Segon llargmetratge que Fritz Lang (“Fúria”, 1936) realitza per a la MGM. El guió, de Margaret Fitts i Jan Lustig, s’inspira en la novel·la “Moonfleet” (1898), del britànic John Meade Falkner (1858-1932), que alhora s’inspira en “L’illa del tresor” (1883), de Robert L. Stevenson. Se roda entre el 17/VIII i el 12/X de 1954, en platós de MGM Studios (Culver City, CA) i en uns pocs escenaris naturals de la costa de Califòrnia, amb un pressupost d’obra menor. Produït per John Houseman (“Carta d’una desconeguda”, Ophüls, 1948) per a la MGM, s’estrena el 24-VI-1955 EEUU).
L’acció dramàtica té lloc en Moonfleet (petit port de la costa anglesa de Dorset) i rodalies, a partir d’octubre de 1787. El petit John Mohune (Whitely), d’uns 8 anys, després de la mort de la mare resta sol en el món i se trasllada a peu a Moonfleet amb una carta de presentació adreçada per la mare a Jeremy Fox (Granger), administrador dels béns de la família Mohune i contrabandista. Fox és astut, vanitós, autoritari i donat a la traïció quan li convé. De vida llicenciosa, és afeccionat a les aventures, té bon cor i continua enamorat d’Olivia, una antiga amant que no ha pogut oblidar. Duu clavada a l’ànima una espina dolorosa a causa del fet d’haver estat rebutjada per llur família la proposta de matrimoni que va fer a Olivia, mare del petit Mohune. El noi és innocent, inexpert, sent gran admiració per Fox, és tafaner i està interessat en tot allò que passa al seu voltant.
El film suma aventures, drama, misteri, contrabandistes i cinema d’època (Anglaterra del s. XVIII). Té escàs èxit als EEUU i se distribueix tard i malament a Europa. A Espanya no s’estrena en el circuit comercial. Passats els anys, s’emet per la segona cadena de TVE com “Els aventurers de la nit” i s’incorpora amb èxit al circuit del cinema d’art i assaig. És el primer treball de Lang en cinemascope, sistema per el qual no sent cap simpatia. Realitza la seva feina amb interès i dedicació, malgrat tractar-se d’un treall d’encàrrec. Crea una obra obscura, trista, misteriosa, malenconiosa i opressiva, de singular bellesa. Els fets d’aventura destil•len vigor i una seductora vitalitat. Capta i reté l’atenció de l’espectador i és entretinguda.
És admirable l’economia de mitjans que usa Lang. Les seves el•lipsis narratives estan dissenyades i tallades amb mestria. Se serveix de sobreentesos i supòsits, que resten oberts a la lliure interpretació de l’espectador. Admira la sobrietat i l’austeritat com a mitjans al serveix d’un discurs exempt de guarniments, rissos i derivacions moralistes. Sota la senzillesa de la seva aparença, el film oculta un ric, complex i profund món interior, que convida a la reflexió.
La pel·lícula explora amb tendresa les relacions d’un noi i un adult amb punts de vista diferents; una experiència d’amistat, fascinació i aprenentatge; el pes del passat; el descobriment de la vida, la maduració d’un xicot i la seva presa de consciència; la lluita entre la innocència i les tenebres; la força del destí i la fatalitat; els límits, possibilitats i singularitats del gènere d’aventures. Davant la mirada ingènua i innocent del petit s’aixeca un món en el qual se mouen a plaer la perversitat, l’odi, l’egoisme, el cinisme, la cobdícia, la corrupció, el dimoni i la mort (personificada en una figura que se veu en un breu pla contrapicat de fàcil identificació).
Lang il·lustra i ambienta la segona part amb imatges, vistes amb ulls d’infant, d’un contrabandista penjat a la forca, l’esquelet d’un heroi del passat, l’escultura d’un àngel cec, un cementiri poblat d’ombres vives, crits de rata-pinyada, el fantasma d’un mort, una capella anglicana ocupada per les tenebres, etc. Afegeix grutes, pous, amagatalls, forats, llodrigueres i criptes, que evoquen la realitat del món hipòcrita dels vius. Són escenes per a al record el ball eròtic de la gitana Gipsy, la brega a la taverna amb una llança acabada en destral, l’ensopegada amb una tomba, la baixada a la platja, etc.
La banda sonora, de Miklós Rózsa, ofereix una esplèndida partitura, de 13 talls, rica en ressonàncies romàntiques, sensuals i dramàtiques. Hi inclou un tall de flamenc interpretat per Vicente Gómez amb la guitarra. Són memorables els passatges que evoquen el so dels cops del mar en els rompents de la costa. La fotografia, de Robert Plank (“Els tres mosqueters”, Sidney, 1948), en color (eastmancolor), i scope, crea una visualitat obscura (de tintes gòtiques), elaborada, densa i austera, realçada per una il·luminació tènue i ben disposada, que imita la llum de les veles.
Bibliografia
- Rafael de ESPAÑA, “Los contrabandistas de Moonfleet”, llibret del DVD, 32 pàgs., Impulso Records ed., Tenerife 2010.
- Quim CASAS, “Fritz Lang”, pág. 211-214, Cátedra ed., Madrid 2009 (3a edició)
- Carlos F. HEREDERO, “Los contrabandistas ...”, ‘Mundo obrero’, septiembre 1987.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Chungking Express (1994)
Quart llargmetratge del realitzador Wong Kar-Wai (Shanghai, 1958). El guió, del propi Kar-Wai, s’elabora a mida que avança el rodatge a partir d’unes poques línies generals i uns caràcters ben definits. Es roda al llarg de 23 dies en escenaris reals d’Hong Kong coincidents amb els que el realitzador té el costum de freqüentar. Produït per Yi-Kan Chan per a Jet Tone Productions (Hong Kong), es projecta per primera vegada en públic l’agost de 1994 (Festival de Locarno, Suïssa).
L’acció dramàtica té lloc a Hong Kong el 1994. El policia He, o número 223 (Kaneshiro), ha trencat amb May, la seva promesa durant 5 anys. Se sent frustrat i trist. Les seves obsessions fan que decideixi esperar el retorn de May fins el 30-IV-1994. Mentrestant escolta repetidament la cançó preferida d’ella (“What a Difference a Day Makes”, de Dina Washington), s’alimenta de la fruita que a ella més li agrada (pinya) i compra llaunes de pinya amb data de caducitat del 30-IV-1994. Superat el termini, cerca una xicota per passar la nit amb ella i fer-la la seva companya. En un bar coincideix amb Lin (Ching Hsia). Un altre policia, el 663 (Leung), té relacions amb una hostessa d’aviació (Chow), per a la qual compra quan passa la nit a Hong Kong una ensalada cada dia a l’establiment “Midnight Express”, on treballa com a cambrera Faye (Wong). El policia 223, que fa els 25 anys el 1-V-1994, afeccionat al fúting, és solitari, obsessiu i té fixació pel sexe. Lin és una noia d’uns vint anys, misteriosa i d’esperit lliure. El policia 663, d’uns 25 anys, és depressiu, reservat, de poques paraules i necessita que li donin les coses fetes. La cambrera Faye té poc més de vint anys. És encisadora, senzilla, hàbil i somniadora.
El film suma drama, comèdia, misteri i història d’amor. La primera de les dues històries que integren el film conté elements de cinema negre, crim i thriller policíac. La segona història és una comèdia romàntica. Les dues històries són independents, però mantenen paral•lelismes i coincidències. Comparteixen l’ambientació en la mateixa barriada d’Hong Kong, tenen alguna relació amb el “Midnight Express”, en són coprotagonistes policies joves i solitaris, pateixen mal d’amor a causa d’una ruptura sentimental, els personatges són treballadors normals i corrents. Ambdues coincideixen a exaltar la força i la riquesa de la joventut, el batec del món modern, els valors joves contemporanis (llibertat, autonomia, sexe sense tabús, igualtat de gèneres, cosmopolitisme...), l’afecció a la música contemporània, l’amor no convencional, etc.
El film ret homenatge a dues pel·lícules de culte. Les ulleres i l’impermeable de Lin evoquen la figura de Barbara Stanwyck a “Perdició” (Lean, 1944). El tall dels cabells i l’expressió corporal de Faye recorden Jean Seberg a “Al final de l’escapada” (Godard, 1960). Els repetits plans de sabates i peus calçats són un gest de simpatia adreçat a Buñuel i Truffaut. L’humor es fa present, sobretot, a la segona història. Es tracta d’un humor pur, subtil, ocurrent i divertit.
La narració es basa en les imatges més que en les paraules, en la forma més que en el fons, a pesar que aquest ocupa un lloc en cap sentit poc rellevant. L’ús de la càmera en mà, un pressupost ajustat, la ingenuïtat d’alguns efectes visuals, un rodatge apressat, el pes de les preses directes en el carrer, la varietat de veus amb funcions de narrador (veu en off, veus interiors dels personatges ...), la superposició ocasional de diàlegs i veu del narrador i altres particularitats, donen al film un aire de naturalitat, espontaneïtat i verisme, que de la mà de Kar-Wai fan una obra imaginativa i brillant.
