Tercer llargmetratge del realitzador britànic Stephen Daldry (“Billy Elliot” i “Les hores”). El guió, de David Hare (“Les hores”), adapta la novel·la “Der Varleser” (“The Reader”) (1995), de l’escriptor alemany Bernhard Schlink. Se roda en escenaris naturals d’Alemanya (Berlin, Colònia, Brandemburg, Görtliz...), Polònia (Lublin) i EUA (NYC) i en els platós de MMC Studios (Hürt, Westfàlia) i d’Studio Babelsberg (Postdam), amb un pressupost de 32 M USD. Nominat a 5 Oscar, en guanya un (actriu protagonista). Produït per Anthony Minghella, Sydney Pollack, Donna Gigliotti i Redmon Morris per a Mirage Enterprise, The Weinstein Company i Babelsberg Film, s’estrena el 10-XII-2008 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a Alemanya (Neustadt, Heidelberg, Berlin...) i als EUA (NYC), tot al llarg de 37 anys (de 1958 a 1995). Michael Berg (Fiennes), establert a Berlin arran de la reunificació (3-X-1990) d’Alemanya, recorda la seva història des dels 15 anys, quan vivia amb els seus pares i germans a la ciutat de Neuestadt (Renània-Palatinat) i la relació amorosa que l’estiu de 1958 va mantenir allà amb Hanna Schmitz (Winslet), fins al present dels seus 52 anys. Afeccionat a la lectura, és advocat de prestigi, està divorciat, freqüenta amors circumstancials i sense compromís, i es reservat, de tracte distant i fred. Arrossega traumes del passat. Hanna, tortuosa i enigmàtica, oculta secrets d’un passat obscur. D’origen humil, treballà com a obrera no qualificada a diverses empreses.
El film suma drama, drama psicològic, història d’amor i història. El relat corre a càrrec d’un narrador que recorda mitjançant flashbacks els principals esdeveniments de la seva vida. El temps se presenta fracturat i dispost de manera no lineal. Els records del passat i les vivències del present s’intercalen i els fets del passat no s’evoquen de manera ordenada cronològicament, per bé que guarden el seu propi ordre. La història és creïble i convincent i els personatges, ben construïts, són versemblants. L’estil és contingut, sobri i realista. El ritme, tranquil i calmat, reflecteix el temperament del narrador i permet alhora que els detalls tinguin un encertat i grat relleu.
Abunden els plans que centren l’atenció en aspectes puntuals, senzills i quotidians, dels quals extreu efectes inusuals i als quals tracta com a font d’informació rellevant. Desgrana al costat dels fets preguntes i interrogants. Hi oposa respostes obertes a la reflexió i al debat. La composició narrativa és elegant, seductora visualment i absorbent. Destil·la afecció a la bellesa, al bon gust, a l’equilibri classicista i a la literatura, que concep com a font de coneixement, de gaudi estètic i de relació.
Cita Twain, Dickens, Pasternack, Eliot, Horaci, Kafka, Homer i altres. Cita “La odissea”, “Emília Galotti” (Lessing), “La senyora amb el gosset” (A. Chejov). Malgrat la divisió de la història en dos segments, el film llueix unitat i coherència, si bé aquests valors no s’adverteixen de manera certa fins al final.
Una altra característica del film és el to nostàlgic, malenconiós i apesarat que l’envolta de principi a fi. Respon a la manera de ser i al caràcter personal del protagonista i narrador, que s’explica amb propòsits de veritat, però no pot evitar el pes de la subjectivitat, a causa de diverses raons més afectada pel vessant dramàtic dels fets que per la tendència natural a exaltar i idealitzar els records d’adolescència i joventut. Aquest fet és un dels recursos del relat per portar a l’ànim de l’espectador la dimensió dolorosa i traumàtica del drama. La història se converteix por aquesta via en una metàfora o al·legoria de les relacions actuals del poble alemany amb el passat nazi, més viu encara del que es creu comunament.
La referència a l’àmbit intangible i en general ocult dels fets que se narren mou l’autor a servir-se de suggerències, subtileses, indicacions i observacions orientades a mobilitzar la capacitat de percepció emocional. En coherència amb això, els diàlegs s’abreugen, les expressions verbals se redueixen, el discurs selecciona les paraules justes i indispensables. Se deixen indicacions que conviden a comparar el desplegament de l’acció amb l’Odissea, d’Homer, entesa com la història atzarosa d’un viatge, d’una peregrinació o de la experiència d’una vida. Se tracten temes seriosos i importants, que poc o res tenen a veure amb les coses intranscendents i efímeres. Parla de justícia i legalitat, llei i moral, innocència i culpabilitat, pena i expiació, perdó i oblit. Parla, també, del pas del temps, els prejudicis, el desig, la crueltat humana, la incomunicació, l’aïllament, l’amor, el desengany, l’Holocaust, etc. Les interpretacions de Fiennes i Kross són notables i la de Winslet és magnífica.
La banda sonora, de Nico Muhly, (“El fill del mal”, 2007), intensa, potent i sonora, genera sentiments forts i emocions coherents amb el caràcter terrible del drama. Com a música afegida, adapta les cançons “Making Time”, “Don’t Look Back” i el cor polifònic “Pueri hebraeorum” (de Palestrina), que toca l’ànima. La fotografia, de Chris Menges i Roger Deakins, en color (technicolor), és lluminosa, mesurada i magnífica. Combina efectes de llum i color en algunes seqüències tan assenyalades com les de l’apartament d’Hanna, dominat per reflexes terrosos, opressius i bruts, i les del despatx de Michael a Berlin, envaït d’una llum intensament blanca que parla de innocència i lucidesa.
Referències
- Anna Maria V, “El lector”, ‘El Racó de l’Anna’, elracodelanna.blogspot.com, març 2009.
- Quim CASAS, “Novelas leídas”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 30-31, febrer 2009.