitat i dotada de controls remots. Poc després de l’atracament d’un transbordador de Londres, és testimoni d’una brega entre dos passatgers tot just arribats, Brown (Derzsi) i el seu company Teddy, i de la caiguda mortal d’aquest amb un maletí a l’aigua. Quan Brown fuig esporuguit, Maloin recull el maletí i el guarda curosament a la cabina, després de comprovar que conté unes 60.000 lliures esterlines en bitllets. Maloin està casat amb Camèlia (Swinton). Són pares d’una filla, Henriette (Bók), que treballa a una sòrdida carnisseria. Distribueix els seu temps entre la cabina del Port, la casa familiar i el bar de la cantonada, on cada dia juga una partida d’escacs. És solitari i callat. Duu una vida monòtona, rutinària, buida i avorrida.
El film suma crim, drama, cinema negre i misteri. El protagonista, Maloin, és un home simple i ingenu, amb una vida de rutines on mai no passa res. S’ha acostumat a no pensar, no sentir, no emocionar-se, no dubtar i no saber. Els fets esdevinguts durant el vespre en el Port el trastornen i el mouen a actuar. Per primera vegada en molt de temps sent la necessitat de fer alguna cosa fora del comú, però no sap que fer: no ho sap definir, ni concretar autònomament. No distingeix entre allò que és correcte i el que és incorrecte, el que es apropiat i el que no ho és, el que és oportú i el que és inoportú. Com a “voyeur” i com a home colonitzat (1), confon el que vol fer amb allò que ha vist fer: només se li acut imitar el que ha vist. La bronca de Brown y Teddy, la reprodueix a casa seva amb sa muller; l’intent de Brown de llevar el maletí a Teddy, el reprodueix llevant a sa muller els diners que guarda a una capsa, etc.
Tarr demostra la seva preocupació per la alienació humana, el deteriorament de la capacitat d’anàlisi crítica i l’aniquilació de la iniciativa i de les ànsies de saber i entendre a mans d’un materialisme tan subreptici com salvatge. Per a ell, la societat contemporània compon un quadre esfereïdor en el qual s’ha passat de la passivitat acomodatícia a la pèrdua de la consciència del que és l’essència de l’ésser humà. La misèria espiritual se visualitza a través de la situació econòmica en la qual viu Maloin i la seva família. Las penúries econòmiques, el mal estat de la casa familiar, la ofensiva frugalitat del menjar i el seu aspecte repugnant, mostren la cruesa de la ruïna espiritual de la comunitat i dels protagonistes.
Les llums expressionistes, la obscuritat de la nit, la persistència d’aquesta i la companyia de sons monòtons, repetitius i inquietants (ones, rellotge, acordió...) creen escenaris depriments i angoixosos, malenconiosos i tristos, que delaten la atmosfera que rodeja els éssers humans, condemnats a la aflicció i al dolor moral pel fet d’haver nat i viure. Per a Tarr, que professa una visió pessimista i angoixada (2), el món no solament és un espai devastat, sinó que a més és un lloc ofegat per la angoixa i la nàusea.
El maletí, l’origen del qual el revela l’inspector Morrison (Lénárt), brinda la oportunitat d’establir una anàlisi de la cobdícia humana, la de l’anglès Brown i la del francès Maloin, que dubta, titubeja i vacil•la, perquè se sap fràgil i indefens. A causa de la seva vulnerabilitat es comporta de manera cobdiciosa, egoista, individualista, insolidària, voraç i cruel. Es capaç fins i tot de matar, com Brown. El món (el de la societat i també el de la família) és un territori desolat i nauseabund. La realitat que fan els éssers humans, com a causa o com a conseqüència d’això, es bastida d’odi, venjança, arbitrarietat, corrupció, hipocresia, crim i guerres.
El rodatge es va iniciar el 2005, però va haver de ser suspès a causa de la mort sobtada, després de cinc dies de feina, del productor Humbert Balsan (3). No es va poder reprendre fins el 2007 (12 febrer a 10 març). La narració és pausada, lenta, morosa. Les imatges són estilitzades i intenses, els plànols són llargs i parsimoniosos (el d’obertura dura 13 minuts). La càmera es mou suaument, però amb diligència i sensualitat. La il•luminació és escassa i contrastada, amb espais de penombra i de cega obscuritat. Els diàlegs són breus, concisos. Els primers plans dels rostres impressionen (el de Camèlia, el de la Sra. Brown...). S’ expliquen des del silenci i l’estatisme. La banda sonora i el soundtrack són repetitius, quasi irritants. Amb aquests recursos, sàviament administrats, el realitzador convida a la contemplació assossegada i a la meditació (4). Fa atractiva la invitació oferint a l’espectador un discurs visual, sonor i conceptual, capaç d’elevar l’ esperit al món superior, immaterial i transcendent de l’emoció estètica.
