Penúltim film de Douglas Sirk (Hamburg/Alemanya 1900 – Lugano/Suïssa 1987). El guió, d’Orin Jannings, adapta la novel·la “Zeit zum Leben, zeit zum Sterben" (1954), de l'escriptor alemany Erich Maria Remarque, pseudònim d’Erich Paul Remark (1898-1970), que va estar casat (1958-1970) amb Paulette Goddard. Se roda en escenaris naturals del CCC-Atelier Spandau (Berlin) i de les rodalies de Berlin, i en estudi. Produït per Robert Arthur per a Universal, s’estrena el 9-VII-1958 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc a principis de la primavera de 1944, en el front rus d’Alemanya (sense més especificacions) i a la petita localitat germana de Werden (Renània del Nord-Westfàlia), durant una mica més d’un mes, amb especial referència als 21 dies de permís del soldat Ernst Graeber (Gavin). Se troba inesperadament amb Elizabeth (Pulver), filla única, de 20 anys, del metge de capçalera de la seva família, el Dr. Kause. A Werden, Ernst se relaciona amb el seu antic condeixeble Oscar Binding (David), el seu antic mestre el professor Polhmann (Remarque) i amb els militars de la infermeria Hermann Boettcher (DeFore), Reuter (Wynn) i altres. Ernst té 24 anys, duu més de dos anys sense visitar Werden i es honest, sincer, susceptible i una mica ingenu. En el front el seu millor amic és Immerman (Mahoney). Ella és de caràcter fort, té gran sentit de la dignitat i de l’amor propi, treballa en una planta de confecció de capotes militars, se troba sola i viu preocupada pel seu pare, deportat a un camp de concentració i condemnat a treballs forçats per haver manifestat que pensava que Alemanya no podia guanyar la guerra.
El film suma drama, història d’amor i guerra (IIGM). Desplega una narració realista, que fa ús de la figura dels contrastos i les antítesis (amor/odi, mort/primavera, horror/tendresa...), en un estil fluid i lleuger, uns diàlegs naturals (allunyats de la farragositat de la novel·la) i una portentosa visualitat. Crea una atmosfera tràgica que amb variacions de matisos informa tot el metratge. L’espai en el qual té lloc l’acció principal se presenta derruït per las bombes, convertit en un escenari de formes fantasmagòriques, distorsionades i fragmentades que el transformen en una seu d’angoixa i malson.
El realitzador incorpora a aquest paisatge nombrosos signes de la mort. Pràcticament tota la ciutat parla de mort. Ho fa per mitjà d’elements anteriors a la guerra (cavall dissecat), amenaces certes (Gestapo), persones ocultes en llocs inhòspits, dibuixos a les parets del refugi (bombes que cauen sobre persones), cerimònies fúnebres (comitiva d’una conducció al cementiri), so i efectes dels bombardejos (vestit en flames), etc. La presència singular de la mort se converteix en un fenomen massiu a la casa del comissari polític, les parets de la qual mostren els caps dissecats de multitud de cérvols, banyes d’animals sacrificats i escopetes de caça.
El film desplega un magnífic recital d’imatges, plans i suggerències visuals, que constitueixen un dels seus principals valors. No són composicions capricioses, ni ocurrències gratuïtes, ni artificis innecessaris. Posen de manifest parts d’una realitat que no s’expressa bé només amb paraules i imatges. La descripció de la barbàrie d’una guerra s’ha de fer amb imatges, paraules, sons inusuals (com el frec d’un filferro amb les cordes d’un piano) i la posta en tensió de la intuïció i la imaginació de l’espectador. El que és inimaginable, inconcebible i increïble d’una guerra o d’una altra acte de barbàrie s’ha d’explicar amb els recursos que Sirk usa a la pel·lícula.
És magnífic el joc d’imatges, plans i sons amb els quals se descriu el que va ser la casa dels pares d’Ernst (Paul i Marie) i la infantesa feliç del noi. Magnífica és, també, la descripció el·líptica, emotiva i corprenedora de les dues escenes de l’estació del tren. Combinen els vidres trencats de la cristallera, les formes tallants i agressives de les seves restes i la creu que dibuixen els llistons que els sostenen. En una d’elles la creu se superposa a la que guarda el descans d’un soldat caigut en combat. Alguns objectes físics (caixa de cigars) i algunes referències gràfiques (llops que s’alimenten de despulles humanes) deixen gelada l’ànima.
La seriositat i el rigor del tema no impedeixen la presència ocasional de l’humor, embolcallat sempre en objectivacions grotesques, com el gran pes (90 Kg.) d’Alma Boettcher, la preferència fetitxista per les dones molt grasses, les referències a cocodrils i els relats autobiogràfics de Reuter, sempre sense final.
La banda sonora corre a càrrec de Miklós Rózsa, que per primera i única vegada treballa per a una producció aliena a la MGM. La partitura suma lirisme i fort dramatisme. Descriu amb emoció la fatiga i la desmoralització de la tropa a “La marxa”, la intensitat de l’amor a “Their Last Night” i la patètica melangia a “A Time to Die”. Afegeix una cançó, “A Time to Love”, que en “El Germania” vocalitza una cantant no acreditada. La fotografia, de Russell Metty (“Espàrtac”, 1960), crea combinacions de plans que sumen brevetat, dinamisme, profunditat emocional i força narrativa.
Referències
- Jesús GONZÁLEZ REQUENA, “Tiempo de amar, tiempo de morir”, ‘Douglas Sirk’, pàg. 225-236, Cátedra ed., Madrid 2007.
- José Ignacio CUENCA, “Tiempo de ...”, ‘Interfilm’, octubre 1991.
- José Luís MENA, “Tiempo de ...”, 28 pàg., Arkadin-Suevia Films ed., (sense data).