Llargmetratge de Jean Renoir (“La gran il·lusió”, 1937), una de les seves obres més naturalistes. El guió és del propi Renoir, que l’escriu en col•laboració amb Carl Einstein (1885-1940), a partir d’un argument adaptat per Jacques Levert. Renoir coneix la història per boca de Jacques Mortier, comissari de policia del lloc dels fets. Se roda durant l’estiu de 1934, en escenaris reals de Les-Martigues, petita localitat propera a Marsella (Provença) i rodalies, en els mateixos llocs on es produïren els fets s’expliquen. Produït per Pierre Gaut per a Les Films Marcel Pagnol, s’estrena el 22-II-1935 (França).
L’acció dramàtica té lloc a la localitat de Les-Martigues (Marsella), tot al llarg de tres anys (1931-34), si bé el film no ho concreta explícitament. Antoni “Toni” Cànova (Blavette), és un bracer italià en atur que arriba en tren a Les-Martigues a la cerca de treball, després de perdre el que tenia en Itàlia i no trobar allà noves oportunitats, a causa de la Depressió i la crisi econòmica internacional. S’allotja a la casa de Marie (Hèlia) i troba feina de picador de pedra en una cantera. Se relaciona amb Josefa (Montalván), immigrant espanyola; amb Albert (Dalban), el capatàs de la cantera; amb el granger Sebastià (Kovachevitch); i altres. Toni, d’uns 25 anys, és enamoradís, capriciós i somniador. És fadrí, físicament fort i li agrada ajudar els altres. Marie, soltera, és francesa i se sent sola. Josefa és una immigrant espanyola de sang calenta i geni fort. Alfred és egoista, autoritari i violent.
El film suma drama, melodrama, crítica social i anàlisi de la immigració. En la seva concepció i elaboració, Renoir fa un exercici rigorós, taxatiu i radical de realisme. Duu els seus propòsits a les darreres conseqüències, tant pel que fa a la metodologia, com pel que fa a la posta en escena, l’elecció d’escenaris i el moviment de camera. Emmarca l’acció en un entorn natural, que se presenta tal com és en realitat, sense modificacions, ni addicions, ni guarniments. Elegeix com actors secundaris persones del lloc que interpreten papers similars als que tenen a la vida. Així cerca espontaneïtat i verisme. De vegades roda amb la camera immòbil perquè el públic pugui copsar que l’acció és real i no incorpora trucs propis del muntatge. Prescindeix del maquillatge i presenta els actors amb la preocupació posada en el verisme del mètode, més que en els efectes realistes finals. Rebutja les tècniques del doblatge de la banda de sonora per buscar, sense excepcions, el so directe, a pesar d’imperfeccions i deficiències. El soroll del tren quan passa pel pont metàl·lic de Coronte està pres del propi tren en aquest pont.
El film analitza temes poc tractats en el cinema fins al moment, com l’emigració, la cerca de noves oportunitats en la indústria, els problemes d’adaptació al país d’acollida, el xoc amb sistemes diferents d’organització de la producció i del treball. Observeu la barreja de nacionalitats, idiomes, idiosincràsies, cultures i ètnies, que se produeix. Apareixen francesos, espanyols, italians, africans, etc. Tots treballen en les mateixes condicions i amb problemes similars. La seva interacció amb el medi i les seves relacions interpersonals propicien l’ocàs de vells valors i l’emergència d’altres que subverteixen les antigues funcions de la llar, la família, les relacions interpersonals, etc. Això de banda, les persones se defineixen a partir de noves concepcions d’identitat, de relació amb l’entorn i de pertinença a una col•lectivitat de referència.
De la mà del relat, la pel·lícula mostra les doloroses condicions de vida dels treballadors, abocats a tasques esgotadores i a salaris insuficients. D’altra part, converteix en protagonistes la refineria de petroli i, sobretot, el pont metàl•lic. Són dos símbols del progrés industrial, de l’industrialisme i dels canvis que se deriven d’aquests. La complaença amb la qual la camera mira el pont evoca l’origen comú d’ambdós artefactes i el seu destí complementari al servei de les persones. Alguns autors pensen que el film és l’antecedent del neorealisme italià. Val a dir que Luchino Visconti fa funcions d’ajudant de direcció en el film.
La banda sonora, de Paul Bozzi, aporta un ric repertori de cançons populars, que parlen de les aspiracions, els contratemps, els desitjos i les vivències de les gents senzilles que emigren per continuar lluitant per la vida. La fotografia, de Claude Renoir, en B/N, aposta pel realisme com a reacció davant l’artificialitat teatral del cinema en la primera etapa del sonor. La pel·lícula té gran interès pels seus valors intrínsecs, les seves aportacions innovadores, la seva atractiva frescor i el seu encaix singular en la trajectòria d’un gran cineasta.
Bibliografia
- Gilberto PÉREZ, Ángel QUINTANA, Carlos LOSILLA i Jean RENOIR, “Toni”, llibret del DVD, Versus Entertainment ed., 46 pàg., Barcelona 2010.
- Christopher FAULKNER i Paul DUNCAN (ed.), “Jean Renoir”, pàg. 64, 66-67 i 69-71, Taschen ed., Colònia 2007.
- Augusto M. TORRES, “Toni”, ‘Cine mundial’, pàg. 899, Espasa ed., Madrid 2006.