Film de William Wyler (Mulhouse/Alemanya 1902 – L.A. 1981) que en el seu moment obté gran èxit de públic. El guió, de Stanley Mann i John Kohn, adapta la novel·la “The Collector” (1963), de John Fowles. Se roda en escenaris naturals de Kent, Londres (Trafalgar Square, Hampstead...) i Forest Row (East Essex) i en els platós de Columbia/Sunset Gower Studios (Hollywood, L.A.). Nominat a tres Oscar (actriu protagonista, direcció i guió adaptat), guanya els premis d’interpretació de Cannes (Stamp i Eggar). Produït per Jud Kinberg i John Kohn per a Collector Company i Columbia, se projecta per primera vegada en públic el maig de 1965 (Cannes). L’acció dramàtica té lloc a Londres i a una antiga residència rural situada en un lloc aïllat i allunyat d’Anglaterra, tot al llarg d’uns 30 dies, de maig a juny de 1964/65.
L’obra excel·leix per la intensitat de l’acció, el vigor narratiu i la capacitat que té de retenir l’atenció de l’espectador. Fa ús de mitjans molt escassos: dos actors, dos escenaris interiors i un exterior, una decoració simple, una història esquemàtica, un argument amb llacunes de credibilitat i absència de subtrames. La força del film se basa en uns diàlegs superbs, una banda sonora potent, unes interpretacions esplèndides i una brillant posta en escena. S’afegeix la mestria d’un Wyler en plenitud de facultats (62 anys) i una encertada i apassionant exploració de la psicologia dels personatges, enfrontats per diversos motius a situacions límit. Se crea una atmosfera opressiva, densa i desoladora, que constitueix un dels millors trets de l’obra.
El realitzador construeix un suspens llarg i eficaç. L’espectador se troba immers en un relat que proporciona abundant informació i alhora silencia elements fonamentals de comprensió en benefici d’una calculada i grata ambigüitat. Els riscos i amenaces que pesen sobre els protagonistes es fan grans a mesura que passa el temps. Amb aquests i altres recursos, el realitzador aconsegueix sumir el públic en una mar de dubtes, incerteses i temors. La intriga se veu potenciada pel joc de contrastos i contraposicions que estableix l’ús alternatiu de dos punts de vista diferents (el de cada un dels protagonistes). Afegeix altres factors contraposats, com les idiosincràsies incompatibles dels actors, els seus nivells de formació diferents, les seves capacitats intel·lectuals allunyades. Marian (Eggar) és intel·ligent, culta i perspicaç, ell és curt de llums. Ella va sobrada d’habilitats de contacte i relació, ell és introvertit i li manquen aptituds de comunicació. Ella és atractiva, desimbolta i psicològicament equilibrada, ell és un personatge avorrit i estrany, que suscita burles i mostra indicis de psicopatia. No cal dir que la definició de caràcters, detallada i consistent, constitueix un dels pilars capitals del relat.
El realitzador se serveix de metàfores, al·legories, paral·lelismes i analogies. En aquest respecte cal citar la referència del veí a l’edificació mig soterrada com a lloc originàriament destinat a reunions secretes i culte de catòlics perseguits en el XVI. Les papallones dels expositors, els reflexos dels seus vidres, la reiteració de barreres i balustrades i d’imatges de barres, aporten suggerències i indicacions pertinents, que enriqueixen el relat.
La banda sonora, de Maurice Jarre, ofereix composicions que parlen amb eloqüència dels sentiments d’aïllament, angoixa, tensió, por, desesperació i/o resignació dels personatges. El leitmotiv és reiteratiu i imita les pulsacions d’un cor humà accelerat per la tensió emocional. La fotografia, de Robert Surtees (platós) i Robert Krasker (exteriors), crea ambients opressius i amenaçadors. El cromatisme i les formes subratllen el sentit claustrofòbic de l’espai. Amb freqüència es fa ús de la càmera subjectiva i s’insereix un flashback en B/N sobre el passat de Freddie (Stamp). L’interès de l’obra se veu incrementat per l’esbós que es presenta dels nous valors socials.
Referències
- TAYLOR, “El psicópata romántico”, filmaffinity.com, 27-X-2009.
- KEIKAI, “El coleccionista”, ‘keikai.blogspot.com’, 21-V-2005.