Gran film de cinema negre, una de les realitzacions més acreditades d’Orson Welles (1915-1985), que hi intervé com a director, guionista i actor. El guió se basa en la novel·la "Badge of Devil" (1956), de Whit Masterson, pseudònim dels autors Robert Allison Wade i H. Bill Miller. Se roda en exteriors de Venice (L.A.) i en els platós d’Universal Studios (Universal City, CA), amb un pressupost de sèrie B. Produït per Albert Zugsmith per a Universal, s’estrena el 23-IV-1958 (L.A.).
L’acció dramàtica té lloc a Los Robles, petita localitat fronterera situada entre Mèxic i els EUA, el 1957, tot al llarg d’un parell de dies. L’inspector de la policia mexicana Ramon Miguel Vargas (Heston) arriba a la localitat amb la seva esposa Susan (Leigh) en viatge de noces. Poc després se produeix a la zona nord-americana l’explosió d’un automòbil, que costa la vida a dues persones. Es fa càrrec de la investigació l’inspector nord-americà Hank Quinlan (Welles), assistit del seu ajudant Pete Menzies (Calleia). Vargas, mexicà, és jove, honest, rigorós i respectuós amb la llei. Quinlan, d’uns 55 anys, és obès, amargat, vanitós, despòtic i no té escrúpols. Basa la seva feina en l’olfacte de ca de caça que diu que té i amb trampes. Susan, nord-americana, és coqueta, ingènua, inexperta i fràgil.
El film és una obra clàssica de cinema negre amb elements de crim, misteri i thriller. Suposa el retorno de Welles a Hollywood, a instàncies de Charlton Heston, després de poc més de 8 anys d’absència del país. Aquesta és la darrera realització de l’autor als EUA. La Universal modifica el seu treball amb la introducció d’algunes gravacions noves, talls i canvis de muntatge, que provoquen el rebuig de l’autor, raonat i fonamentat en un detallat informe escrit. Amb motiu de la restauració del film el 1998 i gràcies als arxius de la productora, s'introdueixen gairebé totes les modificacions suggerides per Welles en el seu informe (15 en total).
El relat presenta un món inquietant i tenebrós, poblat de personatges sinistres, malvats i cruels, moguts per la vanitat, l’ambició i la crueltat. La narració és marcadament expressionista. La atmosfera que se crea és densa, angoixosa i perversa. Los Robles esdevé símbol d’un món dominat pel caos, la corrupció i el desgovern, en el qual se confonen el bé i el mal, perquè s’hi han perdut els referents. La venjança, l’odi, el xantatge, el segrest de persones, la violació i l’assassinat són els amos i senyors de la ciutat. En aquest escenari s’estableix entre Quinlan i Vargas una lluita ferotge i aferrissada, que exemplifica l’enfrontament entre el bé i el mal. Welles encarna la figura d’un servidor públic deshonest, brutal i diabòlic. A través d’ell i dels seus col·laboradors palpita en l’ambient la presència del mal i del seu poder destructiu. De la seva mà la veritat se transforma en una ficció, la justícia en un caprici, l’ordre en l’imperi del més fort i l’honestedat en l’aspiració dels proscrits.
La força de la narració principal se veu potenciada pel desplegament de les terrorífiques peripècies que viu Susan, víctima de maquinacions terribles. L’obra planteja diverses qüestiones d’interès, com els abusos de poder per part de la policia, la impunitat de les seves actuacions delictives, la falsa percepció per part d’alguns que la llei no basta per garantir la justícia, la creença que la defensa de la justícia pot basar-se en l’ús de pràctiques injustes, il·legals i criminals, el fracàs de l’home poderós, la possibilitat del penediment i la improcedència dels prejudicis ètnics.
La música, d’Henry Mancini, suma composicions llatines, rock, jazz, mixtes (jazz i percussió llatina) i melodies d’una pianola. La partitura conté 19 talls, dels quals sobresurten "Tania's Theme", "Blue Pianola", "The Chase" i "Main Tittle". La fotografia, de Russell Metty (“Espàrtac”, Kubrick, 1960), en B/N, construeix angulacions inversemblants, fa ús de moviments de càmera vertiginosos, mostra perspectives extremes, projecta ombres inquietants i contrasta fortament els clarobscurs. Combina plans torts, oblics, picats i contrapicats. Ofereix travellings llargs, enquadraments de gran complexitat, una inusual profunditat de camp i plans seqüència tan emotius com l’inicial. Les imatges ressalten l’excentricitat dels personatges i la atmosfera opressiva del film. Fan grans interpretacions Welles, els protagonistes i el conjunt de l’elenc. Destaca la intervenció de Dietrich com a pitonissa d’obscur passat i la de Mercedes McCambridge (“Johnny Guitar”, Ray, 1954) com a líder de la banda juvenil manipulada per un mafiós. Film memorable.
Referències
- Ángela ERRIGO, “Sed de mal”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 344-45, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Roger EBERT, “Sed de mal”, ‘Las grandes películas’, V. 2, pàg. 341-344, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- Ulrike BERGFELD, “Sed de mal”, ‘Cine de los 50’, Taschen ed., pàg. 394-399, Colònia/Barcelona 2005.
- Carlos F. HEREDERO, “Sed de mal”, 'Diario 16', setembre 1990.