És el film més conegut i popular del realitzador japonès Akira Kurosawa (1910-98). El guió, de Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni i A. Kurosawa, explica una història original de samurais ambientada en el Japó del s. XVI, inspirada en referències històriques i llegendes. Se roda amb 3 cameres simultànies (una per als primers plans, una altra per als plans mitjans i una tercera per als plans generals) en escenaris reals de muntanya i en un gran plató muntat a l’aire lliure. És nominat a 2 Oscar (direcció artística i vestuari) i guanya el Lleó de plata (director) dl Festival de Venècia. Produït per Sojiro Motoki (“Viure”, “Trono de sang”...) per a Toho, s’estrena el 26-IV-1954 (Japó).
L’acció dramàtica té lloc a una vall entre muntanyes en el s. XVI (la mateixa època que “Trono de sang”). Una petita aldea de camperols, d’uns 70 habitants, perduda a les muntanyes, rep cada tardor la visita d’un grup de bandejats (uns 40), que roben les collites, violen, rapten i maten. Sumits en la misèria i la desesperació, decideixen contractar els serveis d’uns quants samurais perquè els ajudin a defensar-se. A la població del pla més propera, els quatre enviats de la aldea contacten Kambei Shimada (Shimura), que accepta d’ajudar-los i, a més, recluta cinc companys (Sichiroji, Garobe, Kyuzo, Heihachi, i Katsushiro). A ells s’uneix espontàniament Kikuchiyo (Mifune). El líder del grup és Kambei per les seves dots de comandament i capacitat estratègica. Shichiroji, antic amic de Kambei, és un guerrer experimentat i disciplinat, que fa les funciones de lloctinent. Garobe és enginyós i bondadós. Kyuzo, de poques paraules, és un gran mestre en el maneig de l’espasa. Heihachi és alegre i divertit. Katsushiro, el més jove del grup, és fort, voluntariós i no pertany a la classe dels samurais. Kikuchiyo és impulsiu, presumit, donat al beure, fanfarró i amic de nois i noies.
El film suma drama, acció, epopeia, aventura, humor, història d’amor, intriga, crítica social i anàlisi de la condició humana. La narració és senzilla i clara, com la d’un conte. Prescindeix d’artificis i guarniments innecessaris en benefici d’un estil auster, sobri i directe. Presta especial atenció als aspectes humans dels personatges, de les seves relacions i de l’acció. El discurs és fluid, equilibrat i realista. Dotat d’un ritme esplèndid i d’una incomparable força expressiva, absorbeix l’atenció de l’espectador, al qual ofereix seqüències d’acció antològiques. A aquestes incorpora innovacions, com les solucions de rodatge i muntatge de les batalles, l’ús de la tècnica del “stop motion” que és imitada per Peckinpah a “Grup salvatge” i altres i l’emocionant aparició dels bandejats a contrallum en el perfil més alt d’un pujol, idea que és imitada en nombroses ocasions. El relat se divideix en les tres parts clàssiques de plantejament, nus i desenllaç.
Es curiós l’ús que es fa dels números cabalístics, com el 7 (correspon als dies de la setmana, colors de l’arc de Sant Martí, notes musicals, profecies dels mayas, etc.), el 40 (pres del conte “Alí Babà i els 40 lladres”), el 3 (número de menjars diaris dels samurais), el 4 (camperols enviats al poble del pla), el 13 (número del primer grup de bandejats), el 2 (parella de lladres que entren al galop a l’aldea), etc. Cada número anticipa esdeveniments coherents amb el seu significat.
El film tracta temes de gran interès, com la denúncia de l’anacronisme de les tradicions ancestrals, la condemna de la divisió social en castes, l’elogi del sentit del deure i de la dignitat personal, el mèrit de la valentia i el lliurament en el combat i en la lluita per la vida, el valor de l’esforç, l’eficàcia del treball en grup, la preeminència de la intel·ligència sobre la força, etc. La violència se contempla com la primera manifestació de la perversitat dels bandejats, com causa dels mals col·lectius, com expressió de l’explotació dels humils, com font principal de dolor, desolació i mort, com factor de retard, immobilisme i pobresa.
El film ha tingut gran influència sobre el cinema posterior. Ha donat lloc a remakes com “Els set magnífics” (Sturges, 1960) i altres. Són tributaries seves cintes com “Per un grapat de dòlars” (Leone, 1964), “El silenci d’un home (el samurai) (Melville, 1967), “Ghost Dog: el camí del samurai” (Jarmusch, 1999), etc. S’han inspirat en aspectes generals o particulars del film la saga “Star Wars”, “Kill Bill” (Tarantino, 2003 i 2004), “Animalons, una aventura en miniatura” (Lasseter, 1998) i altres. D’altra part, la pel·lícula de Kurosawa inicia un gènere cinematogràfic d’acció que s’ha mantingut i consolidat al llarg del temps.
La banda sonora, de Fumio Hayasaka (“Rashomon”, 1950), combina sons tradicionals, temes clàssics del moment (els 50) i cançons amb cors. Fa ús d’instruments del XVI, que mostra en una seqüència i amb els quals en ocasions imita el jazz. El tema principal, amb melodia de flauta i acompanyament, dedicat al guerrer disposat a lluitar i morir per una causa justa, és d’una bellesa impressionant. La fotografia, d’Asakazu Nakai (“Trono de sang”, 1957), en B/N, crea imatges de gran brillantor i d’una admirable profunditat de camp. Se beneficia d’un muntatge magnífic, sobretot en les escenes de lluita.
Bibliografia
- Ángela ERRIGO, “Los siete samuráis” ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 298-299, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Phillip BÜHLER, “Los siete samuráis”, ‘Cine de els 50’, pàg. 184-187, Taschen ed., Colònia 2005.