Mira Hong Kong amb afecte i admiració. La presenta com a símbol del món actual, i de la vida i la societat modernes. Vista a través dels seus ulls, és una amalgama laberíntica i caòtica de llums de neó, anuncis de marques i eslògans, colors cridaners, imatges distorsionades, superpoblació i preses. Sobretot, la veu empesa per un temps que corre cap a la fi d’una etapa, d’un mil•lenni, d’una era, amb data de caducitat del 1-VII-1997. Com en altres treballs, el realitzador se serveix de símbols per explicar i suggerir observacions addicionals i acotacions més àmplies que aquelles que s’aconsegueixen amb altres mitjans. En són exemples el drap mullat (soledat), la inundació de l’apartament (tristesa), la data de caducitat (amenaça), el busca (espera), les lletres, els peixos de l’aquari, el nom de Califòrnia com a símbol d’ambivalència i, alhora, com a lloc alternatiu de residència d’Hong Kong.
La pel•lícula parla d’amor, desamors, ruptures, esperes, sort, desolació, segones oportunitats, soledats, etc. Elogia la joventut, la vida moderna, la presència de l’art en el món, els esplèndids valors de la joventut, l’alegria de viure, treballar i relacionar-se, la cultura pop de finals del XX (encara viva). Parla de lacres modernes, com el tràfec de drogues, obsessions, insomni, depressions, etc.
La banda sonora, de Frankie Chand i Rol A. Garcia, ofereix una partitura de jazz lleuger, blues i pop occidental. Combina piano, vent, orgue i cordes. Suma 14 talls. Afegeix 6 granes cançons, com “California Dreamin’” (The Mamas and The Papas), símbol de Faye; “Baroque” (Michael Galasso), com a descripció del misteri i la sensualitat d’Hong Kong; i “Dreams” (The Camberries), que canta amb veu seductora Faye Wong. La fotografia, de Christopher Doyle i Lan Wai Keung, en color, juga amb l’exposició, la velocitat i la sensibilitat del negatiu. Crea composicions pictòriques d’estètica expressionista abstracta. En la segona història apareixen les preses llargues del realitzador.
El títol anglès (no l’original) resulta de la combinació dels noms de la barriada Chungking Mansion i de l’establiment de menjars ràpids Midnight Express.
Bibliografia
- Joshua KLEIN, “Chungking Express”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 835, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició actualitzada).
- R. Esteban FONT, “Chungking Express”, ‘El otro cine’, el.otro cine.blogspot.com, Antofagasta (Xile), 2010.
- Olaf MÖLLER, “Chungking Express”, ‘100 clásicos del cine’, vol. 2 (1960-2000), pàg. 730-735, Taschen, Madrid/Colònia 2008.
L’acció dramàtica té lloc a Hong Kong el 1994. El policia He, o número 223 (Kaneshiro), ha trencat amb May, la seva promesa durant 5 anys. Se sent frustrat i trist. Les seves obsessions fan que decideixi esperar el retorn de May fins el 30-IV-1994. Mentrestant escolta repetidament la cançó preferida d’ella (“What a Difference a Day Makes”, de Dina Washington), s’alimenta de la fruita que a ella més li agrada (pinya) i compra llaunes de pinya amb data de caducitat del 30-IV-1994. Superat el termini, cerca una xicota per passar la nit amb ella i fer-la la seva companya. En un bar coincideix amb Lin (Ching Hsia). Un altre policia, el 663 (Leung), té relacions amb una hostessa d’aviació (Chow), per a la qual compra quan passa la nit a Hong Kong una ensalada cada dia a l’establiment “Midnight Express”, on treballa com a cambrera Faye (Wong). El policia 223, que fa els 25 anys el 1-V-1994, afeccionat al fúting, és solitari, obsessiu i té fixació pel sexe. Lin és una noia d’uns vint anys, misteriosa i d’esperit lliure. El policia 663, d’uns 25 anys, és depressiu, reservat, de poques paraules i necessita que li donin les coses fetes. La cambrera Faye té poc més de vint anys. És encisadora, senzilla, hàbil i somniadora.
El film suma drama, comèdia, misteri i història d’amor. La primera de les dues històries que integren el film conté elements de cinema negre, crim i thriller policíac. La segona història és una comèdia romàntica. Les dues històries són independents, però mantenen paral•lelismes i coincidències. Comparteixen l’ambientació en la mateixa barriada d’Hong Kong, tenen alguna relació amb el “Midnight Express”, en són coprotagonistes policies joves i solitaris, pateixen mal d’amor a causa d’una ruptura sentimental, els personatges són treballadors normals i corrents. Ambdues coincideixen a exaltar la força i la riquesa de la joventut, el batec del món modern, els valors joves contemporanis (llibertat, autonomia, sexe sense tabús, igualtat de gèneres, cosmopolitisme...), l’afecció a la música contemporània, l’amor no convencional, etc.
El film ret homenatge a dues pel·lícules de culte. Les ulleres i l’impermeable de Lin evoquen la figura de Barbara Stanwyck a “Perdició” (Lean, 1944). El tall dels cabells i l’expressió corporal de Faye recorden Jean Seberg a “Al final de l’escapada” (Godard, 1960). Els repetits plans de sabates i peus calçats són un gest de simpatia adreçat a Buñuel i Truffaut. L’humor es fa present, sobretot, a la segona història. Es tracta d’un humor pur, subtil, ocurrent i divertit.
La narració es basa en les imatges més que en les paraules, en la forma més que en el fons, a pesar que aquest ocupa un lloc en cap sentit poc rellevant. L’ús de la càmera en mà, un pressupost ajustat, la ingenuïtat d’alguns efectes visuals, un rodatge apressat, el pes de les preses directes en el carrer, la varietat de veus amb funcions de narrador (veu en off, veus interiors dels personatges ...), la superposició ocasional de diàlegs i veu del narrador i altres particularitats, donen al film un aire de naturalitat, espontaneïtat i verisme, que de la mà de Kar-Wai fan una obra imaginativa i brillant.
Mira Hong Kong amb afecte i admiració. La presenta com a símbol del món actual, i de la vida i la societat modernes. Vista a través dels seus ulls, és una amalgama laberíntica i caòtica de llums de neó, anuncis de marques i eslògans, colors cridaners, imatges distorsionades, superpoblació i preses. Sobretot, la veu empesa per un temps que corre cap a la fi d’una etapa, d’un mil•lenni, d’una era, amb data de caducitat del 1-VII-1997. Com en altres treballs, el realitzador se serveix de símbols per explicar i suggerir observacions addicionals i acotacions més àmplies que aquelles que s’aconsegueixen amb altres mitjans. En són exemples el drap mullat (soledat), la inundació de l’apartament (tristesa), la data de caducitat (amenaça), el busca (espera), les lletres, els peixos de l’aquari, el nom de Califòrnia com a símbol d’ambivalència i, alhora, com a lloc alternatiu de residència d’Hong Kong.
La pel•lícula parla d’amor, desamors, ruptures, esperes, sort, desolació, segones oportunitats, soledats, etc. Elogia la joventut, la vida moderna, la presència de l’art en el món, els esplèndids valors de la joventut, l’alegria de viure, treballar i relacionar-se, la cultura pop de finals del XX (encara viva). Parla de lacres modernes, com el tràfec de drogues, obsessions, insomni, depressions, etc.
La banda sonora, de Frankie Chand i Rol A. Garcia, ofereix una partitura de jazz lleuger, blues i pop occidental. Combina piano, vent, orgue i cordes. Suma 14 talls. Afegeix 6 granes cançons, com “California Dreamin’” (The Mamas and The Papas), símbol de Faye; “Baroque” (Michael Galasso), com a descripció del misteri i la sensualitat d’Hong Kong; i “Dreams” (The Camberries), que canta amb veu seductora Faye Wong. La fotografia, de Christopher Doyle i Lan Wai Keung, en color, juga amb l’exposició, la velocitat i la sensibilitat del negatiu. Crea composicions pictòriques d’estètica expressionista abstracta. En la segona història apareixen les preses llargues del realitzador.
El títol anglès (no l’original) resulta de la combinació dels noms de la barriada Chungking Mansion i de l’establiment de menjars ràpids Midnight Express.
Bibliografia
- Joshua KLEIN, “Chungking Express”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 835, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició actualitzada).
- R. Esteban FONT, “Chungking Express”, ‘El otro cine’, el.otro cine.blogspot.com, Antofagasta (Xile), 2010.
- Olaf MÖLLER, “Chungking Express”, ‘100 clásicos del cine’, vol. 2 (1960-2000), pàg. 730-735, Taschen, Madrid/Colònia 2008.
Mystic River (2003)
Dramàtica anàlisi de la condició humana, realitzada per Clint Eastwood (San Francisco, 1930). El guió, de Brian Helgeland (“Deute de Sang”, 2002), en la seva segona col•laboració amb Eastwood, adapta la novel·la d’èxit “Mystic River” (2001), de David Lehane (Dorchester, MA, 1965). Se roda en escenaris naturals de Boston (Franklin Park, Border Street...) i de Massachussets (Canton, Charlestown, Chelsea i Dorchester) i en platós de Warner Studios (Burbank, CA). Nominat a 6 Oscar, en guanya 2 (actor principal i actor secundari). El film és produït per Clint Eastwood, Judie Hoyt i Robert Lorenz per a Warner, Malpaso i Village Roadshow. Es projecta per primera vegada en públic el 23-V-2003 (Festival Cannes).
