Llargmetratge del realitzador nord-americà James Mangold (NYC, 1963). El guió, de Michael Brandt i Derek Haas, adapta amb retocs el d’Hallsted Welles (“El tren de les 3:10”, Daves, 1957), basat en el relat breu “Three-ten to Yuma” (1953), d’Elmore Leonard, publicat en el “Dime Western Magazine". Se roda en 54 dies, entre el 23-X-2006 i el 26-I-2007, en escenaris reals de Nou Mèxic (Bonanza Creek Ranch, Canó del diable, Ghost Ranch...), amb un pressupost de 54 M USD. Es nominat a dos Oscar (banda sonora i so). Produït per Cathy Konrad (esposa de Mangold) per a Three Line Films, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-VIII-2007 (Westwood, CA).
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.