Notes
(1) Ricardo ADALIA MARTÍN, “El hombre de Londres (Béla Tarr, 2007)”, juventudenmarcha.wordpress.com, juny 2009.
(2) Antonio José NAVARRO, “Redescubriendo a Béla Tarr”, Dirigido por, nº 365, págs. 68-69, octubre 2007.
(3) José María ARESTÉ, “Béla Tarr, el hombre de Hungría”, decine21.com, abril 2009.
(4) Antonio José NAVARRO, “El ‘film noir’ según Béla Tarr”, Dirigido por, nº 389, págs. 84-85, maig 2009.
Suau és la nit (1962)
Darrer film del veterà realitzador Heny King (1888-1982). El guió, d’Ivan Moffat, adapta amb fidelitat la novel·la parcialment autobiogràfica “Tender is the Night”, de Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), publicada en 4 lliuraments per la revista mensual novaiorquesa “Scribner’s Magazine” (gener-abril 1934). Se roda en escenaris naturals de Malibú (CA), Zuric (Suïssa) i Paris i en els platós de Fox Studios (Century City, CA). És nominat a un Oscar (cançó original) i guanya per a Jason Robards un NBR Award. Produït per Henry T. Weinstein per a la Fox, s’estrena el 19-I-1962 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc el 1928/29, abans del crac de la Borsa de Nova York (29-X-1929) i de l’inici de la Gran Depressió, en la Costa Blava (França), Zuric i Paris. Richard “Dick” Dive (Robards) és un metge psiquiatra nord-americà que treballa en una prestigiosa clínica mental suïssa. Allà coneix Nicole Warren (Jones), una jove americana de posició acomodada, amb problemes psiquiàtrics derivats d’una problemàtica infantil d’abusos. Elizabeth “Baby” Warren (Fontaine) és la seva germana major i la seva tutora. Dick és idealista i poc pràctic. Nicole és ben plantada, conscient de la seva situació i desitja curar-se. Baby es frívola i avariciosa.
El film suma drama, història d’amor, època (anys 20), malaltia (esquizofrènia) i alcoholisme. A la seva darrera pel·lícula, King demostra una vegada més ser un artesà correcte i experimentat. Construeix una obra equilibrada, exempta d’ampul·lositat, realista i mesurada, que respira autenticitat i verisme. Com és freqüent en la seva filmografia, la cinta reflecteix la seva preocupació per les malalties mentals, les addicions, els personatges auto destructius, les relaciones problemàtiques de pares i fills, les diferències conjugals, els fills de l’anomenada generació perduda (nats en la última dècada del XIX, destinats a suportar la major part del pes i sacrificis de la IGM), etc. No li interessen els episodis, els fets aïllats i les causes transitòries. El seu interès se centra en problemàtiques duradores, que reclamen anàlisis ajustats, consistents i profunds. És per això que se preocupa tant del fons com de la forma, de l’exploració de les causes com de l’estil. La narració avança a un ritme pausat i parsimoniós, posat al servei de la contemplació, l’observació i l’anàlisi.
Els personatges arrosseguen frustracions, temors, pors i angoixes, que reflecteixen una exposició llarga als problemes que els afecten. És aquesta una obra de personatges, que focalitzen l’atenció del film i són el centre de la narració. Els personatges femenins són tractats amb especial tendresa i respecte. El paisatge esdevé el marc en el qual se mouen els protagonistes i el món en el qual troben empara i suport. Per a King, la natura és amable, acollidora i esplèndida. Fa funcions d’atenuant de la duresa del drama, d’ajut per afrontar-lo i de proveïdora de mitjans de superació i solució.
A l’obra, la música té una importància singular per tal com li correspon en gran part la tasca de recrear l’esperit d’una època (els alegres anys 20), la moda del jazz i la passió per ell. El vestuari llueix models d’època dissenyats amb elegància i sense exageracions. Es fa ús d’un humor irònic i ocurrent, que ocasionalment frega el surrealisme.
Els principals temes que es tracten són la lluita per la felicitat; la possibilitat d’assolir-la, malgrat les dificultats que la rodegen; les seqüeles doloroses dels abusos de menors; i el fracàs que sol acompanyar l’idealisme.
Són escenes per al record, el ball a la sala de festes, la reunió social a la terrassa de la casa de Nicole en la Costa Blava, la passejada pels carrers del centre de Zuric, la visita de Dick al doctor Dohmler (Lukas) malalt, la conversa de Dick i el doctor Franz Gregorovious (Meisner), l’entrevista amb el Sr. Pardo (Napier), i altres.
La banda sonora, de Bernard Herrmann, col·laborador durant anys d’Hitchcock, crea un clima jazzístic, alegre, despreocupat i vibrant, que evoca els ideals d’evasió, diversió i lleure que caracteritzen els anys d’entreguerres. La partitura, de 17 talls, recull temes tan emotius com “Honeymoon”, “Walk”, “The New Year”, “The Beach”, etc. Incorpora la cançó “Tender in the Night”, creada per Sammy Fain (música) i Paul Francis Webster (lletra). La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en color, composa un relat visual realista, exempt d’artificis, que gaudeix mostrant l’esplendor dels boscos suïssos, la bellesa entranyable de Zuric i la sensualitat de la vida ociosa a la Costa Blava.