L’acció dramàtica té lloc a Boston i rodalies en dos moments separats per 27 anys. Presenta els personatges el 1975, quan els tres protagonistes tenen 11 anys i viuen un incident que té una durada de 4 dies. L’acció pròpiament dita, que es perllonga durant 4/5 dies, té lloc el 2002. Jimmy Markum (Penn), Dave Boyle (Robbins) i Sean Devine (Bacon) són tres amics de la mateixa edat que tenen el costum de jugar a joquei en el carrer. Resideixen a la barriada obrera de l’East Buckingham. Un succés violent, que recordaran tota la vida, els separa. Anys més tard un altre succés violent els reuneix de bell nou. Jimmy als 17 anys dirigia una banda dedicada al robatori, passa dos anys a la presó de Deer Island, perd la dona a causa d’un càncer, abandona la delinqüència i munta una adrogueria. Es casa en segones núpcies amb Annabeth (Linney). Extravertit e intel·ligent, és el líder de la barriada. Dave sobreviu treballant en ocupacions efímeres i ínfimes. És una persona turmentada i de baixa autoestima. Li agrada refugiar-se en l’obscuritat i en les ombres de la nit. Es casà amb Celeste (Harden), cosina d’Annabeth. Sean ingressà en el cos de policia i és actualment detectiu d’homicidis de la ciutat. Casat amb Lauren (Davis), és d’aspecte hieràtic i rígid, està separat de la dona, viu sol i se dedica planament a la feina. Annabeth és forta, orgullosa i protectora. Celeste és el reflex de l’angoixa, la por i els dubtes que l’oprimeixen.
El film suma drama, thriller, crim i misteri. Compon una història dura, inquietant i absorbent. Explica fets corprenedors i terribles i ho fa de manera pausada, tranquil·la i serena. Prescindeix d’artificis efectistes. Parla amb claredat, contenció i verisme. Construeix uns personatges coherents i ben definits, una trama sòlida i un relat consistent i interessant. Situa l’acció en escenaris obscurs, tristos i sòrdids. Crea ambients torbadors, que gelen l’ànima, de gran força emocional. Rodeja els fets d’ambigüitats ètiques, manega personatges de baix nivell moral i presenta situacions que generen percepcions equívoques i ambivalents. Fa una obra obscura i trista, que es converteix en una àcida crítica del somni americà. El film esdevé una fàbula negra, immensament bella, que constitueix un exemple eloqüent d’allò que en el cinema, i més enllà del cinema, és l’estètica de la desolació i la malícia.
A pesar del joc escàs que tenen els papers femenins, la pel·lícula mostra un exquisit respecte per la dona. Ho fa a través del tractament directe i, també, a través de les relaciones d’home i dona, que glosa en la doble vessant de la parella i de les figures del pare o mare i la filla. Jimmy sent una apassionada admiració por la seva filla Katie (Rossum) de 19 anys i devoció per les seves altres dues filles. Conserva un meravellat record de Dorita, la seva primera esposa. Sean desitja i suplica el retorn de Lauren.
Se serveix de recursos visuals per explicar elements de l’argument. Els enquadraments tallats del rostre immòbil de Lauren en la cabina expliquen la distància afectiva que la separa de Sean. Els ràpids flashbacks que evoquen fets del passat en la ment d’un personatge, parlen de la precarietat del seu estat mental i dels fantasmes que el turmenten. La llum tènue d’alguns escenaris anticipa tristos presagis i l’obscuritat d’altres crea sentiments d’opressió i dolor en l’ànim de l’espectador. L’ús de muntatges paralels potencia la força emocional de les seqüències que s’intercalen.
El film guarda relació amb altres films. L’ esquema argumental d’una de les seves històries és similar al de “Sense perdó” (1992). Eli Wallach intervé com a coprotagonista en “El bo, el lleig i el dolent” (1966), Laura Linney té un paper a “Poder absolut” (1996) i Marcia Gay Harden a “Space Cowboys” (2000). El personatge de Dave és una transposició del de Butch (Costner) en “Un món perfecte”. Els freqüents enquadraments contrapicats de la copa dels arbres rememoren l’escena de l’entrada del llenyater al bosc de “Rashomon” (Kurosawa, 1950).
L’humor és present, sobretot, a través de la deliciosa escena del venedor de licors, que protagonitza un desimbolt i eixerit Eli Wallach. Altres escenes memorables són la del Pen Park, les confidències de Dave a la seva dona mentre són acompanyats per la projecció a l’aparell de TV de “Vampirs” (Carpenter, 1998), la del Black Esmerald Bar, el ball de Katie i les seves dues amigues en la barra del bar, la desfilada festiva de la celebració a la barriada del “Dia de Colon” i altres.
La pel•lícula parla de l’amistat, el destí, la fatalitat, la impossibilitat d’evitar-la, la violència, l’abús sexual de menors, la família, el pes del passat, la pèrdua de la innocència, desesperació i venjança, l’aplicació de justícia per compte propi, la condició humana, etc.
La banda sonora, de Clint Eastwood, ofereix una peça original embriagadora i de gran dramatisme. Afegeix dos talls de “Cosmo” i “Black Esmerald Blues”, del seu fill Kyle. La fotografia, de Tom Stern (“Gran Torino”, 2008), en color, crea una visualitat de tons tristos i llums contrastades, amb abundants seqüències d’escassísima il·luminació.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, pàg. 240-246, Cátedra ed., Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 69-71, gener 2009.
- Miguel À. REFOYO, “Los fantasmas del pasado i la venganza del presente”, La Butaca, www.labutaca.net.
L’acció dramàtica té lloc a Boston i rodalies en dos moments separats per 27 anys. Presenta els personatges el 1975, quan els tres protagonistes tenen 11 anys i viuen un incident que té una durada de 4 dies. L’acció pròpiament dita, que es perllonga durant 4/5 dies, té lloc el 2002. Jimmy Markum (Penn), Dave Boyle (Robbins) i Sean Devine (Bacon) són tres amics de la mateixa edat que tenen el costum de jugar a joquei en el carrer. Resideixen a la barriada obrera de l’East Buckingham. Un succés violent, que recordaran tota la vida, els separa. Anys més tard un altre succés violent els reuneix de bell nou. Jimmy als 17 anys dirigia una banda dedicada al robatori, passa dos anys a la presó de Deer Island, perd la dona a causa d’un càncer, abandona la delinqüència i munta una adrogueria. Es casa en segones núpcies amb Annabeth (Linney). Extravertit e intel·ligent, és el líder de la barriada. Dave sobreviu treballant en ocupacions efímeres i ínfimes. És una persona turmentada i de baixa autoestima. Li agrada refugiar-se en l’obscuritat i en les ombres de la nit. Es casà amb Celeste (Harden), cosina d’Annabeth. Sean ingressà en el cos de policia i és actualment detectiu d’homicidis de la ciutat. Casat amb Lauren (Davis), és d’aspecte hieràtic i rígid, està separat de la dona, viu sol i se dedica planament a la feina. Annabeth és forta, orgullosa i protectora. Celeste és el reflex de l’angoixa, la por i els dubtes que l’oprimeixen.
El film suma drama, thriller, crim i misteri. Compon una història dura, inquietant i absorbent. Explica fets corprenedors i terribles i ho fa de manera pausada, tranquil·la i serena. Prescindeix d’artificis efectistes. Parla amb claredat, contenció i verisme. Construeix uns personatges coherents i ben definits, una trama sòlida i un relat consistent i interessant. Situa l’acció en escenaris obscurs, tristos i sòrdids. Crea ambients torbadors, que gelen l’ànima, de gran força emocional. Rodeja els fets d’ambigüitats ètiques, manega personatges de baix nivell moral i presenta situacions que generen percepcions equívoques i ambivalents. Fa una obra obscura i trista, que es converteix en una àcida crítica del somni americà. El film esdevé una fàbula negra, immensament bella, que constitueix un exemple eloqüent d’allò que en el cinema, i més enllà del cinema, és l’estètica de la desolació i la malícia.
A pesar del joc escàs que tenen els papers femenins, la pel·lícula mostra un exquisit respecte per la dona. Ho fa a través del tractament directe i, també, a través de les relaciones d’home i dona, que glosa en la doble vessant de la parella i de les figures del pare o mare i la filla. Jimmy sent una apassionada admiració por la seva filla Katie (Rossum) de 19 anys i devoció per les seves altres dues filles. Conserva un meravellat record de Dorita, la seva primera esposa. Sean desitja i suplica el retorn de Lauren.
