És el film més rellevant del realitzador i productor David Lowell Rich (NYC, 1923). El guió, de Jean Holloway, adapta per setena vegada l’obra de teatre “Madame X” (1908), del dramaturg i novel·lista francès Alexandre Bisson (1848-1912). Se roda a la mansió Anderson de L.A., que pocs anys després se converteix en la Mansió Playboy, i en els platós d’Universal Studios (Universal City, CA). Produït per Ross Hunter (“Imitació a la vida”, Sirk, 1959) per a Universal, se projecta per primera vegada en públic el 25-II-1966 (Festival de Berlín).
L’acció dramàtica té lloc en el comtat de Fairfield (Connecticut), Suïssa, Suècia, Mèxic i NYC, tot al llarg de 24 anys, compresos entre 1931 i 1955, segons se desprèn de la data del taló bancari que se mostra dues veces en pantalla. Holly Parker (Turner), modesta dependenta d’uns magatzems de San Francisco, se casa, després d’un breu nuviatge, amb Clayton “Clay” Anderson (Forsythe), hereu d’una família de la aristocràcia de Connecticut. S’instal·len a la mansió familiar governada per Estelle (Bennett), mare de Clay. Les diferències entre les dues dones donen lloc a un dramàtic procés de desventures. Al llarg de la seva vida, Holly se relaciona, entre d’altres, amb Phil Benton (Montalbán), un afamat pianista (Dreelen) i el xantatgista Dan Sullivan (Meredith). Ella és senzilla, sincera, amorosa, cautelosa i fràgil. Estelle és dominant, comandadora, manipuladora i malvada. Clay, amb aspiracions polítiques, se veu obligat a viatjar molt i a absentar-se de casa seva amb freqüència arran de la seu creixent compromís amb la Secretaria d’Estat, després la victòria a les eleccions presidencials de novembre de 1932 del demòcrata Franklin D. Roosevelt.
El film suma drama, melodrama i crítica social. Ross Hunter, meticulós productor, que ja havia col·laborat en dues ocasiones amb Lana Turner, desitjava posar la direcció de la cinta en mans de Douglas Sirk, que havia retornat a Europa i aleshores estava ocupat en un important projecte teatral. Davant la negativa d’aquest, encarrega la direcció a un acreditat realitzador especialitzat en televisió. La narració dels fets llueix contenció i sobrietat. La pulsació dels sentiments humans abasta un ampli espectre de passions i frustracions. S’expliquen situacions d’amor, afecte, tendresa, amorositat, resignació, sacrifici i, també, d’odi, enveja, despreci, dominació i afanys de destrucció.
La moderació del discurs se basa en una important aportació de suggerències, indicacions dissimulades, expressions gestuals i un suport imaginatiu i eficaç de recursos d’il·luminació, color i música. No solament se diuen moltes coses sense paraules sobre sentiments i reacciones personals, sinó també sobre la identificació dels llocs de l’acció i la definició dels seus trets singulars.
Els esdeveniments del relat i les seves relaciones amb el que passa al món, se presenten insinuats amb lleugeresa i escàs relleu. La neutralitat de Suïssa i Suècia expliquen que Holly/Elizabeth fixi en aquests països la seva residència, tot evitant la proximitat dels escenaris de guerra. El curs de la guerra i les seves seqüeles li aconsellen d’abandonar Europa i traslladar-se a Mèxic. Malgrat el to de moderació i sobrietat, el film conté algunes escenes ràpides en les quals esclata la desesperació i la desolació. Pasolini s’inspira en la més destacada per crear l’escena en la qual s’exterioritza la desesperació de Renata Moar a “Salò” (1975). Pràcticament diu les mateixes paraules que Madame X: Pasolini desitja que sigui evident la relació entre ambdues seqüències.
La crítica especialitzada considera en general que aquesta obra és el darrer gran melodrama d’estil clàssic produït a Hollywood. Entre les seves virtuts compta amb una ambientació de riquesa, poder i glamour aristocràtic ben aconseguida i explicada en termes comprensibles per a l’espectador. L’arribada de la parella de casats de fa poc a la mansió de Fairfield s’exposa mitjançant lentes i solemnes evolucions d’un turisme negre que transita per una carretera sinuosa, de propietat privada, rodejada d’un jardí esplèndid, mentre la banda sonora ofereix un tall grandiloqüent i fastuós. Les interpretacions de Lana Turner i de l’elenc actoral són adequades i convincents. Se considera que el treball de l’actriu en aquesta ocasió és possiblement el millor de la seva carrera. Keir Dullea, el jove advocat defensor, assoleix la fama amb “2001: una odissea de l’espai” (1968). La crítica social s’adreça a les classes aristocràtiques, als seus prejudicis, ambicions a tota costa, afanys de dominació, mesquinesa i passivitat.
La banda sonora, de Frank Skinner (”Imitació a la vida”), aporta composicions orquestrals d’excel•lent factura i gran colorit. Com a música afegida adapta música culta i popular de Suècia i música popular de Mèxic, Suïssa i Nova York. Són destacats els retrats sonors de Suïssa, Mèxic, Nova York y, sobretot, de Suècia. En aquest cas sorprèn i emociona la melodia de la “Rapsòdia núm. 1, opus 19”, del compositor suec Hugo Alfvén (1878-1960), que s’ofereix en una poc freqüent versió per a piano sol. La peça, per extensió, explica l’atmosfera que respira la protagonista en un temps feliç. La fotografia, de Russell Metty (“Imitació a la vida”), crea composicions de gran elegància i acurada sobrietat. Associa el cromatisme i la il·luminació a significats concrets.
Referències
- Guillermo BALMORI, “La mujer x”, ‘El melodrama’, pàg. 434-439, Notorious ed., Madrid 2009 (2ª edició).
- Dennis SCHWARTZ, “Madame X”, ‘Ozu’s World’, sover.net, 19-VI-2006.