Bibliografia
- Quim CASAS, “Francis Scott Fitzgerald: films hermosos, films malditos”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 38-43, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Henry King, el artista discreto”, ‘Dirigido por’, núm. 373 i núm. 374, desembre 2007 i gener 2008.
L’acció dramàtica té lloc el 1928/29, abans del crac de la Borsa de Nova York (29-X-1929) i de l’inici de la Gran Depressió, en la Costa Blava (França), Zuric i Paris. Richard “Dick” Dive (Robards) és un metge psiquiatra nord-americà que treballa en una prestigiosa clínica mental suïssa. Allà coneix Nicole Warren (Jones), una jove americana de posició acomodada, amb problemes psiquiàtrics derivats d’una problemàtica infantil d’abusos. Elizabeth “Baby” Warren (Fontaine) és la seva germana major i la seva tutora. Dick és idealista i poc pràctic. Nicole és ben plantada, conscient de la seva situació i desitja curar-se. Baby es frívola i avariciosa.
El film suma drama, història d’amor, època (anys 20), malaltia (esquizofrènia) i alcoholisme. A la seva darrera pel·lícula, King demostra una vegada més ser un artesà correcte i experimentat. Construeix una obra equilibrada, exempta d’ampul·lositat, realista i mesurada, que respira autenticitat i verisme. Com és freqüent en la seva filmografia, la cinta reflecteix la seva preocupació per les malalties mentals, les addicions, els personatges auto destructius, les relaciones problemàtiques de pares i fills, les diferències conjugals, els fills de l’anomenada generació perduda (nats en la última dècada del XIX, destinats a suportar la major part del pes i sacrificis de la IGM), etc. No li interessen els episodis, els fets aïllats i les causes transitòries. El seu interès se centra en problemàtiques duradores, que reclamen anàlisis ajustats, consistents i profunds. És per això que se preocupa tant del fons com de la forma, de l’exploració de les causes com de l’estil. La narració avança a un ritme pausat i parsimoniós, posat al servei de la contemplació, l’observació i l’anàlisi.
Els personatges arrosseguen frustracions, temors, pors i angoixes, que reflecteixen una exposició llarga als problemes que els afecten. És aquesta una obra de personatges, que focalitzen l’atenció del film i són el centre de la narració. Els personatges femenins són tractats amb especial tendresa i respecte. El paisatge esdevé el marc en el qual se mouen els protagonistes i el món en el qual troben empara i suport. Per a King, la natura és amable, acollidora i esplèndida. Fa funcions d’atenuant de la duresa del drama, d’ajut per afrontar-lo i de proveïdora de mitjans de superació i solució.
A l’obra, la música té una importància singular per tal com li correspon en gran part la tasca de recrear l’esperit d’una època (els alegres anys 20), la moda del jazz i la passió per ell. El vestuari llueix models d’època dissenyats amb elegància i sense exageracions. Es fa ús d’un humor irònic i ocurrent, que ocasionalment frega el surrealisme.
Els principals temes que es tracten són la lluita per la felicitat; la possibilitat d’assolir-la, malgrat les dificultats que la rodegen; les seqüeles doloroses dels abusos de menors; i el fracàs que sol acompanyar l’idealisme.
Són escenes per al record, el ball a la sala de festes, la reunió social a la terrassa de la casa de Nicole en la Costa Blava, la passejada pels carrers del centre de Zuric, la visita de Dick al doctor Dohmler (Lukas) malalt, la conversa de Dick i el doctor Franz Gregorovious (Meisner), l’entrevista amb el Sr. Pardo (Napier), i altres.
La banda sonora, de Bernard Herrmann, col·laborador durant anys d’Hitchcock, crea un clima jazzístic, alegre, despreocupat i vibrant, que evoca els ideals d’evasió, diversió i lleure que caracteritzen els anys d’entreguerres. La partitura, de 17 talls, recull temes tan emotius com “Honeymoon”, “Walk”, “The New Year”, “The Beach”, etc. Incorpora la cançó “Tender in the Night”, creada per Sammy Fain (música) i Paul Francis Webster (lletra). La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en color, composa un relat visual realista, exempt d’artificis, que gaudeix mostrant l’esplendor dels boscos suïssos, la bellesa entranyable de Zuric i la sensualitat de la vida ociosa a la Costa Blava.
Bibliografia
- Quim CASAS, “Francis Scott Fitzgerald: films hermosos, films malditos”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 38-43, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Henry King, el artista discreto”, ‘Dirigido por’, núm. 373 i núm. 374, desembre 2007 i gener 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)