Se serveix de recursos visuals per explicar elements de l’argument. Els enquadraments tallats del rostre immòbil de Lauren en la cabina expliquen la distància afectiva que la separa de Sean. Els ràpids flashbacks que evoquen fets del passat en la ment d’un personatge, parlen de la precarietat del seu estat mental i dels fantasmes que el turmenten. La llum tènue d’alguns escenaris anticipa tristos presagis i l’obscuritat d’altres crea sentiments d’opressió i dolor en l’ànim de l’espectador. L’ús de muntatges paralels potencia la força emocional de les seqüències que s’intercalen.
El film guarda relació amb altres films. L’ esquema argumental d’una de les seves històries és similar al de “Sense perdó” (1992). Eli Wallach intervé com a coprotagonista en “El bo, el lleig i el dolent” (1966), Laura Linney té un paper a “Poder absolut” (1996) i Marcia Gay Harden a “Space Cowboys” (2000). El personatge de Dave és una transposició del de Butch (Costner) en “Un món perfecte”. Els freqüents enquadraments contrapicats de la copa dels arbres rememoren l’escena de l’entrada del llenyater al bosc de “Rashomon” (Kurosawa, 1950).
L’humor és present, sobretot, a través de la deliciosa escena del venedor de licors, que protagonitza un desimbolt i eixerit Eli Wallach. Altres escenes memorables són la del Pen Park, les confidències de Dave a la seva dona mentre són acompanyats per la projecció a l’aparell de TV de “Vampirs” (Carpenter, 1998), la del Black Esmerald Bar, el ball de Katie i les seves dues amigues en la barra del bar, la desfilada festiva de la celebració a la barriada del “Dia de Colon” i altres.
La pel•lícula parla de l’amistat, el destí, la fatalitat, la impossibilitat d’evitar-la, la violència, l’abús sexual de menors, la família, el pes del passat, la pèrdua de la innocència, desesperació i venjança, l’aplicació de justícia per compte propi, la condició humana, etc.
La banda sonora, de Clint Eastwood, ofereix una peça original embriagadora i de gran dramatisme. Afegeix dos talls de “Cosmo” i “Black Esmerald Blues”, del seu fill Kyle. La fotografia, de Tom Stern (“Gran Torino”, 2008), en color, crea una visualitat de tons tristos i llums contrastades, amb abundants seqüències d’escassísima il·luminació.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, pàg. 240-246, Cátedra ed., Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 69-71, gener 2009.
- Miguel À. REFOYO, “Los fantasmas del pasado i la venganza del presente”, La Butaca, www.labutaca.net.
Un món perfecte (1993)
Primer film de Clint Eastwood (San Francisco, 1930) després de l’èxit de “Sense perdó” (“Unforgiven”) (1992). El guió és original de John Lee Hancock (“Mitjanit en el jardí del bé i del mal”, Eastwood, 1997). Se roda en escenaris naturals de Texas (Brakettville, Huntsville, Martindale i Austin) ), Alabama (Birmingham) i Carolina del Sud (Beaufort). Produït per C. Eastwood, Mark Johnson i David Valdés, per a Malpaso/Warner, s’estrena el 24-XI-1993 (EEUU).
La acció dramàtica té lloc a Texas al llarg de vàries jornades d’un dels primers anys 60 del s. XX. Robert “Butch” Haynes (Costner) se fuga de la presó d’Huntsville (Texas) juntament amb el seu company de presidi Terry Pugh (Szarabajka). Amb ordre de cerca i captura, surt en persecució dels evadits el cap ranger Red Garrett (Eastwood). L’acompanyen quatre persones: dos rangers, l’agent del FBI Bobby Lee (Whitford), especialista en punteria de precisió a llarga distància, i la criminòlega del FBI Sally Gerber (Dern). Per protegir-se Butch i Terry prenen com a hostatge el noi Phillip “Buzz” Perry (Lowther). Butch és un delinqüent habitual perillós, emocionalment immadur, intel·ligent i amb ferides íntimes derivades d’una infància turmentada. Red és poc intel·ligent, escèptic, masclista i més partidari dels acords que de l’acció. A Bobby Lee, de punteria excepcional amb un rifle de mira telescòpica, li agrada matar. Sally, que s’ha titulat recentment, és llesta, atractiva i comprensiva. Phillip, de 8 anys, és un noi sensible, receptiu i despert. No coneix el pare, que abandonà la família (la mare Gladys, ell i les bessones Naomí i Ruth) quan ell tenia 3 anys.
El film suma crim, drama i thriller rural, amb elements de cinema de carretera (“road movie”) i policíac. El relat se presenta impregnat de melangia i tristesa; de lirisme i subtileses; d’humor i atemporalitat; de complexitat i atenció al detall; d’honestedat i respecte als actors, als personatges i al públic. De ritme pausat, és un treball personal, emocionant i vigorós. Evita els sentimentalismes anacrònics i els moralismes improcedents. S’explica amb naturalitat, sense brusquedats i sense forçar situacions, fets, personatges i relacions. El dramatisme assoleix nivells elevats. Com s’esdevé a altres obres d’Eastwood, la cinta presenta relacions amb altres films, als quals ret homenatge perquè li han servit d’inspiració o perquè sent per ells simpatia i admiració. L’amistat de Butch i Phillip recorda la del pistoler Shane i el noi Joey Starret de la pel·lícula “Arrels profundes” (Stevens; 1952) i guarda relació amb “L’aventurer de mitjanit” (Eastwood, 1982). Alguns aspectes de l’argument són similars als de la cinta “Els valents caminen sols” (Miller, 1962), com va dir el guionista John L. Hancock. Incorpora ecos de western, sobre tot en la magnífica seqüència de les confidències nocturnes de Sally i Red.
Eastwood bolca en el film el seu esperit clàssic, el seu domini de les formes clàssiques i el seu interès pels temes de fons clàssics. L’impuls que mou la seva inspiració s’expressa a través de l’ordre i l’equilibri. Les formes que més li complauen tenen molt a veure amb la veritat, la sinceritat, la absència d’artificis i el rebuig de les trampes i els enganys. Basa l’argument en l’anàlisi de la conducta, els sentiments, els problemes, les aspiracions, les limitacions i els desenganys dels éssers humans. En el cas que ens ocupa li interessen els perdedores i els nois, les relacions entre la innocència de la criatura i la condició de Butch de delinqüent, la cerca per part de Phillip del pare que mai no ha tingut i els afanys paternals de Butch que li fan veure el noi com una projecció de la seva pròpia infància. De fet Butch durant uns dies fa de pare ideal del noi. Alhora se sent apreciat i respectat per ell.
La pel·lícula parla sobretot d’amor, amistat i companyonia. També parla de la maduració d’un xicot que descobreix moltes coses durant el segrest; de la importància per als nois i adolescents dels jocs, les disfresses, la diversió, l’entreteniment i les atraccions de fira; de la transcendència dels traumes de la infància i les seves seqüeles; de la inconveniència dels codis morals que impedeixen jocs i entreteniments del tot innocents; del major valor dels acords en relació amb les accions impacients i massa expeditives; del rerafons biogràfic de moltes conductes criminals; de les causes psiquiàtriques que es troben amb freqüència al seu darrera; de l’amplitud de les possibilitats de redempció de la persona humana, etc. Rebutja el fanatisme, amb especial referència al fanatisme religiós i pseudoreligiós; algunes normes morals basades en fonaments no racionals o irracionals; el matonisme d’alguns agents governamentals, l’oportunisme exagerat dels polítics, etc. La pel·lícula es refereix a un temps un poc anterior a l’assassinat del president Kennedy (22-XI-1963).
La banda sonora, dirigida pel saxofonista i arranjador de música Lennie Niehouse, aporta un tema esplèndid, original de Eastwood (“Big Fran’s Baby”), de saxòfon i guitarra, que fa les funcions de leitmotiv. Afegeix com a música adaptada una selecció de melodies d’acompanyament dels anys 60 i anteriors, com “Ida Red”, “Abilane”, “South”, “Night Life” i altres. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor) i pantalla panoràmica, crea imatges lluminoses i realistes, que mostren preferència pels espais oberts i les celades netes. Fa ús de la figura de les acciones paral·leles.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, Cátedra ed., pàg. 212-216, Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 57-60, gener 2008.
- Carlos BOYERO, “Un mundo perfecto”, ‘Antología crítica’, pàg. 557-558, TyB editores, Madrid 2002.
La acció dramàtica té lloc a Texas al llarg de vàries jornades d’un dels primers anys 60 del s. XX. Robert “Butch” Haynes (Costner) se fuga de la presó d’Huntsville (Texas) juntament amb el seu company de presidi Terry Pugh (Szarabajka). Amb ordre de cerca i captura, surt en persecució dels evadits el cap ranger Red Garrett (Eastwood). L’acompanyen quatre persones: dos rangers, l’agent del FBI Bobby Lee (Whitford), especialista en punteria de precisió a llarga distància, i la criminòlega del FBI Sally Gerber (Dern). Per protegir-se Butch i Terry prenen com a hostatge el noi Phillip “Buzz” Perry (Lowther). Butch és un delinqüent habitual perillós, emocionalment immadur, intel·ligent i amb ferides íntimes derivades d’una infància turmentada. Red és poc intel·ligent, escèptic, masclista i més partidari dels acords que de l’acció. A Bobby Lee, de punteria excepcional amb un rifle de mira telescòpica, li agrada matar. Sally, que s’ha titulat recentment, és llesta, atractiva i comprensiva. Phillip, de 8 anys, és un noi sensible, receptiu i despert. No coneix el pare, que abandonà la família (la mare Gladys, ell i les bessones Naomí i Ruth) quan ell tenia 3 anys.
