Primera col·laboració de William Wyler (Alemanya 1902- L.A./EUA 1981) amb el productor Samuel Goldwyn. El guió, de Lillian Hellman, adapta amb variacions la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934), basada en fets reals esdevinguts (1810) a Edinburg. Entre novembre de 1935 i gener de 1936, se roda en escenaris naturals de Franklin Canyon (Santa Monica Mountains, L.A.) i en estudi, amb un pressupost relativament folgat, com s’esdevé sempre a les produccions de Goldwyn. Nominat a un Oscar (actriu de repartiment, Granville), el film s’estrena el 18-III-1936 (EUA). L’acció dramàtica té lloc en el campus d’una Universitat nord-americana, en una granja de la rodalia de Lancet (MA) i a Viena (Àustria). S’estén al llarg d’uns quants mesos de 1934-35.
El film excel·leix per l’agilitat, eficàcia i solidesa de la narració. Posa de manifest les habilitats del realitzador, del qual acredita la competència i la fèrtil imaginació. Combina de manera sorprenent uns diàlegs molt ben elaborats, una brillant posta en escena i un treball de càmera ric en recursos i encerts visuals. Presenta un disseny de plans que amb brevetat poc comuna diu moltes més coses que les que l’espectador espera. Són magnífics dos plans en diagonal de la cerimònia inicial de graduació. Emociona el pla de les rodes en moviment d’un ferrocarril que en passar deixa en el centre de la pantalla la imatge de les dues amigues, creant una potent el·lipsi que en pocs segons trasllada l’acció en el temps i en l’espai.
Vàries vegades la càmera explica l’acció principal, tot deixant-la fora de pantalla i mostrant en primers plans les reaccions dels qui la contemplen des de l’interior del pla. Altres vegades la càmera se situa en una posició allunyada de l’acció principal per mostrar en un pla general les emocions col·lectives. Tenen importància les accions que se veuen en segon terme o en el fons del pla. La pel·lícula reclama ser mirada amb atenció i amb esperit disposat a gaudir d’unes imatges concebudes amb mestria i filmades amb un agut sentit de la bellesa plàstica.
Una altra gran virtut de l’obra ve donada per l’encertada interpretació dels protagonistes. Ofereix un treball col·lectiu equilibrat, exempt d’estridències, contingut i creïble. Martha (Hopkins) se mostra sensible i convincent. Karen (Oberon) llueix bellesa exòtica mentre ofereix intervencions plenes de naturalitat i serenitat. Joe (Joel McCrea) assumeix amb dignitat el paper de suport del lluïment de les protagonistes. La nina Mary Tilford (Granville) se menja la pantalla gairebé sempre que intervé. Rosalia Wells (Marcia Mae Jones), en un paper de nina fràgil i entranyable, se guanya la simpatia del públic.
Vistes les coses amb ulls de present, fluixegen alguns elements de la història, com l’objecte d’una calumnia que sembla desproporcionat amb relació a les conseqüències que genera en el marc d’una societat rural, classista, saturada de prejudicis, puritana, intolerant i autoritària. Es per això que un se sent mogut a pensar que el tema central del film no consisteix tant en l’anàlisi de les conseqüències de la mentida i la manipulació de la veritat, com en la crítica del judici tancat i interessat d’una societat anacrònica, governada de fet pel caciquisme d’uns pocs. Afegeix un esbós d’exploració de la mitomania, les seves causes i relacions.
La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura descriptiva que se diverteix i captiva l’espectador amb imitacions entendridores, com la del so del vol de les abelles i altres. Subratlla els passatges romàntics i intimistes amb un bonic i líric tema principal. És una pel·lícula interessant per múltiples raons i resulta especialment grata per la força i brillantor de l'expressivitat visual.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Esos tres”, ‘El melodrama’, Notorious ediciones, pàg. 34-41, Madrid 2009
- José MADRID GONZÁLEZ, “Esos tres”, mascineporfavor, 10-III-2007.