Primer film de la segona etapa francesa de Jean Renoir (“La regla del joc”, 1939), que torna a França el 1954 després de 15 anys d’absència arrel de la IIGM. El guió, del propi Renoir, desplega una idea d’André-Paul Antoine. Se roda en els platós d’Studio Francoeur (París). Produït per Louis Wipf (“Elena i els homes”, 1956) per a Franco London Films i Jolly Films, s’estrena el 27-XII-1954 (Itàlia).
L’acció dramàtica té lloc a París tot al llarg d’uns quants mesos de 1888-89. Henri Danglard (Gabin) és un empresari del món de l’espectacle que ha explotat l’hipòdrom de Saint Germain, el saló de ball “El jardí de Paris” i que actualment és el propietari de la sala “La mampara xinesa”. En una sortida nocturna amb amics se n’adona que podria tenir èxit una sala de festes amb espectacles vibrants, visualment atractius, de música alegre, joves ballarines i tocs d’erotisme. Henri és fadrí, de mitjana edat, li agrada la bona vida, gasta més del que permeten els seus ingressos i es troba en una situació econòmica de permanent penúria. Canvia de parella amb freqüència i no rebutja mesclar les seves relacions amoroses amb els negocis. Les seves amants habitualment se converteixen en les primeres estrelles de l’espectacle. En el present desitja deslliurar-se de Lola de Castro de la Fuente (Félix) per enfortir les seves relacions amb la joveníssima rentadora Nin (Arnoul), mentre explora les seves possibilitats amb Esther (Piaff).
El film suma comèdia, drama, musical i història d’amor. Explica els fets que duen a la creació i inauguració (1889) del teatre de varietats “Moulin Rouge”, a Montmartre. La història que se conta és senzilla i lleugera. Se centra en els festeigs, intrigues i conflictes amorosos de ballarines i pretendents. En el film l’argument fa una funció clara i definida al servei dels objectius del realitzador. Entre aquests sobresurten l’exaltació de la vida, la joia de viure, el plaer, l’hedonisme, l’amistat, la llibertat, etc. Proposa una concepció de la vida basada en l’alegria, la diversió, la festa, la comunicació amb els amics, el bon humor, la música, el ball, la cançó i l’amor. Parla del sexe, l’adulteri i la infidelitat com a pràctiques innocents, raonables i acceptables. Les enveges i gelosies no tenen importància en un món en el qual abunden les oportunitats amoroses. La música i el ball tenen propietats curatives: ajuden a desactivar els ressentiments i resoldre els problemes, animen els sentiments positius, engrandeixen l’amor i potencien la felicitat.
El rodatge del film a la primavera de 1954 serveix a Renoir per reunir als seus antics amics, protagonistes corals del París de principis del XX. En la pel·lícula intervenen, en entranyables cameos, Edith Piaff, Andreé Claveau, Mario Julliard, Jean Raymond, Cora Vaucaire, Patachou i altres. Ret homenatge a Paris, ciutat de la llum i l’amor, i a les seves gents bullicioses i senzilles. Homenatja el món de l’espectacle, la complexa plèiade de protagonistes, ajudants, tècnics i el seu públic multicolor i popular, obert a tots els que volen fer de la vida una experiència feliç i gojosa. La pel·lícula, segons alguns especialistes, fa part de l’anomenada trilogia de l’espectacle de Renoir, juntament amb “La carrossa d’or” (1953) i “Elena i els homes”. La cinta constitueix l’exteriorització de l’alegria que sent Renoir pel seu retorn a París i pel retrobament dels amics de sempre.
No se pot obviar la referència a les relaciones del film amb la pintura de grans mestres, com Toulouse-Lautrec, Monet, Manet, Degas i Pierre-Auguste Renoir (pare del realitzador). El cromatisme del film és deutor dels seus referents pictòrics. Els tipus humans que participen en l’acció s’inspiren en els que immortalitzen en els seus treballs els pintors citats i els seus seguidors. L’atmosfera dels assaigs, les representacions i la vida dels actors, gojosament plena de desig i erotisme, tracta de reproduir la que anima els quadres que ens deixaren els artistes que participaren en la vida despreocupada i bohèmia del canvi de segle parisenc.
Per a alguns, l’obra és un simple treball comercial, l’interès del qual rau solament, o sobretot, en el mèrit d’haver fet possible la tornada a Europa del cineasta. En la nostra opinió, el film té altres mèrits que fonamenten el seu interès intrínsec més enllà de l’espectacularitat magnífica (ball final de 8 minuts) que ofereix. En efecte, explica una concepció de la vida que reflecteix una època i formula propostes de present a favor de la llibertat i la subjectivitat, la subversió dels valors tradicionals i el canvi de costums socials, que anticipen les posicions que assumeix i generalitza la joventut dels anys 60 i 70 del segle passat.
El creador del Moulin Rouge i de l’Olympia, de París, és el català Josep Oller i Roca (1839-1922), nat a Terrassa.
La banda sonora, de Georges van Parys (“Paris, baixos fons”, Becker, 1952), crea moments culminants, que complementa amb una ambientació musical de gran nivell. Se serveix de composicions tan suggestives com “Complainte de la butte”, “L’argent”, “Madame Arthur” i altres. Edith Piaff interpreta la magnífica cançó “Petit souris”. La fotografia, de Michel Kelber “Carrer Major”, Bardem, 1956), en color (technicolor), fa ús d’un cromatisme brillant i de colors saturats, que creen poques ombres i retallen les figures. La camera ofereix amplis enquadraments generals, posicions ben concertades amb l’acció i un moviment general precís i variat. La pel•lícula és entretinguda, divertida, deliciosa i estimulant.
Bibliografia
- Christopher FAULKNER i Paul DUNCAN (ed.), “Jean Renoir”, Taschen ed., pàg. 150-155, Colònia 2007.
- Augusto M. TORRES, “French Cancán”, ‘Cine mundial’, pàg. 347, Madrid 2006.