El film suma crim, drama i thriller rural, amb elements de cinema de carretera (“road movie”) i policíac. El relat se presenta impregnat de melangia i tristesa; de lirisme i subtileses; d’humor i atemporalitat; de complexitat i atenció al detall; d’honestedat i respecte als actors, als personatges i al públic. De ritme pausat, és un treball personal, emocionant i vigorós. Evita els sentimentalismes anacrònics i els moralismes improcedents. S’explica amb naturalitat, sense brusquedats i sense forçar situacions, fets, personatges i relacions. El dramatisme assoleix nivells elevats. Com s’esdevé a altres obres d’Eastwood, la cinta presenta relacions amb altres films, als quals ret homenatge perquè li han servit d’inspiració o perquè sent per ells simpatia i admiració. L’amistat de Butch i Phillip recorda la del pistoler Shane i el noi Joey Starret de la pel·lícula “Arrels profundes” (Stevens; 1952) i guarda relació amb “L’aventurer de mitjanit” (Eastwood, 1982). Alguns aspectes de l’argument són similars als de la cinta “Els valents caminen sols” (Miller, 1962), com va dir el guionista John L. Hancock. Incorpora ecos de western, sobre tot en la magnífica seqüència de les confidències nocturnes de Sally i Red.
Eastwood bolca en el film el seu esperit clàssic, el seu domini de les formes clàssiques i el seu interès pels temes de fons clàssics. L’impuls que mou la seva inspiració s’expressa a través de l’ordre i l’equilibri. Les formes que més li complauen tenen molt a veure amb la veritat, la sinceritat, la absència d’artificis i el rebuig de les trampes i els enganys. Basa l’argument en l’anàlisi de la conducta, els sentiments, els problemes, les aspiracions, les limitacions i els desenganys dels éssers humans. En el cas que ens ocupa li interessen els perdedores i els nois, les relacions entre la innocència de la criatura i la condició de Butch de delinqüent, la cerca per part de Phillip del pare que mai no ha tingut i els afanys paternals de Butch que li fan veure el noi com una projecció de la seva pròpia infància. De fet Butch durant uns dies fa de pare ideal del noi. Alhora se sent apreciat i respectat per ell.
La pel·lícula parla sobretot d’amor, amistat i companyonia. També parla de la maduració d’un xicot que descobreix moltes coses durant el segrest; de la importància per als nois i adolescents dels jocs, les disfresses, la diversió, l’entreteniment i les atraccions de fira; de la transcendència dels traumes de la infància i les seves seqüeles; de la inconveniència dels codis morals que impedeixen jocs i entreteniments del tot innocents; del major valor dels acords en relació amb les accions impacients i massa expeditives; del rerafons biogràfic de moltes conductes criminals; de les causes psiquiàtriques que es troben amb freqüència al seu darrera; de l’amplitud de les possibilitats de redempció de la persona humana, etc. Rebutja el fanatisme, amb especial referència al fanatisme religiós i pseudoreligiós; algunes normes morals basades en fonaments no racionals o irracionals; el matonisme d’alguns agents governamentals, l’oportunisme exagerat dels polítics, etc. La pel·lícula es refereix a un temps un poc anterior a l’assassinat del president Kennedy (22-XI-1963).
La banda sonora, dirigida pel saxofonista i arranjador de música Lennie Niehouse, aporta un tema esplèndid, original de Eastwood (“Big Fran’s Baby”), de saxòfon i guitarra, que fa les funcions de leitmotiv. Afegeix com a música adaptada una selecció de melodies d’acompanyament dels anys 60 i anteriors, com “Ida Red”, “Abilane”, “South”, “Night Life” i altres. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor) i pantalla panoràmica, crea imatges lluminoses i realistes, que mostren preferència pels espais oberts i les celades netes. Fa ús de la figura de les acciones paral·leles.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, Cátedra ed., pàg. 212-216, Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 57-60, gener 2008.
- Carlos BOYERO, “Un mundo perfecto”, ‘Antología crítica’, pàg. 557-558, TyB editores, Madrid 2002.
Els ponts de Madison (1995)
Drama romàntic de Clint Eastwood (San Francisco, 1930). El guió, de Richard LaGravanese (Brooklyn, 1959), adapta amb fidelitat la novel·la d’èxit “The Bridges of Madison County” (1993), de Robert James Waller . Se roda en escenaris naturals d’Iowa (Adel, Winterset, pont Holliwell i pont Rosemon). És nominat a un Oscar (actriu principal). Produït per C. Eastwood i Kathleen Kennedy per a Amblin/Malpaso i la Warner, s’estrena el 2-VI-1995 (EEUU i Canadà).
L’acció dramàtica té lloc en una granja del comtat de Madison (Iowa), durant 4 dies de 1994. Francesca Johnson (Streep), mestressa de casa, casada amb Richard Johnson (Haynie) i mare de Michael (Slezak) i Carolyn (Corley), d’uns 45 anys, nasqué a Bari (Itàlia). Durant la IIGM coneix un soldat nord-americà destinat a Itàlia. Se casen (1946) poc després d'acabar la guerra. Vint anys més tard Francesca coneix casualment a Robert Kincaid (Eastwood), fotògraf de “National Geografic”. Ella és senzilla i somniadora. Ell té uns 60 anys, està divorciat i és d’esperit aventurer.
El film suma història d’amor, drama, drama romàntic i vida rural. La narració composa un relat sensible i vigorós que s'explica amb elegància, realisme, naturalitat i esperit poètic. L’acció se presenta embolcallada en una atmosfera onírica, de somni o d’ensomni, que es mou entre allò que és real i la irrealitat. No es moralitzant ni sensiblera. No conté gestos violents. Construeix la història des del punt de vista d’una dona, que és a la vegada la protagonista i la narradora. No hi ha efectes especials ni enganys visuals o sonors. Parla amb mesura, equilibri, transparència i veracitat. Les escenes d’amor no contenen gestos exagerats ni artificiosos. El film respira l’aplom i la densitat del classicisme del realitzador.
Explica una història d’amor arravatat, incontenible, sense límits i sense barreres, entre dues persones madures a les quals l’edat ha situat en posicions pròpies d’aquells que han superat urgències i pressions, viuen una etapa d’assossec emocional, no esperen grans emocions i no busquen noves il·lusions. La història romàntica no implica adolescents ni persones joves. Construeix una esplèndida història d’amor madur, una insòlita història d’amor vertader.
La narració juga amb dos nivells de temps. En el present narratiu, situat el 1995, mitjançant flashbacks s’evoquen fets esdevinguts 30 anys abans, coneguts a través d’un escrit autobiogràfic de la protagonista, que vol que els seus fills coneguessin uns fets singulars que ella va viure. Els dos temps tenen un passat comú: la relació de Francesca i Richard a l’Itàlia de la IIGM. La combinació de temps diferents confereix al film un dinamisme molt atractiu.
El ritme és pausat i assossegat per donar temps perquè les emocions arribin a les profunditats de l’esperit. El muntatge és excepcional, sobretot en la composició de l’escena del pont, on s’aconsegueixen uns moments inusuals de gran profunditat i d’intensitat emocional. La interpretació de Meryl Streep és magnífica. Li dóna justa rèplica un extraordinari Eastwood.
La cinta presenta paral·lelismes amb “Breu encontre” (Lean, 1945) i “Cartes d’una desconeguda” (Ophüls, 1948). A les tres pel·lícules la narració va a càrrec d’una dona, a les tres se respiren aires onírics, els tres amors són impossibles, les tres obres són d’un dramatisme intens, etc. Wong Kar-Wai s'hi inspira per a la definició d’alguns elements de la seva obra més coneguda, “In the Mood for Love” (2000).
El film ens parla de l’amor, de l’amor que no coneix edats, de la senzillesa de la vida en el camp, de sinceritat, veracitat, espontaneïtat i transparència, de la magnífica realitat de l’amor entre persones grans, de l’amor-passió i del seu pols capriciós entre joves i també entre persones madures, de la dignitat i respectabilitat de l’amor que se presenta quan s’ha arribat a la maduresa de la vida, de l'elogi que mereix l’amor de les persones madures, de la possibilitat que l'amor duri tota la vida, de l'amor romàntic i de l'amor conjugal, etc. Són escenes memorables la de la pluja i el semàfor, la de la veïna inoportuna i sorollosa, la del reportatge de fotografies d’ella tot just al costat del pont de Rosemon (quan descobreix que és desitjada), la detallada seqüència de la preparació a la cuina del menjar per a la família, la de la banyera, la del pont i altres.
La banda sonora, de Lennie Niehaus, col·laborador habitual d’Eastwood com a arranjador, ofereix una partitura de ritmes pausats i profunds, que combinen jazz (“This is Always”), blues, i melodies populars (“Gardènia blava”), amb talls de música d’òpera (“Norma” de Bellini, “Samsó i Dalila” de Saint Saëns). El tema d’amor (“Doe Eyes”) és de gran bellesa. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor), crea composicions d’escassa i escasíssima llum, d’acord amb el gusts del realitzador, i mostra preferència pels espais oberts, els paisatges immensos, la veritat i el realisme.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Los puentes de Madison”, ‘Clint Eastowood’, Cátedra ed., pàg. 215-222, Madrid 2009.
- Ángel FERNÁNDEZ SANTOS, “Los puentes de Madison”, ‘El País’, 24-X-1995.
L’acció dramàtica té lloc en una granja del comtat de Madison (Iowa), durant 4 dies de 1994. Francesca Johnson (Streep), mestressa de casa, casada amb Richard Johnson (Haynie) i mare de Michael (Slezak) i Carolyn (Corley), d’uns 45 anys, nasqué a Bari (Itàlia). Durant la IIGM coneix un soldat nord-americà destinat a Itàlia. Se casen (1946) poc després d'acabar la guerra. Vint anys més tard Francesca coneix casualment a Robert Kincaid (Eastwood), fotògraf de “National Geografic”. Ella és senzilla i somniadora. Ell té uns 60 anys, està divorciat i és d’esperit aventurer.
El film suma història d’amor, drama, drama romàntic i vida rural. La narració composa un relat sensible i vigorós que s'explica amb elegància, realisme, naturalitat i esperit poètic. L’acció se presenta embolcallada en una atmosfera onírica, de somni o d’ensomni, que es mou entre allò que és real i la irrealitat. No es moralitzant ni sensiblera. No conté gestos violents. Construeix la història des del punt de vista d’una dona, que és a la vegada la protagonista i la narradora. No hi ha efectes especials ni enganys visuals o sonors. Parla amb mesura, equilibri, transparència i veracitat. Les escenes d’amor no contenen gestos exagerats ni artificiosos. El film respira l’aplom i la densitat del classicisme del realitzador.
Explica una història d’amor arravatat, incontenible, sense límits i sense barreres, entre dues persones madures a les quals l’edat ha situat en posicions pròpies d’aquells que han superat urgències i pressions, viuen una etapa d’assossec emocional, no esperen grans emocions i no busquen noves il·lusions. La història romàntica no implica adolescents ni persones joves. Construeix una esplèndida història d’amor madur, una insòlita història d’amor vertader.
La narració juga amb dos nivells de temps. En el present narratiu, situat el 1995, mitjançant flashbacks s’evoquen fets esdevinguts 30 anys abans, coneguts a través d’un escrit autobiogràfic de la protagonista, que vol que els seus fills coneguessin uns fets singulars que ella va viure. Els dos temps tenen un passat comú: la relació de Francesca i Richard a l’Itàlia de la IIGM. La combinació de temps diferents confereix al film un dinamisme molt atractiu.
El ritme és pausat i assossegat per donar temps perquè les emocions arribin a les profunditats de l’esperit. El muntatge és excepcional, sobretot en la composició de l’escena del pont, on s’aconsegueixen uns moments inusuals de gran profunditat i d’intensitat emocional. La interpretació de Meryl Streep és magnífica. Li dóna justa rèplica un extraordinari Eastwood.
La cinta presenta paral·lelismes amb “Breu encontre” (Lean, 1945) i “Cartes d’una desconeguda” (Ophüls, 1948). A les tres pel·lícules la narració va a càrrec d’una dona, a les tres se respiren aires onírics, els tres amors són impossibles, les tres obres són d’un dramatisme intens, etc. Wong Kar-Wai s'hi inspira per a la definició d’alguns elements de la seva obra més coneguda, “In the Mood for Love” (2000).
El film ens parla de l’amor, de l’amor que no coneix edats, de la senzillesa de la vida en el camp, de sinceritat, veracitat, espontaneïtat i transparència, de la magnífica realitat de l’amor entre persones grans, de l’amor-passió i del seu pols capriciós entre joves i també entre persones madures, de la dignitat i respectabilitat de l’amor que se presenta quan s’ha arribat a la maduresa de la vida, de l'elogi que mereix l’amor de les persones madures, de la possibilitat que l'amor duri tota la vida, de l'amor romàntic i de l'amor conjugal, etc. Són escenes memorables la de la pluja i el semàfor, la de la veïna inoportuna i sorollosa, la del reportatge de fotografies d’ella tot just al costat del pont de Rosemon (quan descobreix que és desitjada), la detallada seqüència de la preparació a la cuina del menjar per a la família, la de la banyera, la del pont i altres.
La banda sonora, de Lennie Niehaus, col·laborador habitual d’Eastwood com a arranjador, ofereix una partitura de ritmes pausats i profunds, que combinen jazz (“This is Always”), blues, i melodies populars (“Gardènia blava”), amb talls de música d’òpera (“Norma” de Bellini, “Samsó i Dalila” de Saint Saëns). El tema d’amor (“Doe Eyes”) és de gran bellesa. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor), crea composicions d’escassa i escasíssima llum, d’acord amb el gusts del realitzador, i mostra preferència pels espais oberts, els paisatges immensos, la veritat i el realisme.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Los puentes de Madison”, ‘Clint Eastowood’, Cátedra ed., pàg. 215-222, Madrid 2009.
- Ángel FERNÁNDEZ SANTOS, “Los puentes de Madison”, ‘El País’, 24-X-1995.
Tsotsi (2005)
Òpera prima del realitzador sud-africà Gavin Hood (“X-Men Orígens: Llobetó”, 2009). El guió, del mateix Gavin Hood, adapta la novel•la “Tsotsi” (1960), d’Athol Fugard (Middelburg, Sud-àfrica, 1932). El films es roda durant dos mesos, en escenaris reals de Johannesburg, Soweto i rodalies, amb un pressupost modest o de baix cost. Guanya un Oscar (pel•lícula parla no anglesa). Produït per Peter Fudakowski, es projecta per primera vegada en públic el 18-VIII-2005 (Festival de Edimburg).
L’acció dramàtica té lloc a Soweto, Johannesburg i rodalies, durant 6 dies de 2004 o 2005. Tsotsi (Chweneyagore) és un jove desarrelat, de 19 anys, sense formació, que lidera una colla de joves delinqüents, formada per Boston (Maga-no), professor fracassat; Butcher (Ngqobe), assassí fred; i Aap (Nkosi), discapacitat mental. Tsotsi des de curta edat viu als carrers d’una barriada marginal, superpoblada (reuneix més de 4 milions de persones), ofegada per la misèria, la delinqüència, la desempara, l’amuntegament demogràfic, la violència, la desestructuración familiar, l’absència de serveis socials, la inexistència de serveis d’aigua corrent, clavegueram i electricitat, etc. Tsotsi i la seva colla es dediquen a robar per sobreviure i, si per a aconseguir alguns diners, han d’amenaçar, colpejar o matar, ho fan sense cap mirament. Tsotsi i Butcher són els més agressius. Boston s’oposa a matar per robar.
El film suma drama, crim i denúncia social. Desplega una història senzilla, realista i sincera. La narració, d’estil gairebé documental, no construeix una imatge simpàtica i positiva del país al servei d’una atractiva projecció exterior. Focalitza l’atenció en el propòsit de crear un retrat autèntic de la vida d’un grup de joves desplaçats, que malviuen en un gueto tancat, inaccessible, trist i violent. Els personatges i les situacions se presenten amb honestedat i veracitat, sense exageracions i sense trets caricaturescos.
Mostra un món de forts contrastos: els gratacels de Johannesburg i les barraques de Soweto; el nivell de vida dels ciutadans de color rics i la misèria dels joves sense feina, sense esperança, sense família, sense memòria i sense nom, condemnats a la marginació; els serveis públics de la gran ciutat contra les cues davant una presa d’aigua pública en la barriada de barraques; etc. Mostra en to neutre y objectiu, sense fantasies enganyoses, la pobresa extrema dels suburbis urbans i els trets brutals que marquen el curs del dia a dia en ells. Mostra l’univers de delinqüència i criminalitat que rodeja i condiciona una joventut condemnada a lluitar per sobreviure. Mostra els nivells de manca d’informació, ignorància i crueltat d’alguns pares en les seves relacions amb els fills. Mostra la tendresa d’una xicota abandonada per la parella, sola i desemparada, que ha de treballar com a costurera per sortir endavant amb el seu nadó de tres mesos.
El ritme és pausat. L’esperit que informa la narració és malenconiós. S’intercalen llargues pauses, que faciliten la interrogació i la reflexió. No fa ús ni del sentimentalisme ni del melodrama. Amb contenció i sobrietat construeix un relat, o conte, de gran eficàcia emocional. La cinta original està parlada en zulú, xosa i afrikaans. La interpretació de Presley Chweneyagore, l’únic protagonista, és correcta i elogiable, així com la de Terry Pheto. La intervenció de la resta de l’elenc, no professional, només és meritòria.
Són escenes destacables la conversació amb l’antic miner accidentat, el canvi d’impressions de Tsotsi i Miriam (Pheto), la cura del nadó, el joc dels daus amb els companys i altres. La pel•lícula ens parla de guetos de misèria superpoblats i abandonats a la seva sort, de joves sense futur, de la recuperació inevitable de la memòria, de la possibilitat no amortitzable de la redempció, del drama real de la lluita per la supervivència, dels motius la ira dels joves delinqüents, de la viabilitat de la integració multiracial, etc. En el seu conjunt el film constitueix un drama potent, commovedor, emocionant i contundent.
La banda sonora, de Mark Kilian (“Traïdor” Nachmanoff, 2008) i Paul Hepker, ofereix una partitura de melodies locals sud-africanes, que aporta un acompanyament apropiat i suggerent. Sobresurten els temes que canta Zola (“Mdlwembe”, “Ehlala”, “Seven”, “Zingu 7”...) i el tall a càrrec de la veu de Mahlasela. El tipus de música que s’ofereix és l’anomenat “kwaito”, una espècie d’hip hop propi de les barriades marginals de Johannesburg. La fotografia, de Lance Gewer, en color, crea imatges molt acurades, d’excel•lent composició, magnífic dibuix i gran sobrietat. Combina el predomini de colors neutres amb la presència de centres o vèrtexs cromàtics ocupats per tocs variats de color. La il•luminació des de diferents focus alhora confereix moviment, força i vibració a les imatges. La càmera, a la cerca d’angles inusuals i sorprenents, es mou pausadament i amb eficàcia, acompanyada de “zooms” d’aproximació o allunyament i de canvis òptics d’enfocament.
Bibliografia
- Edward BUSCOMBE, “Tsotsi”, ‘1.001 películas que hay que ver...’ Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ª edició, actualitzada).
- NORALEE, “A Moving Experience of South Africa Sight, Sound and Performance of Universal Humanity”,‘IMBD user review’, imbd.com, 13-III-2006.
L’acció dramàtica té lloc a Soweto, Johannesburg i rodalies, durant 6 dies de 2004 o 2005. Tsotsi (Chweneyagore) és un jove desarrelat, de 19 anys, sense formació, que lidera una colla de joves delinqüents, formada per Boston (Maga-no), professor fracassat; Butcher (Ngqobe), assassí fred; i Aap (Nkosi), discapacitat mental. Tsotsi des de curta edat viu als carrers d’una barriada marginal, superpoblada (reuneix més de 4 milions de persones), ofegada per la misèria, la delinqüència, la desempara, l’amuntegament demogràfic, la violència, la desestructuración familiar, l’absència de serveis socials, la inexistència de serveis d’aigua corrent, clavegueram i electricitat, etc. Tsotsi i la seva colla es dediquen a robar per sobreviure i, si per a aconseguir alguns diners, han d’amenaçar, colpejar o matar, ho fan sense cap mirament. Tsotsi i Butcher són els més agressius. Boston s’oposa a matar per robar.
El film suma drama, crim i denúncia social. Desplega una història senzilla, realista i sincera. La narració, d’estil gairebé documental, no construeix una imatge simpàtica i positiva del país al servei d’una atractiva projecció exterior. Focalitza l’atenció en el propòsit de crear un retrat autèntic de la vida d’un grup de joves desplaçats, que malviuen en un gueto tancat, inaccessible, trist i violent. Els personatges i les situacions se presenten amb honestedat i veracitat, sense exageracions i sense trets caricaturescos.
Mostra un món de forts contrastos: els gratacels de Johannesburg i les barraques de Soweto; el nivell de vida dels ciutadans de color rics i la misèria dels joves sense feina, sense esperança, sense família, sense memòria i sense nom, condemnats a la marginació; els serveis públics de la gran ciutat contra les cues davant una presa d’aigua pública en la barriada de barraques; etc. Mostra en to neutre y objectiu, sense fantasies enganyoses, la pobresa extrema dels suburbis urbans i els trets brutals que marquen el curs del dia a dia en ells. Mostra l’univers de delinqüència i criminalitat que rodeja i condiciona una joventut condemnada a lluitar per sobreviure. Mostra els nivells de manca d’informació, ignorància i crueltat d’alguns pares en les seves relacions amb els fills. Mostra la tendresa d’una xicota abandonada per la parella, sola i desemparada, que ha de treballar com a costurera per sortir endavant amb el seu nadó de tres mesos.
El ritme és pausat. L’esperit que informa la narració és malenconiós. S’intercalen llargues pauses, que faciliten la interrogació i la reflexió. No fa ús ni del sentimentalisme ni del melodrama. Amb contenció i sobrietat construeix un relat, o conte, de gran eficàcia emocional. La cinta original està parlada en zulú, xosa i afrikaans. La interpretació de Presley Chweneyagore, l’únic protagonista, és correcta i elogiable, així com la de Terry Pheto. La intervenció de la resta de l’elenc, no professional, només és meritòria.
Són escenes destacables la conversació amb l’antic miner accidentat, el canvi d’impressions de Tsotsi i Miriam (Pheto), la cura del nadó, el joc dels daus amb els companys i altres. La pel•lícula ens parla de guetos de misèria superpoblats i abandonats a la seva sort, de joves sense futur, de la recuperació inevitable de la memòria, de la possibilitat no amortitzable de la redempció, del drama real de la lluita per la supervivència, dels motius la ira dels joves delinqüents, de la viabilitat de la integració multiracial, etc. En el seu conjunt el film constitueix un drama potent, commovedor, emocionant i contundent.
La banda sonora, de Mark Kilian (“Traïdor” Nachmanoff, 2008) i Paul Hepker, ofereix una partitura de melodies locals sud-africanes, que aporta un acompanyament apropiat i suggerent. Sobresurten els temes que canta Zola (“Mdlwembe”, “Ehlala”, “Seven”, “Zingu 7”...) i el tall a càrrec de la veu de Mahlasela. El tipus de música que s’ofereix és l’anomenat “kwaito”, una espècie d’hip hop propi de les barriades marginals de Johannesburg. La fotografia, de Lance Gewer, en color, crea imatges molt acurades, d’excel•lent composició, magnífic dibuix i gran sobrietat. Combina el predomini de colors neutres amb la presència de centres o vèrtexs cromàtics ocupats per tocs variats de color. La il•luminació des de diferents focus alhora confereix moviment, força i vibració a les imatges. La càmera, a la cerca d’angles inusuals i sorprenents, es mou pausadament i amb eficàcia, acompanyada de “zooms” d’aproximació o allunyament i de canvis òptics d’enfocament.
Bibliografia
- Edward BUSCOMBE, “Tsotsi”, ‘1.001 películas que hay que ver...’ Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ª edició, actualitzada).
- NORALEE, “A Moving Experience of South Africa Sight, Sound and Performance of Universal Humanity”,‘IMBD user review’, imbd.com, 13-III-2006.
My Blueberry Nights (2007)
Primer llargmetratge parlat en anglès del realitzador hongkonès nat a Shanghai Wong Kar-Wai (“Desitjant estimar”, 2000). El guió, de Kar-Wai i del novel·lista especialitzat en novel·la negra Lawrence Block (Buffalo, NY, 1938), desplega un argument basat en un curtmetratge de Wong Kar-Wai. Se roda a escenaris reals de NYC, Memphis (Tennessee), Caliente, Ely, McGill i Las Vegas (Nevada) i L.A., amb un pressupost ajustat, de 10 milions de USD. És nominat a la Palma d’or (Festival de Cannes). Produït per Jacky Pang Yee Wah i W. Kar-Wai, es projecta per primera vegada en públic el 16-V-2007 (Festival de Cannes).
L’acció dramàtica té lloc a NYC, Memphis, vàries petites localitats de Nevada, Las Vegas (Nevada) i a la clàssica ruta 66, tot al llarg d’uns 10 mesos de 2006/07. Elizabeth (Jones) és una xicota jove de NYC a la qual ha deixat el seu company (Davis) per una altra. Ha marxat sense acomiadar-se i sense donar explicacions. Trista, desconcertada i dolguda, va al Café de Jeremy (Law), al SoHo (NYC), on busca informació del noi i, si té sort, l'hi pot trobar. Jeremy està sol i trist després de la ruptura dels seu idil·li amb la russa Katya Blumemberg (Power). Per recuperar els ànims i oblidar el passat, Elizabeth se’n va sola a Memphis en autocar. És llesta, inexperta, innocent, ingènua i confiada.
El film suma drama i història d’amor. Integra tres relats commovedors, d’intens dramatisme, romàntics, tristos i malenconiosos, equivalents als que abans havia fet a Hong Kong. L’obra està impregnada d’ecos de “Desitjant estimar” (“In the Mood for Love”), de la qual pren, entre d'altres coses, la tensió entre l’amor i el desamor, la serenitat i el desencant, la nostàlgia i l’oblit. Els protagonistes de las tres històries són personatges ferits d’amor que van a la cerca de curació per a les seves ferides. Busquen la seva pròpia identitat, falses compensacions, solució per a les frustracions que arrosseguen o motius d’atordiment i evasió. La història enfronta la innocència d'Elizabeth amb un món sense amor, dominat per l'egoisme, la violència, les frustracions, les adiccions i la desolació.
L’acció té lloc majoritàriament en escenaris nocturns, obscurs, tancats i claustrofòbics, que defineixen i expliquen els trets determinants del món interior dels protagonistes. Com en altres films, el realitzador presenta una visualitat dificultada per vidres esmerilats o pintats, aparadors d’objectes decoratius, finestres mig obertes, ombres o reflexos enlluernadors. Pren cura amb passió de l’estètica dels decorats, la composició del dibuix, les harmonies dels colors, els contrastos de la llum, els jocs del clarobscur. Construeix imatges igualment belles del desert de Nevada i del paisatge urbà de NYC. Presenta un món de contrastos, diferències i antítesis, com és en realitat. Els personatges, sòlids i complexos, ofereixen ocasions múltiples i variades per teixir un discurs ple de suggerències, observacions, indicacions, evocacions i propostes. No hi manquen els tocs d'humor.
És excel·lent la interpretació de David Strathairn com Arnie Copeland. També ho és la de Rachel Weisz en el difícil paper de la seva irada esposa Sue Lynne. A una altura semblant se situa la intervenció d’una inspirada i convincent Natalie Portman en el paper enèrgic de Leslie. Jude Law compleix amb solvència. Norah Jones ofereix un debú meritori, ple de simpatia.
La pel·lícula tracta molts temes i molts diversos. Entre ells, l’amor, la desesperança, el sofriment humà, el retrobament d’un mateix, l’enyor, la pèrdua de l’amor, la fragilitat dels sentiments amorosos, l’amistat, la comprensió, la companyia, el consol, l’oblit, l’equilibri emocional, el desamor, la soledat, la força equilibradora, regeneradora e insubstituïble del bes, els besos robats, la tendresa, la innocència, la ingenuïtat, la separació, la distància, la mort, etc. Ret homenatge al paisatge urbà de NYC, les planures immenses de Nevada, l’aridesa del desert, la nit. Exalta el bon menjar, la bona música, les postres, la xocolata fosa, els gelats, les fruites exòtiques, les coques farcides, etc. Li fascinen la guitarra, les palmes d’acompanyament, l’harmònica, la música pop, les cançons de moda, la veu humana, els ritmes pausats i els silencis. Ens parla de l’art de viure, de l’art d’estimar, de la independència i autosuficiència de la dona. Rebutja l’alcoholisme, la ludopatia, la mentida, la manipulació, la desconfiança, la falsedat. Són escenes memorables el breu paper de Cat Powers, la conversa d’Elizabeth i Jeremy amb els nas trencat, la baralla de marit i muller, la comparació amb la golosa combinació de xocolata fosa, gelat de vainilla, fruites i licor de coco, el magnífic pla final i altres.
La banda sonora, de Ry Cooder (“Paris, Texas”, Wenders, 1984), reprèn el tall que omple de sensibilitat el film “Desitjant estimar”: el “Yumaiji’s Theme”, de Sigeru Umebayasi, que posa com a música de fons, interpretat a la guitarra (Ry Cooder), harmònica i palmes, mentre ella assaboreix el pastís. Combina temes pop, country i blues, de Ry Cooder (“Ely Nevada”...), Cat Powers (“The Greatest”...), Otis Redding (“Try a Little Tenderness”) i un tema de Norah Jones (“The Story”), que s’escolta al començament i al final. La banda sonora conforma un conjunt magnífic, que per a alguns és el millor del film. La fotografia, de Darius Khondji (“Seven”, Fincher, 1995), fa ús d’un cromatisme vigorós, vibrant i dens, una càmera diligent, canvis de velocitat d'algunes imatges i alguns plans zenitals admirables.
A Inès, amb admiració i afecte
Bibliografia
- Quim CASAS, “Aves nocturnas”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pàg. 56-57, febrer 2008.
- Quim CASAS, “Wong Kar-wai”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pág. 58-68, febrer 2008.
L’acció dramàtica té lloc a NYC, Memphis, vàries petites localitats de Nevada, Las Vegas (Nevada) i a la clàssica ruta 66, tot al llarg d’uns 10 mesos de 2006/07. Elizabeth (Jones) és una xicota jove de NYC a la qual ha deixat el seu company (Davis) per una altra. Ha marxat sense acomiadar-se i sense donar explicacions. Trista, desconcertada i dolguda, va al Café de Jeremy (Law), al SoHo (NYC), on busca informació del noi i, si té sort, l'hi pot trobar. Jeremy està sol i trist després de la ruptura dels seu idil·li amb la russa Katya Blumemberg (Power). Per recuperar els ànims i oblidar el passat, Elizabeth se’n va sola a Memphis en autocar. És llesta, inexperta, innocent, ingènua i confiada.
El film suma drama i història d’amor. Integra tres relats commovedors, d’intens dramatisme, romàntics, tristos i malenconiosos, equivalents als que abans havia fet a Hong Kong. L’obra està impregnada d’ecos de “Desitjant estimar” (“In the Mood for Love”), de la qual pren, entre d'altres coses, la tensió entre l’amor i el desamor, la serenitat i el desencant, la nostàlgia i l’oblit. Els protagonistes de las tres històries són personatges ferits d’amor que van a la cerca de curació per a les seves ferides. Busquen la seva pròpia identitat, falses compensacions, solució per a les frustracions que arrosseguen o motius d’atordiment i evasió. La història enfronta la innocència d'Elizabeth amb un món sense amor, dominat per l'egoisme, la violència, les frustracions, les adiccions i la desolació.
L’acció té lloc majoritàriament en escenaris nocturns, obscurs, tancats i claustrofòbics, que defineixen i expliquen els trets determinants del món interior dels protagonistes. Com en altres films, el realitzador presenta una visualitat dificultada per vidres esmerilats o pintats, aparadors d’objectes decoratius, finestres mig obertes, ombres o reflexos enlluernadors. Pren cura amb passió de l’estètica dels decorats, la composició del dibuix, les harmonies dels colors, els contrastos de la llum, els jocs del clarobscur. Construeix imatges igualment belles del desert de Nevada i del paisatge urbà de NYC. Presenta un món de contrastos, diferències i antítesis, com és en realitat. Els personatges, sòlids i complexos, ofereixen ocasions múltiples i variades per teixir un discurs ple de suggerències, observacions, indicacions, evocacions i propostes. No hi manquen els tocs d'humor.
És excel·lent la interpretació de David Strathairn com Arnie Copeland. També ho és la de Rachel Weisz en el difícil paper de la seva irada esposa Sue Lynne. A una altura semblant se situa la intervenció d’una inspirada i convincent Natalie Portman en el paper enèrgic de Leslie. Jude Law compleix amb solvència. Norah Jones ofereix un debú meritori, ple de simpatia.
La pel·lícula tracta molts temes i molts diversos. Entre ells, l’amor, la desesperança, el sofriment humà, el retrobament d’un mateix, l’enyor, la pèrdua de l’amor, la fragilitat dels sentiments amorosos, l’amistat, la comprensió, la companyia, el consol, l’oblit, l’equilibri emocional, el desamor, la soledat, la força equilibradora, regeneradora e insubstituïble del bes, els besos robats, la tendresa, la innocència, la ingenuïtat, la separació, la distància, la mort, etc. Ret homenatge al paisatge urbà de NYC, les planures immenses de Nevada, l’aridesa del desert, la nit. Exalta el bon menjar, la bona música, les postres, la xocolata fosa, els gelats, les fruites exòtiques, les coques farcides, etc. Li fascinen la guitarra, les palmes d’acompanyament, l’harmònica, la música pop, les cançons de moda, la veu humana, els ritmes pausats i els silencis. Ens parla de l’art de viure, de l’art d’estimar, de la independència i autosuficiència de la dona. Rebutja l’alcoholisme, la ludopatia, la mentida, la manipulació, la desconfiança, la falsedat. Són escenes memorables el breu paper de Cat Powers, la conversa d’Elizabeth i Jeremy amb els nas trencat, la baralla de marit i muller, la comparació amb la golosa combinació de xocolata fosa, gelat de vainilla, fruites i licor de coco, el magnífic pla final i altres.
La banda sonora, de Ry Cooder (“Paris, Texas”, Wenders, 1984), reprèn el tall que omple de sensibilitat el film “Desitjant estimar”: el “Yumaiji’s Theme”, de Sigeru Umebayasi, que posa com a música de fons, interpretat a la guitarra (Ry Cooder), harmònica i palmes, mentre ella assaboreix el pastís. Combina temes pop, country i blues, de Ry Cooder (“Ely Nevada”...), Cat Powers (“The Greatest”...), Otis Redding (“Try a Little Tenderness”) i un tema de Norah Jones (“The Story”), que s’escolta al començament i al final. La banda sonora conforma un conjunt magnífic, que per a alguns és el millor del film. La fotografia, de Darius Khondji (“Seven”, Fincher, 1995), fa ús d’un cromatisme vigorós, vibrant i dens, una càmera diligent, canvis de velocitat d'algunes imatges i alguns plans zenitals admirables.
A Inès, amb admiració i afecte
Bibliografia
- Quim CASAS, “Aves nocturnas”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pàg. 56-57, febrer 2008.
- Quim CASAS, “Wong Kar-wai”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pág. 58-68, febrer 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)